El passat 28 d’abril, el Congrés dels Diputats va tombar el decret de lloguers aprovat pel govern al març. La mesura, impulsada per Sumar, permetia prorrogar un milió de contractes i limitar la pujada anual de la renda al 2%. En total, 2,7 milions de persones podien beneficiar-se’n. Els inquilins només havien d’enviar un burofax al propietari per sol·licitar-la. El decret va caure amb els vots de PP, Vox i Junts. Sense el vot negatiu de Junts, s’hauria aprovat.
Per entendre per què la seva vigència només ha durat un mes, cal fixar-se en el mecanisme del decret llei: el Govern pot aprovar-lo per urgència, però el Congrés l’ha de convalidar en 30 dies. Això no és una casualitat tècnica. És una característica de classe de la Constitució espanyola, dissenyada per protegir la propietat privada. El decret va néixer amb un cronòmetre que donava a la burgesia parlamentària —PP, Vox i Junts— el temps just per esperar i tombar-lo. El mecanisme no va fallar. Va funcionar com està dissenyat: protegir els interessos del capital.
Dos blocs, dos interessos
El març de 2026, amb la Guerra de l’Iran, la inflació descontrolada i els propietaris apujant lloguers sense fre, el decret va néixer en un context d’emergència. Els seus objectius no eren només tècnics —blindar un milió de contractes— sinó també polítics: obligar els partits a retratar-se, crear un precedent legislatiu i obrir una escletxa de pressió social. El burofax era la peça clau, i milers d’inquilins el van enviar. El decret, però, només va durar un mes. La seva caiguda no és un accident, sinó el reflex d’una correlació de forces que encara afavoreix la burgesia propietària. I aquí apareix el problema de fons: els 2,7 milions d’afectats tenen una força potencial enorme, però no s’ha pogut traduir en pressió efectiva sobre els diputats de Junts perquè aquesta força no estava organitzada. Lenin ho va formular clarament: no n’hi ha prou amb lleis progressistes, cal organització per fer pagar un cost polític a qui vota en contra. I aquesta organització no neix per generació espontània; és el resultat de teixir vincles col·lectius, de coordinar accions i de superar la individualització que dècades de polítiques neoliberals han imposat a les relacions socials.
Sense aquesta organització, el resultat és previsible. Els grans tenidors —fons d’inversió, SOCIMIS, grans propietaris— tornen a tenir la mà lliure. Poden apujar lloguers sense el límit del 2% i negar-se a prorrogar contractes. A l’altre costat, els sectors populars —joves, famílies monoparentals, treballadors amb ingressos baixos— són els qui paguen els plats trencats. Per a ells, la diferència entre una pròrroga amb pujada limitada al 2% i un nou contracte amb una pujada del 10% pot ser la diferència entre seguir al pis o acabar al carrer.
La vaga com a resposta
Un cop el decret ha caigut, els burofaxos enviats estan en terra de ningú. Alguns jutges els consideraran vinculants, d’altres no. La incertesa, com sempre, la paga el més feble. I aquí és on apareix una resposta que no depèn de majories parlamentàries: la vaga de lloguers. No és una idea abstracta, sinó una reacció concreta a la derogació. Si el decret ha caigut i els inquilins es queden sense protecció legal, quina eina queda? Aturar el pagament de la renda de manera coordinada, amb un fons de resistència al darrere i un calendari d’escalada.
Per què pot funcionar? Perquè el negoci dels grans tenidors es basa en un flux de caixa mensual. Si només un 5% dels inquilins d’un gran tenidor deixen de pagar el mateix dia, ells ho notaran. Si el percentatge puja al 10%, començaran a tenir problemes per cobrir hipoteques. Si arriba al 20%, l’operació entra en números vermells. En aquell punt, negociar col·lectivament és més barat que litigar centenars de desnonaments. No és ciència-ficció: ha passat a Berlín el 2021, a Escòcia durant la pandèmia i a la Barcelona de 1931.
Els sindicats d’inquilins, peça fonamental
Per dur a terme aquesta resposta, els sindicats d’inquilins són imprescindibles: han donat suport incondicional sobre com enviar el burofax, han acompanyat jurídicament a les persones, han creat xarxes de suport. Sense ells, molts inquilins no haurien sabut que podien acollir-se al decret. Ara, davant la derogació, toca un altre pas. Organitzar la vaga. Això vol dir mapejar els grans tenidors, constituir fons de resistència i dissenyar calendaris d’escalada que pressionin en els moments de màxima vulnerabilitat financera dels propietaris. No és una feina menor, però és l’única manera de competir amb el poder econòmic que aquests tenidors acumulen.
Conclusions
El decret era una bona eina que ha caigut. La seva derogació és una derrota per als inquilins i una victòria per als propietaris. Els vots de PP, Vox i Junts n’han estat la causa parlamentària immediata. Però la causa estructural és més profunda: la fragmentació de la classe treballadora, que no és una debilitat moral sinó el resultat de dècades de polítiques que han individualitzat els problemes socials. La vaga de lloguers és la resposta col·lectiva que aquesta fragmentació necessita trencar. Com deia Lenin: “No es pot fer una revolució amb guants de seda”. La lluita pel dret a l’habitatge necessita eines legals mentre duren i eines extraparlamentàries quan fallen. Mentre no ho aconseguim, la dreta continuarà guanyant.
