Com és que hi ha temes que es repeteixen de forma recurrent any rere any, però que, paradoxalment, sempre queden per resoldre? Podem pensar que són només reptes de la pagesia i del territori, però en realitat són reptes de tota la societat, perquè parlen d’allò que ens alimenta, d’economia, ocupació i benestar. Serem capaços de canviar-ho? Aquesta és la qüestió.
Inici de curs: educatiu, polític, laboral, social. Les primeres setmanes són un bon moment per recopilar i fer balanç, alhora que per identificar els reptes i oportunitats que ens ofereixen els mesos vinents.
Faig aquest exercici des de fa anys, i com més va, més sento que estem en una dinàmica cíclica. En l’àmbit de país tots els reptes es repeteixen any rere any, cap desapareix sinó que acostumem a afegir-n’hi algun de nou. D’oportunitats? També n’apareixen, moltes, però cap s’acaba de materialitzar amb prou força per generar canvis reals. Certament, els reptes són complexos i les solucions miraculoses no existeixen, però tampoc crec normal que hi hagi reptes que es repeteixen des de fa més de 10, 20 o 30 anys, i que encara no hàgim sigut capaços de transformar-los.
És una situació greu, ja que les oportunitats que tenim per resoldre un repte determinat no són infinites. Així, si simplement deixem passar els anys –qui dia passa any empeny–, quan els vulguem entomar de veritat potser ja no hi serem a temps. Però sobretot, és una situació greu, perquè si no som capaços de resoldre els reptes, encara més si fem com si no existissin, l’únic que estem alimentant és el malestar, el descontentament, l’esgotament, la frustració i el desànim, situacions que fan encara més difícil el debat seré i la necessària construcció de solucions de consens entorn de problemes complexos.
Podria continuar parlant d’educació, de sanitat, d’immigració, de mobilitat, de serveis socials, de seguretat o de qualsevol àmbit d’interès col·lectiu, ja que –amb les lògiques diferències– el patró general és compartit. Tanmateix, parlaré de pagesia, d’alimentació i de territori; que també vol dir parlar d’economia, d’ocupació i de benestar, amb la voluntat d’aportar una mirada més, que vagi més enllà del que estem acostumats i que potser trenca alguns esquemes.
De ben petit recordo anar a cremar rostolls i ribes amb els padrins, pràctica habitual aleshores, després del temps de segar. També com a nen, recordo els grans incendis de la Catalunya Central dels anys 1994 i 1998. Des d’aleshores, cada estiu he seguit amb detall un patró que es reforça cada any que passa: cap al juny apareixen els primers incendis que omplen els mitjans i les xarxes. En les següents setmanes està ben viu, a nivell social, polític i comunicatiu, el debat entorn el foc, la gestió del territori i la importància de la pagesia i la ramaderia extensiva: que si el bosc està “brut”, que si “falten pagesos”, que si “abans hi havia més ramats”, que si “els incendis s’apaguen a l’hivern”… Tot això s’apaga, literalment, amb la baixada de temperatures i l’arribada de pluges a finals d’agost o principis de setembre. Ben guardat al calaix i fins al juny de l’any vinent, i sant tornem-hi. Mentrestant, ara ja són habituals els incendis de 6a generació, impossibles d’apagar encara que tinguéssim tots els bombers del món. Durant tots aquests anys, han canviat moltes coses entorn del bosc i la seva gestió. Només un exemple: si l’any 1998 a Catalunya hi havia prop d’un milió d’ovelles i cabres, ara no arribem a la meitat, i baixant. De poc serveix dir que els ramats són el millor aliat contra el foc, si els pastors van plegant, o perquè no s’hi poden guanyar la vida o perquè només poden mantenir el ramat a costa de no tenir vida. Així, quan diem que els ramats són els nostres millors bombers, també diem que hem perdut més de la meitat dels efectius en menys de 30 anys.
A l’altra cara de la moneda hi tenim el sector porcí, que ha estat i és clau per fer que molts pobles no hagin quedat encara més buits. Perquè si els xais o el cereal no donen per arribar a final de mes, d’alguna cosa s’ha de viure. Però com ha canviat el sector porcí en aquests anys? Parlem d’un sector porcí que l’any 1998 tenia 6 milions de porcs repartits en unes 8.000 explotacions (mitjana d’uns 750 porcs per explotació) i que ara té 8 milions de porcs repartits en unes 4.000 explotacions (mitjana d’uns 2.000 porcs per explotació). Un sector que, mitjançant una integració vertical extremadament optimitzada avui dona seguretat i estabilitat als ramaders, que com a contrapartida han deixat de ser “amos” del que passa a les seves granges. Fa un parell de dies comentàvem això amb un company que té granges: “Integrats vivim tranquils, no hem de fer res, ens ho porten tot: els animals, el pinso, els controls veterinaris… Tot. Nosaltres només ens hem de preocupar de fer l’engreixada i al cap d’un mes ens paguen, i amb això anem bé: puc pagar els deutes que tinc de la reforma de la granja i visc tranquil, almenys per ara va de conya”. Uns altres companys que just s’acabaven d’integrar em deien: “Fins ara ho fèiem tot pel nostre compte, amb les truges i l’engreix, teníem cicle tancat i ens funcionava, no depeníem de ningú, però no hem pogut aguantar. Tal com està el mercat amb la pesta, que han abaixat tant els preus i tot és incert, ens hem hagut d’integrar, era o això o plegar, no teníem alternativa”. Un brot de pesta porcina africana (PPA) que, recordem-ho, no ha provocat la mort de cap porc en cap granja, però que ha suposat un tancament de part del mercat internacional; i sort que els senglars amb pesta s’han trobat a Collserola i no a Osona o les Terres de Ponent, que aleshores el tancament de mercats hauria tingut un impacte devastador. Una PPA que tot i no haver matat cap porc està provocant que moltes de les poques granges no integrades que quedaven s’hagin hagut d’integrar com a última opció per sobreviure, passant a ser una simple peça d’un gran engranatge global. El problema no és la integració, el problema és que no hi hagi alternativa a la integració.
Una integració que de moment funciona, però fins quan? La integració és una petita part de la cadena de valor mundial del porcí, de la qual no en controlem res: només engreixem els porcs, però per fer-ho depenem d’un pinso –i especialment d’una soja– que ve de Sud-amèrica i que és la responsable de les grans desforestacions de l’Amazones i altres regions del continent; i per vendre la carn o els embotits depenem d’uns mercats internacionals situats a milers de quilòmetres als quals els importa un rave si el ramader viu millor o pitjor, o si els joves volen seguir amb l’ofici o no. Ara la integració aguanta, però què farem el dia que el castell s’ensorri? Que hauríem fet si el brot de pesta hagués afectat Osona o Ponent?
Afortunadament per ara hem estat de sort. La fragilitat d’aquest model de fiar-ho tot al porc integrat és recurrent i apareix cada vegada que algun element del sistema global trontolla. Només en els darrers 10 anys podem esmentar el tancament del mercat rus, la Covid-19, la Guerra d’Ucraïna i el consegüent encariment de matèries primeres, el brot de PPA, i per últim la guerra entre l’Iran i EUA i el tancament d’Ormuz, i podem estar segurs que la llista seguirà creixent.
Per si tot plegat no fos prou complex, afegirem un nou element en escena, el biogàs. Una tecnologia que permet convertir en energia verda els gasos generats pels purins. El debat entorn el biogàs s’ha centrat no en la tecnologia en si, sinó en la mida de les centrals previstes –el que s’ha anomenat popularment “macrogas”– i en el fet que es tracta d’inversions de capital estranger i no d’iniciatives sorgides del territori. Però, al meu parer, hi ha un tema cabdal que s’obvia: som conscients que amb les centrals de biogàs ja no faran falta camps per tirar els purins? Avui, per tenir una granja amb 2.000 places d’engreix de porcs calen entre 50 i 80 ha de terra on poder tirar la merda. Aquesta terra és l’únic lligam que queda entre l’engreix integrat de porcí i la gestió del territori: com que es necessiten per tirar purins els camps es cultiven, s’arreglen els camins, es mantenen els marges, etc. Amb el biogàs aquest lligam desapareix per complet: ja no fa falta ni un pam terra per tirar la merda dels porcs. I això que a priori pot semblar positiu –per reduir la contaminació d’aqüífers, per evitar l’especulació amb l’arrendament de la terra, etc.– és extremadament perillós.
Imaginem-nos que canvia la llei –no seria la primera vegada– i ara les granges ja no han d’estar lligades a la terra. Si això passa ja no hi haurà cap limitant per crear polígons industrials on engreixar milers de porcs a la vegada. Aleshores, ja no parlarem de ramaderia, parlarem directament d’indústria. Si això passa, les granges on els pagesos han invertit milions d’euros –que han de tornar-, ja no seran eficients i les integradores els diran que ja no les volen fer servir més, que no els renoven el contracte. Parlem de futuribles, sí, però tampoc s’imaginaven els nostres padrins que les corralines que tenien per engreixar 100 porcs deixarien de ser funcionals, i que es farien granges, de 1.000, 2.000 i 5.000 porcs com a mínim. Ens hauríem dit que estàvem totalment bojos. Ara tampoc ho estem de bojos, perquè estem exposant un futurible que a la Xina ja és realitat, amb granges en forma d’edificis de 26 plantes que tenen capacitat per engreixar 1,2 milions de porcs a l’any.
De petit recordo la matança del porc i el mondongo com una festa que reunia tota la família. Era un porc criat a casa, li donàvem les restes de l’hort, aglans que anàvem a arreplegar al cap del terme sota unes alzines concretes, i ordi i blat plantat al tros del costat. És clar que hi ha d’haver porcs, però ens hem de preguntar que si repetidament rebem senyals d’alerta, potser és que necessitem tenir preparades alternatives per a quan aquest sistema global d’integració vertical falli o per a quan ja no parlem de ramaderia sinó simplement d’indústria. Perquè aleshores haurem de respondre a la ràbia i frustració d’aquell jove que es va quedar a les granges de casa i que d’un moment a l’altre ha passat de tenir-ho tot a quedar-se sense res. Bé, sí, amb les quatre parets d’una granja buida i milions de deute amb el banc. Què li direm? Si no fem res, amb tota la raó ens recriminarà: si tan clar teníeu que algun dia petaria, per què no vau fer res per construir una alternativa?
Pels que no em coneixeu, soc optimista per naturalesa, dels que pensa que els impossibles són pràcticament sempre barreres que ens autoimposem, però també m’agrada tocar de peus a terra, afrontar els temes incòmodes, no defugir els reptes ni conflictes, i sobretot procurar anticipar-me als esdeveniments. És imprescindible per transformar reptes en oportunitats, i les oportunitats en realitats; per evitar mirar un cicle que es repeteix any rere any sense fer-hi res, i evitar també caure en promeses buides i solucions màgiques que mai seran reals.
0L’últim dels temes recurrents que m’agradaria compartir, i que fa dècades que s’arrossega, és el del preu just i la capacitat que té el pagès per incidir sobre el preu. Faré servir l’exemple, de crua actualitat, del preu del raïm. Com a context podem dir que fa dècades que els pagesos simplement reclamen que els preus que els paguen estiguin per sobre dels costos de producció. Sembla evident, a ningú li passaria pel cap anar al forn i pagar pel pa menys del que costa fer-lo, ja que el forner tancaria. Paradoxalment, amb la pagesia això passa, perquè a diferència del forner –que és qui posa el preu del pa–, el pagès no posa el preu del raïm ni de res. Un preu que moltes vegades depèn de dinàmiques del mercat mundial que no tenen res a veure amb en fet que li ha costat al pagès obtenir aquell quilo de raïm.
La perversió del sistema és extrema. Hi ha una llei –la de la cadena alimentària– que impedeix comprar per sota del preu de cost. Hi ha organismes que calculen els costos de producció mitjans –concretament en el cas del raïm per cava, segons l’estudi oficial de l’INCAVI (organisme de la Generalitat) el cost és de 53-56 cts. per kg. Tot i aquest aparent control, si el pagès no controla la cadena de valor, no hi té res a fer. Això explica per què el preu que s’està oferint als viticultors per aquesta campanya oscil·la entre els 0,12 i els 0,40 € per kg de raïm, molt per sota del preu de cost. I el viticultor ho accepta, perquè no té alternativa on anar a vendre el raïm, ha perdut totalment el control de la cadena de valor i està lligat de mans i peus a vendre a grups empresarials als quals els interessa només el benefici. O no ven el raïm o el ven per sota de preu de cost, cap alternativa viable. Sabedor d’aquesta posició de poder el celler comprador fa signar al pagès un document on diu “El preu pactat, segons declara el venedor, cobreix el cost efectiu de producció del raïm objecte del present contracte, això és, raïm de vinificació validada pel Consell regulador per vi de la DO.”. El pagès està signant una cosa totalment falsa, que fa que el celler no incompleixi la llei. Insultant, denigrant. Però enlloc el pot vendre a millor preu, què hi pot fer?
La pregunta que caldria fer-nos és: com hem arribat fins aquí, s’hauria pogut prevenir? Un mal plantejament de base és permetre que la DO Cava pugui comprar raïm de fora del Penedès, ja que el pagès deixa de tenir cap capacitat de pressió: no pot dir “si no em pagues el preu que toca, et quedes sense raïm”, en canvi, el celler sí que pot dir “si no em vens al preu que vull, ja hi haurà algú altre que em vendrà per tu”. Un senyal inequívoc que sobre el mal plantejament de base encara anirem a pitjor és quan les principals empreses –i, per tant, les que més raïm compren–, Freixenet i Codorniu, van passar a mans de capital estranger. Es va trencar totalment l’arrelament i la implicació amb el territori, als inversors tant els fa si el pagès es paga bé o no. Per últim, la darrera evidència que hauria d’haver-hi activat totes les alarmes és el descens sostingut en el consum mundial de vi i cava, que des del 2018 ha caigut un 14%. En un context de recessió mundial, i en un model organitzatiu on el pagès no té cap control de la cadena de valor, la cosa fa anys que pinta magra. Les dades hi eren, però actuar i anticipar volia dir apostar fermament per altres models organitzatius, productius i comercials. Ara segurament ja no hi ha més remei que trencar el tabú i dir obertament que cal arrencar part de la vinya, i canviar-la per cultius amb demanda en el mercat intern i pels quals es pugui generar una cadena de valor on el pagès tingui el control. Hem deixat de banda la planificació agrària, però ens cal per generar seguretat i deixar de ser una simple peça en un engranatge global que no controlem. Però si la campanya de la verema passa i no fem res, simplement xutarem la pilota endavant i farem el problema més greu i la solució de consens més difícil.
Mentre tot això passa anem perdent pagesos i ramaders, cansats i cremats, ja sigui per la manca de temps, perquè no senten valorat el seu producte, perquè no els surten els números, perquè estan farts de senglars, conills i cabirols, o perquè estan atrapats en una espiral de paperassa de la qual no saben com sortir. Alguns pleguen; d’altres s’integren, i d’altres arrenden els camps per posar-hi plaques. Tot és comprensible, segurament tots nosaltres, en el seu lloc, faríem el mateix. El que no és comprensible és que com a societat, com a sector, com a administració, no agafem les oportunitats que encara tenim per donar la volta a tot això i posem tota la carn a la graella per convertir-les en solucions reals. Sabent que és molt difícil, però sabent també que és possible i que l’alternativa és quedar-nos com ara, sense resoldre res i afegint problemes al balanç de cada estiu que passa.
També hem de saber veure que les solucions les tenim més a prop del que ens pensem, que són clares, concretes i perfectament aplicables. No hem d’inventar res, només observar, copiar i adaptar allò que ja funciona a la realitat de la petita i mitjana pagesia i a un model local. Si la integració dona seguretat, estabilitat i qualitat de vida als ramaders, agafem-ne aquelles coses bones que té, i apliquem-les amb un plantejament que no faci perdre ni identitat ni autonomia. Amb un model que no depengui del que passa a l’altra punta del món i on el pagès estigui al centre; però que també sigui eficient, competitiu i d’avantguarda. Si la gran distribució té una logística excel·lent, copiem-la i adaptem-la per donar resposta a les necessitats dels petits i mitjans productors. I els exemples podrien seguir. Si em permeteu la metàfora, oi que tenint tractors no ens passa pel cap llaurar amb l’aixada? Potser el que ens cal és trobar l’equivalent a aquests tractors que existeixen, però que encara no fem servir, i posar-los en marxa.
I per demostrar que és possible, m’agradaria acabar amb un exemple concret que il·lustra el que podem aconseguir quan ens creiem que les coses es poden fer diferents. Al NE de França, als departaments de Doubs, Jura i Ain, hi ha la zona de producció del formatge Comté. En una àrea que equival al 20% de la superfície agrària de Catalunya, hi ha 2.400 explotacions lleteres, amb una mitjana de 62 vaques per explotació i l’obligació de tenir almenys 1,3 hectàrees de pastura per vaca. La llet es transforma en formatge, el Comté, en 114 formatgeries cooperatives distribuïdes per tota la regió, que han de comprar la llet a un màxim de 25 km. El preu mitjà al qual els ramaders cobren el litre de llet és de 70 cts., un 43% més que la mitjana francesa, situada en 49 cts. El ramader cobra més, les petites explotacions familiars són viables, viuen bé i es guanyen bé la vida, estan feliços amb la feina que fan i se senten ben valorats. Resultat: ningú vol plegar i els joves volen seguir, per ells és un orgull tenir vaques, pasturar i segar l’herba dels prats.
I el preu del formatge, quant val? Podríem pensar que aquest formatge és molt més car que la resta. Doncs no, el trobem a les botigues de la regió entre els 14 i els 18 €/kg, més barat que formatges pels quals el ramader ha cobrat 21 cts. menys per litre de llet. Màgia? No, en cap cas. Una cadena de valor justa que posa el productor al centre; organització, estructura, economia d’escala i eficiència en tots els processos. És així com pagar bé al productor també pot voler dir comprar barat a la botiga, trencant amb la lògica actual que per comprar barat s’ha de produir barat. No, no s’ha de produir barat, s’ha de produir, transformar i distribuir eficient. I sí, s’ha de prioritzar el preu just per tothom, i no el màxim benefici per uns pocs.
Fàcil? No. Possible? Sense cap mena de dubte. Necessari? Com l’aire que respirem.
Per això lluitem.
