Una mirada a la nova extrema dreta (V): el cas francès i el cas austríac

Autor

Del mateix autor

Fawzía Abu Jáled

Roque Dalton

Vladimir Maiakovski

Amb aquest arribem al cinquè d’una sèrie d’articles sobre la nova extrema dreta. Pots trobar els articles anteriors a “La nova extrema dreta (I)” i “La nova extrema dreta (II)“, “La nova extrema dreta (III)” i “La nova extrema dreta (IV)“.

El Front Nacional de França

El Front National (FN), fundat per Jean-Marie Le Pen en 1972, va sorgir amb la intenció d’integrar les diferents famílies de l’extrema dreta en el joc parlamentari francès i és un dels majors i més importants exponents de la nova extrema dreta europea.

Font: recursoselectorales.org Elaboració pròpia

Fins a la segona meitat de la dècada dels 80, els assoliments electorals del FN havien estat molt escassos, aconseguint uns resultats mitjans de menys de l’1%. En les eleccions municipals de 1983 obté el seu primer èxit electoral en la localitat francesa de Dreux, aconseguint el 16,7% dels vots, la qual cosa li va permetre passar a la segona volta i derrotar a l’esquerra. En les eleccions europees de 1984, el 10.95% dels vots obtinguts suposa l’enlairament del FN en l’àmbit nacional, estabilitzant-se els seus resultats en el 15% entre les eleccions presidencials de 1988 i les regionals de 1998. Finalment, és en les eleccions presidencials de 2002 quan el FN aconsegueix el seu major èxit electoral fins a aquell moment, obtenint el 16,9% dels vots, superant al partit socialista, cosa que li permet passar a la segona volta, en la que obté més de cinc milions de vots. Aquest èxit electoral és extremadament important, ja que, des de la Segona Guerra Mundial, cap partit enquadrat en l’extrema dreta havia experimentat tal ascens a Europa. No obstant això, en les eleccions presidencials de 2007, Jean-Marie Le Pen va obtenir els pitjors resultats dels últims vint anys, aconseguint tan sols el 10,40% dels vots i els candidats del FN en les eleccions legislatives d’aquell any no van poder superar el llindar del 5%, instal·lant-se en pobres resultats, fins que en les eleccions regionals de 2010 torna a millorar-los, arribant a l’11,4%.

El gener de 2011 Marine Le Pen guanya el congrés del FN i pren el relleu del seu pare en el lideratge del partit- Per primera vegada una dona jove es converteix en la figura líder d’un partit d’extrema dreta. Això suposa no només un canvi de rostre, sinó també d’estil i d’estratègia. El FN vol esborrar la llegenda negra de partit semi feixista i vol ser vist com un partit com els altres, responsable i democràtic. L’objectiu era aconseguir una forta implantació a les classes populars i superar la imatge de partit d’oposició, per passar a ser vist com un partit amb aspiracions de presentar-se com una alternativa de poder davant una dreta debilitada i una esquerra sense programa de canvis. I ho aconsegueix. Els sondejos per a les presidencials del 2012 li donaven el 24% d’intenció de vot. Finalment, tot i que no assoleix aquestes xifres, aconsegueix situar-se en una senda ascendent amb un 17,90%, resultats que són àmpliament millorats en les eleccions presidencials de 2017, on obté els seus millors resultats i, amb el 23,90% dels vots, passa a la següent volta per segona vegada en la seva història. Marine Le Pen aconsegueix 10 milions de vots en la segona volta, doblant el resultat obtingut pel seu pare quinze anys enrere.

El discurs del FN està farcit de característiques del populisme identitari. Ha aconseguit articular un argumentari oportunista, transversal, populista i nacionalista, enaltint les virtuts del poble en oposició a les corruptes elits governants i fixant la seva atenció en les amenaces internes, com la immigració, i externes, com la globalització o la UE, que fan perillar la identitat i la sobirania nacional..

El Partit de la Llibertat d’Àustria

El Freiheitliche Partei Österreichs (FPÖ) va ser fundat per Anton Feithaller en 1956. Feithaller va ser un antic nazi i, tot i que en un primer moment va tenir el suport de simpatitzants nazis, durant els anys setanta el partit va fer fora del seu discurs els posicionaments extremistes, optant per polítiques més moderades, arribant a formar part del govern amb els socialistes en 1983.

Font: recursoselectorales.org Elaboració pròpia

El 1986 Jörg Haider va ser escollit com a portaveu del partit. A partir d’aquell moment el partit va radicalitzar el seu discurs i va començar a créixer en la dècada dels noranta, fins que a les eleccions de 1999 es va convertir en el segon partit més votat d’Àustria amb el 26,90% dels vots i aconseguint 55 escons en el parlament austríac. Va formar coalició de govern amb el Partit del Poble Austríac (ÖPV)- Però el fet que un partit de tall extremista formés part d’un govern d’una democràcia europea va produir nombroses protestes internacionals i Haider es va veure obligat a dimitir. Això va provocar que, a les eleccions de 2002, el FPÖ perdés un gran nombre de vots.

Després d’una sèrie de disputes internes, Jörg Haider abandona el partit per formar-ne un de nou i a partir de 2005 agafa el lideratge del partit Heinz-Christian Strache, a qui li costa fer-se amb les regnes de la formació. Tant és així que a les eleccions de 2006 el resultat obtingut és de l’11,00% dels vots, molt similar als resultats de 2002.

És a partir d’aquí on el lideratge de Strache comença a fer-se fort. Strache no només es dedicarà a unificar a les diferents famílies properes al FPÖ sota la seva persona, sinó que al llarg dels anys construeix l’alineació política més disciplinada a Àustria, mentre que els populars i els socialdemòcrates es veien constantment sacsejats per disputes internes. A més, deixa enrere les declaracions provocadores del seu predecessor i el seu discurs agafa un to més mesurat, sense abandonar els postulats ideològics tradicionals de la formació. Per atraure nous electors, va treballar amb l’objectiu de convertir el partit en el rei de les xarxes socials. Així va aconseguir ser en el polític austríac amb una comunitat més important a les xarxes socials i una televisió pròpia del partit en Internet. El resultat és que els sondejos de les últimes eleccions li donaven el 30% en intenció de vot dels joves entre 20 i 30 anys.

Un altre objectiu de Strache era que el partit passés de ser un moviment que es destacava en l’oposició a ser un partit de govern i, per això, en la campanya de 2017 va anar substituint les referències a la immigració per la posada en marxa de la idea del fairness (equitat), sent un concepte que s’adapta a tot i que va permetre al líder del FPÖ treballar sobre el missatge què l’elit austríaca o els immigrants reben un tracte més just que l’austríac mitjà.

Així, a partir de 2008 el partit agafa una senda ascendent de resultats fins a arribar a les passades eleccions de 2017, on obté els millors resultats de la seva història, sent la segona força més votada i convertint-se en essencial per formar govern, del qui passa a formar part en coalició amb el ÖPV.

Tot i el canvi en el missatge, no és només que un maquillatge per atraure vots. Strache és un reconegut nazi i xenòfob i, la base del FPÖ és totalment identitària. Un dels seus arguments principals i recurrents és que la identitat nacional està en perill, i proposa que el dret a la identitat cultural sigui recollit per la constitució, essent l’educació essencial per a preservar les signes identitàries. En aquest sentit, es fa una criminalització de la immigració, doncs a més de suposar una amenaça per a la identitat autòctona, també suposa una amenaça a l’ordre i a la seguretat dels austríacs. Per al FPÖ, els valors europeus són superiors als d’altres cultures, oposant-se al multiculturalisme i, especialment, contra els islamistes, com a exemple de cultura inassimilable i perillosa.

LB


Articles relacionats

Darrers articles

Què pot la poesia?

Joana Raspall i Juanola

Gabriel Celaya

Àmal Yarrah