Arran de les presidencials nord-americanes, s’ha estès l’ús del terme Post-Veritat en els mitjans de comunicació, per a referir-se a la irracionalitat i l’emotivitat cada vegada més pronunciada dels debats polítics.
Postveritat, eufemisme de la mentida
El diccionari d’Oxford ha decidit nomenar la Postveritat el terme de l’any 2016. Segons la societat, l’ús del terme a la xarxa ha crescut un 2000%. Sembla que aquest neologisme anglosaxó fou emprat per primera vegada per l’escriptor Steve Tesich en referència al tractament polític i mediàtic de l’escàndol Iran-Contra i la Guerra del Golf Pèrsic el 1992. En l’actualitat ha estat recuperat per columnistes i tertulians dels mitjans corporatius per a descriure l’ús sistemàtic de notícies falses i manipulacions informatives en la campanya del Brexit i en la campanya presidencial de Trump.
La campanya electoral nord-americana s’ha caracteritzat per la circulació a la xarxa de notícies falses promogudes per mitjans en línia d’extrema dreta. El volum de circulació d’aquestes notícies ha estat tan gran que ha desplaçat les notícies dels grans mitjans corporatius. El mateix Facebook ha hagut de demanar disculpes i prometre canvis en els seus algoritmes de selecció de notícies, davant les crítiques que l’acusaven d’haver afavorit a Trump.
La Postveritat és el nou eufemisme de la mentida, l’enèsima mostra de la hipocresia neoliberal. És una evidència més del sadisme corporatiu que ha convertit els acomiadaments massius en “flexibilitat laboral”, la mà d’obra explotada en “recursos humans”, les retallades en serveis públics en “polítiques d’austeritat”.
Els mitjans neoliberals perverteixen constantment el llenguatge sense vergonya, amb l’únic objectiu de permetre el màxim benefici a qualsevol cost. Es tracta de justificar i legitimar l’injustificable i l’il·legítim, ja sigui el genocidi sencer d’un poble, l’espoli dels recursos naturals a les nacions, els acords dels governs amb les màfies o la victòria fraudulenta d’un candidat a les eleccions. La fi justifica els mitjans, el benefici justifica la mentida.
L’era de la postpremsa, la propaganda
En el cas dels mitjans corporatius, el debat de la Postveritat ha posat al descobert quelcom encara més vergonyós: la mateixa crisi dels mitjans corporatius, especialment la premsa escrita, però també les televisions i les ràdios. La Postveritat serveix a aquests mitjans corporatius per a intentar explicar la seva progressiva pèrdua d’influència en l’opinió pública, una situació que bé es podria definir com a Postpremsa.
La premsa corporativa de les grans capçaleres s’ha vist arraconada de la centralitat informativa davant l’emergència de la comunicació a través de xarxes relacionals. Aquest procés ha accelerat la deriva sensacionalista de tots els mitjans, atrapats en una espiral competitiva per la creació de notícies cridaneres, efímeres, completament insubstancials i descaradament tendencioses.
Darrere la Postveritat, s’amaga una crisi definitiva de la premsa corporativa i la consolidació d’un context on la saturació d’informació la converteix en completament irrellevant. Sense capacitat per a processar l’allau informativa, els individus quedem sotmesos a les reaccions de sentiments primaris. Els sentiments poden ser condicionats amb facilitat per a crear estats de l’opinió pública manipulables.
L’allau informativa imposa el relativisme absolut i el col·lapse de la incomprensió de la realitat que ens envolta, abocant-nos a la supervivència, per damunt (o per sota) de l’àmbit de decisió racional. D’aquí que cada dia importi menys l’argumentació, la demostració i la documentació dels discursos, i tingui més pes l’apel·lació als sentiments més fonamentals que conformen la identitat de les persones.
Darrere la Postveritat, hi ha l’impacte d’una realitat de sensacionalisme generalitzat en una concepció autocomplaent i acrítica de la professió periodística. Hi ha la manca de responsabilitat d’uns mitjans que porten dècades abandonats a promoció dels interessos corporatius de les grans empreses que els financen.
Totes aquestes disquisicions del llenguatge semblen un patètic intent de la premsa corporativa per a justificar-se i seguir negant la seva essència fonamental. Ho reconeguin o no, tots aquests mitjans que malgasten pàgines parlant sobre la Postveritat, no han deixat mai de ser instruments de propaganda del neoliberalisme.
PA
