155, DUI i eleccions: el que en aparença semblen i el que en realitat són

Autor

Del mateix autor

L’activació de l’article 155 de la Constitució Espanyola, la Declaració del Parlament de Catalunya del 27O i la convocatòria d’eleccions per al 21D: què semblen en aparença i què són en realitat?

El que sembla i el que és el 155

El govern reaccionari del Partido Popular ha promogut recentment l’aplicació de l’article 155 de la Constitució per a intentar justificar tot un seguit de mesures judicials contra les institucions catalanes. Aquestes mesures han estat impulsades obertament des del poder polític en una clara invasió de la independència del poder judicial. Amb aquesta instrumentalització política de les institucions, el PP ha posat al descobert les greus mancances democràtiques de les institucions espanyoles sorgides de la Transició del 78 i l’amenaçadora potència franquista latent de la dreta nacionalista espanyola.

Aquestes mesures repressives han estat justificades, matusserament, amb el pretext del conegut “desafío independentista catalán” i una agressiva campanya en tots els àmbits per la “unidad de España”. La repressió ha suposat l’ocupació policial del país, la detenció de dirigents polítics, la suspensió del govern i el segrest de les institucions representatives catalanes.

Malgrat d’haver-se presentat com a conseqüència i reacció a les decisions, suposadament il·legals, de la Generalitat, en realitat, l’article 155 ja fa temps que s’aplica de manera encoberta per part del govern reaccionari. L’autogovern de Catalunya està intervingut a la pràctica des de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya aprovat per referèndum el 2006. L’economia de Catalunya està intervinguda, com a mínim, des de l’inici de la crisi econòmica i també limitada, des de fa dècades, per un pla sostingut de descapitalització de Catalunya per l’Estat espanyol.

En aparença, l’aprovació del 155 per part del Senat espanyol és un simple tràmit administratiu per posar fi a la crisi institucional catalana, però en lloc d’això, suposa el trencament definitiu del pacte territorial que va fer possible la Constitució del 78 i l’acceleració d’una crisi de totes les institucions de l’Estat. Amb consciència de la fragilitat de l’actual context, el govern central ha decretat eleccions a Catalunya per al 21 de desembre vinent, un procés electoral amb el qual pretén recuperar l’autoritat però que en cap cas li pot retornar la legitimitat que mai ha tingut.

El que sembla i el que és la Declaració del 27O

El passat 27 d’octubre el Parlament de Catalunya va aprovar en circumstàncies excepcionals la part dispositiva d’una declaració d’independència, però no el seu preàmbul on estava el valor jurídic de la declaració. Aquesta proclamació, per tant, no tenia efectes materials, malgrat el seu gran pes simbòlic. La proclamada República Catalana no ha estat publicada en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya ni ha tingut cap repercussió administrativa. És una més de tantes declaracions d’intencions efectuades pel Parlament de Catalunya en els darrers temps.

La tramitació en el Parlament d’aquesta iniciativa sembla haver estat una nova astúcia per part de Puigdemont i el seu partit, el PDCat, a través de la qual superar el bloqueig polític i la seva crisi de representativitat amb una altra fugida endavant. Fou una tramitació simbòlica molt calculada des del punt de vista jurídic, sense efectes reals per al poble català i que debilita enormement al moviment popular sobiranista.

En aparença, la República Catalana ha estat proclamada, però en realitat, el govern català ha acatat l’aplicació de l’article 155. A la pràctica, amb aquesta Declaració, el sobiranisme s’ha empetitit en suport popular davant l’ofensiva reaccionària del règim, sense guanyar cap posició de força. I no només això, sinó que l’assumpció d’aquesta realitat amb el pas dels dies pot comportar la desmobilització de la seva força principal: la gent.

Des de l’entrada en vigor del 155, les declaracions del president Puigdemont i del conjunt de membres del govern conjuguen un gran nivell d’ambigüitat per a seguir presentant-se davant del poble català com el govern legítim, sense vulnerar l’acatament de la seva destitució. S’intenta així eludir les possibles exigències de responsabilitat per delictes d’usurpació de funcions i es reconeix, de facto, la vigència del marc legal espanyol.

El que semblen i el que són les eleccions del 21D

Tant el govern del PP com el govern de Puigdemont saben que no poden mantenir per molt de temps la situació. Els defensors del règim no poden governar Catalunya, el bloc independentista no pot materialitzar la seva proclamació simbòlica. L’única sortida són unes eleccions que han de retornar la veu al poble. Aquesta és, també, la conseqüència lògica de l’esgotament o el compliment del mandat del govern de JxSí i la CUP.

Certament, aquestes eleccions han estat convocades de manera il·legítima pel govern espanyol, una atribució que només tenen les institucions democràtiques de Catalunya, institucions anteriors a la mateixa Constitució del 78, on està dipositada la sobirania popular. En aquest context excepcional, per assegurar les garanties mínimes democràtiques del procés electoral, el govern espanyol hauria de retirar les seves forces policials, alliberar els presos polítics i retrocedir en la intervenció il·legal de les institucions catalanes. Molt probablement, el govern del PP no ho farà, i el procés electoral se celebrarà en un clima de tensió important.

Alguns sectors de l’independentisme, sostenen que la celebració d’eleccions en un context repressiu afavoriria la mobilització del vot rupturista. Una victòria en aquestes condicions, pensen, suposaria la victòria moral definitiva que necessita el Procés i la revalidació popular de la proclamació simbòlica del Parlament. Tanmateix, Catalunya seguiria sense tenir capacitat de materialitzar la seva independència i això només podria servir per a renegociar amb més força un nou encaix de tipus foral o federal.

Tot sembla indicar que aquest nou encaix és l’objectiu veritable del PDCat i que la possibilitat d’una ruptura total mai ha estat en les ments dels líders de l’antiga CiU. Però per a fer-ho possible, es necessiten més suports internacionals i el reconeixement de la part catalana per part de l’Estat. En aquest sentit, cal entendre el viatge de Carles Puigdemont i altres membres del govern a Bèlgica i la seva sol·licitud d’asil polític.

Però aquesta estratègia pot tenir conseqüències inesperades i desastroses per a Catalunya, perquè la polarització pot afavorir l’ascens de la dreta lerrouxista representada pels constitucionalistes i la mobilització de sectors d’extrema dreta que fins ara romanien aïllats. També perquè el procés electoral es desenvoluparà en un context de completa excepcionalitat que afavoreix tant a l’Estat com al vot conservador.

Possiblement, per a prosseguir amb la seva línia discursiva, les forces independentistes presentaran les eleccions com un plebiscit popular per a validar la proclamació de la independència. Per la seva banda, les forces reaccionàries també presentaran les eleccions com un procés plebiscitari sobre la vigència de la Constitució del 78. En realitat, però, aquestes eleccions no seran ni una cosa ni l’altra, sinó que seran unes eleccions per a actualitzar la representativitat del Parlament de Catalunya i elegir el govern de la Generalitat per als anys vinents.

En els propers dies tot semblarà caminar cap a un procés electoral que enfrontarà al bloc independentista i al bloc constitucionalista. Però, en realitat, aquesta serà una nova cortina de fum. Si les eleccions es tornen a polaritzar entre aquests dos blocs, la dreta s’imposarà i la classe treballadora serà, sense dubte, la gran perdedora.

PA


Articles relacionats

Darrers articles