Fragment del discurs pronunciat a L’Havana el Primer de Maig del 1961.
Crec que en el dia d’avui hem de traçar-nos pautes a seguir, analitzar una mica el que hem fet fins ara, en quin punt del procés de la nostra història ens trobem i què tenim al davant. Tots hem pogut presenciar el que ha desfilat per aquí, i potser nosaltres, que som en aquesta tribuna, ho podem apreciar millor que vosaltres, que sou a la plaça, potser fins i tot millor que els qui han desfilat.
I aquest Primer de Maig diu ja molt, diu molt del que ha estat fins aquí la Revolució, diu molt del que ha aconseguit fins avui la Revolució, i potser no ens ho diu tant a nosaltres mateixos com als nostres visitants. Nosaltres hem estat testimonis, tots els cubans, de cadascun dels passos de la Revolució, i potser no arribem a adonar-nos tan plenament del que hem avançat com ho poden comprendre els qui ens visiten; sobretot, els qui ens visiten procedents de l’Amèrica Llatina, on encara avui viuen un món molt semblant al que nosaltres vivíem ahir. És com si es traslladessin d’aquell passat que nosaltres coneixem massa bé i se situessin de sobte en aquest present de la nostra Revolució, amb tot el que té de nou i d’extraordinari respecte al passat. No ens correspon a nosaltres, ni és el que intentem aquesta nit, ressaltar el mèrit del que hàgim fet; simplement volem situar-nos en el punt en què ens trobem en aquest moment. Avui hem pogut contemplar el que ja és fruit genuí d’aquesta Revolució.
En aquest Primer de Maig, tan diferent d’aquells primers de maig, tan diferent sobretot perquè abans aquella data era l’ocasió en què cada sector obrer expressava les seves demandes, les seves aspiracions de millora, davant d’aquells que eren completament sords als interessos de la seva classe, davant dels qui ni tan sols podien respondre ni accedir a cap d’aquelles demandes fonamentals, perquè no governaven per al poble, no governaven per als obrers, no governaven per als camperols, no governaven per als sectors humils del país; governaven només per als privilegiats, governaven només per als interessos econòmics dominants. I com que per fer alguna cosa a favor del poble, per fer alguna cosa a favor dels camperols i dels obrers, calia lesionar d’alguna manera aquells interessos que realment representaven, de cap manera podien accedir en l’essencial a cap demanda justa del poble. I aquelles desfilades eren un dia d’expressió de la queixa i de la protesta dels treballadors.
Tanmateix, com n’ha estat de diferent aquesta desfilada d’avui, com n’ha estat de diferent fins i tot de les primeres desfilades després del triomf de la Revolució, i com aquesta desfilada d’avui ens mostra tot el que hem avançat. Ja els obrers no s’han de sotmetre a aquelles proves, ja els obrers no han d’implorar a les oïdes sordes dels governants, ja els obrers no estan sotmesos al domini de cap classe explotadora, ja els obrers no tenen al capdavant del país un govern al servei dels interessos dels qui explotaven la seva classe; ja els obrers saben que tot el que la Revolució fa, tot el que el Govern fa o pugui fer, té un sol i exclusiu propòsit, i és ajudar la seva classe, ajudar el seu poble. D’altra manera, no es podria explicar mai aquest sentiment espontani de suport al Govern Revolucionari, aquestes simpaties desbordants que cada home i cada dona han expressat avui en passar davant d’aquesta tribuna.
I és que pertot arreu ja vèiem els fruits de la Revolució, perquè els primers que han desfilat avui han estat precisament els nens de la ciutat escolar “Camilo Cienfuegos”. I hem vist desfilar els pioners amb el somriure de l’esperança, la confiança i l’afecte; hem vist desfilar els Joves Rebels; hem vist desfilar les dones de la Federació; hem vist desfilar un gran nombre d’escoles creades per la Revolució; hem vist desfilar estudiants d’inseminació artificial que, en nombre de 1.000, procedents de les 600 cooperatives sucreres, estudien a la capital de la República; hem vist desfilar joves humils del poble, amb els seus uniformes del centre escolar, on es preparen per ser representants diplomàtics en el futur del nostre país; hem vist els alumnes de les escoles que acullen joves camperols i camperols de la Ciénaga de Zapata, el lloc que precisament van escollir els mercenaris per atacar el nostre país; hem vist desfilar milers i milers de camperoles que també estudien a la capital, procedents dels racons més apartats de la nostra illa, de les muntanyes d’Orient o de Las Villas, o de les cooperatives sucreres o de les granges del poble; hem vist les joves que estudien per ser assistents de les llars d’infants.
I cadascun d’aquests nuclis escolars ha estat capaç d’escenificar actes que, si es considera el brevíssim temps amb què han comptat per preparar-se, són doblement dignes d’admiració i d’elogi. No només hem vist el que ve del camp, també hem vist el que va cap al camp, perquè per aquí han desfilat els mestres voluntaris, i també una representació dels 100.000 joves que ja estan marxant cap a l’interior de la República per complir el pla d’erradicar totalment l’analfabetisme al nostre país en tan sols un any.
D’on venen aquestes forces i cap a on van aquestes forces? Venen del poble i van cap al poble. Aquests joves sí que són fills del poble. I quan els vèiem avui escriure amb les seves formacions un “LPV”, o la inscripció de: “Visca la nostra Revolució socialista!”, pensàvem: que difícil hauria estat tot això sense una revolució!, que difícil que qualsevol d’aquests infants de les muntanyes hagués desfilat avui per aquí!, que difícil que qualsevol d’aquests joves dels nostres camps, qualsevol d’aquests nois o noies de les famílies més humils, hagués pogut conèixer la capital de la República, estudiar en alguna d’aquestes escoles, desfilar amb l’alegria i l’orgull amb què ho han fet avui, admirar-nos a tots, admirar els nostres visitants, i avançar amb aquesta fe en el futur amb què avancen avui!
Perquè escoles, professions universitàries, art, cultura, honors, no van ser mai per als fills de famílies humils de la ciutat o del camp; no van ser mai per al camperol de les muntanyes apartades, no van ser mai per al jove pobre, blanc o negre, dels nostres camps i ciutats; art, cultura, professions universitàries, oportunitats a la vida, honors, vestits elegants, van ser només privilegi d’una minoria insignificant; minoria representada avui, amb la gràcia i l’humor amb què algunes federacions obreres han representat els rics, desfilant davant d’aquesta tribuna amb els seus vestits elegants i amb tota la pijeria que caracteritzava aquella joventut de les famílies benestants.
És realment sorprenent que avui hagin desfilat més de 20.000 esportistes i gimnastes, si tenim en compte que tot just estem començant. I això sense entrar encara en el més meravellós que hem tingut ocasió de contemplar avui, i és aquest poble armat i aquest poble unit que ha fet acte de presència en aquest Primer de Maig.
