Gamonal, un abans i un després

Del mateix autor


Miguel Ángel Parra González
El gener de 2014, els veïns de Gamonal, barri obrer (i més poblat) de la ciutat de Burgos, van obrir els noticiaris dels principals mitjans de comunicació per l’aixecament que van protagonitzar en protesta al projecte d’obres de l’ajuntament que convertiria el carrer Vitòria en un bulevard, reduint la calçada de 2 carrils a 1, eliminant places d’aparcament públiques i creant al seu lloc places de pagament. Tot això amb un elevat cost públic i a mans d’un constructor sobre el qual ja pesaven anteriors acusacions de corrupció.
Les protestes foren especialment virulentes, i les imatges d’encaputxats enfrontant-se a la policia llençant pedres es van convertir en símbol de l’aixecament d’un barri de classe treballadora contra una administració que, lluny de resoldre els seus problemes, els agreujava. En certa manera, la seva protesta recordava altres aixecaments similars com ara la famosa Intifada del Besós a la Barcelona preolímpica (I que va ser meravellosament recollida al documental Besos al Besós, que es pot trobar fàcilment a la xarxa). En ambdós casos, l’aixecament veïnal es va saldar amb la victòria i paralització de les obres que les provocaren, senyal que la lluita serveix i la unitat és essencial.
En el cas de la lluita de Gamonal, cal fer un petit èmfasi en el context en el que es va donar. El lustre 2010-2015 es va destacar per viure les conseqüències més dures de la crisi econòmica internacional, agreujada a Espanya per la crisi del maó. Vam patir diverses reformes laborals i polítiques de retallades -tant del govern del PSOE com del PP- que ocasionaren una onada de vagues generals, l’enfortiment dels moviments socials, l’aparició del 15M i en general diverses manifestacions del que ve a ser una crisi de règim en tota regla. Tant el bipartidisme com la monarquia vivien les seves hores més baixes pel que fa a popularitat i, per si no n’hi hagués prou, el dogma de la unitat d’Espanya començava a esquerdar també amb la qüestió catalana. Els tres pilars fonamentals del règim del 78 començaven a estar tocats. Llavors va fer la seva aparició Podemos, i a la seva òrbita i a la d’IU començaren a articular-se processos de confluència que el 2015 van arribar al poder en moltes ciutats importants, com ara Madrid i Barcelona entre d’altres.
Rere aquest lustre cal detenir-se, donat que es va iniciar el que sembla ser el procés d’institucionalització dels moviments polítics que es proposaven donar resposta a la crisi de règim. Rere una legislatura d’acció municipal amb grans alegries i vàries decepcions, algunes eleccions generals i una moció de censura, arribem a la situació en que l’alternativa ha quedat reduïda a algunes restes de poder municipal i a ser part minoritària d’alguns governs autonòmics amb el PSOE i del govern estatal. És a dir, tornem a la clàssica tessitura d’anar fent de bona voluntat per a portar endavant algunes mesures d’esquerres (no negarem que d’importància) però absolutament encorsetats a les limitacions pròpies de ser socis minoritaris de govern i de la mateixa arquitectura institucional de la política espanyola. El de sempre, però aquesta vegada en gran.
L’escola marxista ens ensenya que a les crisis de règim s’obre una oportunitat per a les opcions revolucionàries, pero quan aquestes no saben aprofitar-les o no estan en condicions de fer-ho, són les opcions reaccionàries les que acaben recollint el guant del descontentament per presentar una alternativa populista que al cap i a la fi té per finalitat protegir els interessos dels més poderosos, canalitzant la ira de les classes populars cap a objectius que són aliens als seus interessos.
Acabem de veure com al barri de Gamonal tornava a haver-hi aldarulls. Encaputxats llençant pedres a la policía de nou a l’obscuritat de la nit. Només que, en aquesta ocasió, els aldarulls s’enmarcaven a l’onada de protestes negacionistes de la covid19, encoratjades per una extrema dreta a la qual no l’importa posar en perill la salut pública amb tal d’assolir els seus objectius polítics. Els moviments socials estan a les seves hores més baixes de les últimes dècades, el discurs crític amb el capitalisme té un ressò molt baix entre les classes populars i tampoc sembla que les mesures preses pel govern de coalició entre el PSOE i Unidas Podemos sigui capaç de satisfer les necessitats d’un poble massacrat per una pandèmia.
Gamonal, 6 anys més tard, ens mostra la mateixa foto però amb diferent fons, simbolitzant el decliu ideològic. L’esquerra té que aprendre dels seus errors, tornar a prendre el carrer i els centres de treball, preocupar-se dels temes importants que preocupen a la classe treballadora i presentar una alternativa valenta que impugni el sistema d’una vegada per totes.
La versió castellana de l’article es va publicar a el diari El Salto el dia 2 de novembre. 

Articles relacionats

Darrers articles