“M’estan controlant”, “ara volen dir-me com fer les coses”, “això sempre ho hem fet així”, “per què he d’informar del que aquí es fa?”, són expressions que nien en la mentalitat d’algunes persones militants i surten entre dents com un xut de resistència.
Dins de qualsevol organització la responsabilitat ha de ser igual per a totes les persones. És immoral, políticament, exigir control per als altres i no per a nosaltres mateixos. No és correctament ètic que uns funcionem sota sistemes de control, mentre hi hagi qui s’esquinça les vestidures i fins s’ofèn quan sent que el control arriba a la seva porta.
El funcionament d’una organització ha de basar-se en reglaments i estatuts que han de ser d’obligatori compliment per a cada una de les persones membres de la militància en el mateix grau.
Quina és la nostra responsabilitat com a militants? ¿Només cotitzar, portar un carnet, aixecar una bandera i mostrar que cridem consignes més fortes que els altres i que som capaços d’exigir una societat més justa? No! La responsabilitat militant és fer que la funció orgànica del partit i el seu exemple en la mobilització de masses sigui un fet constatable des de cada un dels processos interns i externs del Partit. D’això va la planificació de reunions, l’assistència, la puntualitat, la participació activa en les activitats. Va de l’aportació de solucions factibles tant per a la cèl·lula com per al conjunt del Partit, de debat i l’anàlisi del nostre entorn proper i més llunyà, de l’estratègia política per aconseguir la unitat, de la sol·licitud i el lliurament a temps de la informació als diferents àmbits, de la rendició de comptes sobre les tasques que es tenen a càrrec davant la militància. La uniformitat en l’estructura informativa, l’emplenament dels passos financers per al control de despeses i ingressos, la ferma exigència de l’ús conseqüent dels recursos del partit (humans i financers) són també aspectes que no escapen a la responsabilitat de cadascun/a de nosaltres.
L”activitat militant no pot estar circumscrita únicament a l’àmbit de repercussió política (sense deixar de tenir això en consideració), sinó que també ha de ser perceptible la seva repercussió econòmica i financera en la nostra organització. No és permissible que per a abastar més, no hi hagi conseqüències de la immaduresa política, i més quan és el resultat a l’acció individual o col·lectiva dels responsables d’una activitat específica o del conjunt d’activitats.
Constituir-se en guia de la classe treballadora no només significa gestionar un discurs amè, fer crides a la justícia, plenes de rebel·lia social o exposar en papers grans idees; també sol·licita impregnar les nostres accions amb dedicació i voluntat personal, convertint-nos en aquest exemple que s’espera de la nostra militància, garants i plens de compromís amb les nostres accions individuals i col·lectives, de salvaguardar errors amb fermesa i intel·ligència. La qüestió principal no és convertir-nos en caps de la societat, sinó en líders en tots els àmbits i espais, a través del respecte i la confiança; perquè es posi en pràctica el que exigim als altres. La prèdica i l’acció han d’anar de la mà.
És una qüestió de control? Doncs també! Tot i que és naturalment i summament necessari que posem en debat i fem anàlisi del resultat obtingut pel nostre acompliment, és també la manera d’avaluar i valorar tant els pros com els contres, de corregir els desencerts, de ressaltar i desenvolupar els encerts: d’evolucionar en la nostra raó de ser dins de la societat.
La nostra rendició de comptes ha de mostrar el veritable compromís amb el funcionament i el desenvolupament de la nostra organització partidista, per a reafirmar els principis que defensem i distingir-nos de la resta perquè som comunistes.
Gustavo de la Torre
