Una de les causes subjacents del conflicte català que menys ha estat analitzada és la supervivència de l’antic règim absolutista en les estructures fonamentals de l’Estat espanyol. Espanya encara no ha completat la revolució liberal que va començar amb la Constitució de 1812 i ha de tornar a cridar “Viva la Pepa”. El que passa a Catalunya és fruit d’una aliança singular, marxista-socialdemòcrata-liberal per a enderrocar l’anacrònic antic règim.
Espanya, aquest anacronisme
A diferència de la imatge que pretén projectar, Espanya no és un Estat prototípic neoliberal, tot al contrari. L’Estat espanyol té els seus fonaments en unes estructures econòmiques feudals i unes institucions polítiques de l’antic règim, sobre les quals s’ha edificat una superestructura estatal catòlic-feixista i finalment una fina capa d’Estat modern. Certament, en les darreres dècades, les oligarquies financeres europees han intentat desenvolupar a Espanya polítiques liberals, neoliberals i ultraliberals, però amb escàs èxit, tot sigui dit.
En el fons, en molts aspectes Espanya segueix sent una monarquia medieval amb la seva aristocràcia terratinent i rendista. En altres, continua sent un règim absolutista, amb la seva gran cort parasitària i la costosa pompa que l’acompanya. Des d’una altra perspectiva, és com un gran estat feixista, amb el seu immens exèrcit burocràtic, amb els seus interminables ministeris d’opacitat, amb les seves absurdes policies i fiscalies polítiques, amb el seu laberint d’empreses estatals on la línia entre administració pública i corporació privada es tan difusa. El que coneixem com el Règim del 78, no és altra cosa que el pacte entre els règims feudal, absolutista i catòlic-feixista espanyols.
Tota aquesta monstruosa i caríssima estructura és un llast que cap Estat modern pot suportar. És una estructura immobilista, que es nega rotundament a evolucionar i que pretén mantenir els seus privilegis a qualsevol preu, fins i tot, a costa d’impedir el progrés econòmic. Durant moltes dècades, Espanya ha sigut receptora de les ajudes de la Unió Europea, unes ajudes que han intentat incidir en la modernització de les seves antiquades forces productives i “l’aprimament” de les seves institucions inútils.
Tot aquest esforç dels neoliberals ha estat en va. Espanya segueix sent avui un país endarrerit, que no té perspectives de deixar de ser principalment receptor d’ajudes i que està molt mal preparat en termes de competitivitat per enfrontar els reptes immediats del nostre temps. A ningú hauria d’estranyar-li que al neoliberalisme europeu li convingués carregar-se o debilitar el caduc règim espanyol per forçar la seva modernització, si pogués garantir l’estabilitat dels fluxos de capital que sol·liciten les corporacions.
Catalunya un proto-Estat liberal
Sense haver estat mai un Estat modern independent, Catalunya ha gaudit històricament d’un gran nivell d’autogovern, gràcies a la supervivència d’unes institucions democràtiques que són de les més antigues d’Europa i, per tant, molt anteriors a la Constitució del 78.
Catalunya disposa d’un poder legislatiu, el Parlament de Catalunya, d’un govern Executiu, la Generalitat de Catalunya, d’un poder judicial, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, i, fins i tot, d’un codi civil propi diferenciat. Catalunya té també uns cossos policials, els Mossos d’Esquadra. El país té uns agents socials i polítics diferenciats de la resta de l’Estat, amb organitzacions empresarials i sindicals pròpies i molt dinàmiques, amb una representació política molt diferenciada, amb una major pluralitat ideològica.
Per la seva condició, a Catalunya li manquen algunes administracions fonamentals: exèrcit, hisenda pública, seguretat social, banc nacional, duanes, entre d’altres. Per a un Estat de l’antic règim, burocràtic i post-feixista, com Espanya, les estructures que li manquen a Catalunya per a ser un Estat són moltes, cares i inassolibles. Però des de la perspectiva pràctica de molts estats liberals europeus i del món, allò que li manca a Catalunya per a ser un Estat és menys del que ja té.
L’ideal d’Estat neoliberal és una administració pública mínima, àgil i enfocada als negocis, altament digitalitzada i desmaterialitzada, amb costos mínims de manteniment d’infraestructures, amb plantilles reduïdes i molt piramidals, amb escassos comandaments i una gran majoria dedicada a l’atenció directa de la ciutadania. Un ideal d’Estat que Catalunya podria assolir perfectament amb un correcte traspàs de competències que li manquen.
Tot això serveix per explicar que a Catalunya, una oligarquia ideològicament neoliberal, hagi arribat al convenciment que si l’Estat espanyol no està disposat a fer la reforma liberal que hauria d’haver fet fa dos-cents anys, més li val a apostar per la seva independència. La qüestió de fons per a l’oligarquia catalana segueix sent la manca d’un projecte liberal espanyol en el qual participar. Espanya segueix sent conservadora, segueix sense haver-hi veritables liberals a Espanya.
El marxisme, la socialdemocràcia catalana i la revolució de febrer de 1917
De manera similar a l’oligarquia liberal, el marxisme revolucionari català i la socialdemocràcia catalana també fa temps que va arribar a conclusions similars però, en general, amb propostes i objectius diferents.
Ara que se celebra el centenari de la Revolució Russa de 1917, podem recordar com aquesta va consistir, en realitat, en dues revolucions diferents i consecutives, la de febrer i la d’octubre. El 1917, la Rússia del tsar era un país feudal i endarrerit, en bona mesura, com ho és avui l’Estat espanyol del borbó. La revolució de febrer de 1917 no va ser una revolució socialista, sinó que va ser una revolució liberal i burgesa, a la qual, els bolxevics van donar suport per a enderrocar l’antic règim. Va ser després, durant l’octubre del mateix any, que els bolxevics van decidir que, vençuda la tirania tsarista, era el moment de fer la revolució socialista, abans que el nou estat burgès consolidés el nou poder.
Per al marxisme català, i també per a bona part de les esquerres republicanes i socialdemòcrates, Espanya encara ha de fer la seva revolució de febrer per a enderrocar l’antic règim. Una revolució que els sectors més moderats veuen com el final del camí, mentre que els més radicals contemplen com un punt de partida necessari. Una revolució liberal prèvia a la revolució socialista, que els pobles d’Espanya han intentat, com a mínim, dos cops, el 1812, amb la Constitució de Càdiz “la Pepa”, i el 1931, amb la proclamació de la 2a República, però infructuosament.
L’esquerra catalana i un sector de l’espanyola han estat les màximes promotores d’aquesta revolució de febrer que necessita l’Estat espanyol, les principals impulsores del federalisme, el republicanisme, el progrés social i la modernització. Fins ara, no ho han aconseguit, però bé podrien fer-ho realitat si entenguessin correctament l’oportunitat que ha provocat l’actual crisi.
La superació del règim del 78 és una necessitat de la societat espanyola en el seu conjunt que s’expressa tant en l’àmbit de classe com en l’àmbit nacional. Si la societat espanyola hagués estat capaç d’enfrontar aquest repte en les darreres dècades i hagués esdevingut una veritable democràcia liberal europea, ben segur que avui no estaríem on estem, sinó en un escenari molt diferent.
La caiguda de l’antic règim és inevitable. Sigui a través d’una revolució de febrer o d’una descomposició territorial, sigui per l’impuls de forces internes o per la intervenció de forces externes, sigui pacíficament o violentament, el Règim del 78 està condemnat a desaparèixer. Que allò que sorgeixi en el seu lloc sigui un avenç per a la classe treballadora i les classes populars de Catalunya i dels pobles d’Espanya, i que ho sigui de manera dialogada i raonable, és el repte de les forces socials alliberadores del nostre temps.
PA
