Fa anys que treballo com a educadora social acompanyant dones que han patit violències masclistes. He estat testimoni de la seva força, però també de la seva fragilitat davant d’un sistema que, lluny de protegir-les, sovint les torna a colpejar. I no parlo de colps físics, sinó de la violència institucional: aquella que exerceixen les estructures de l’Estat quan no garanteixen els drets més bàsics.
El tercer sector, un mur que aguanta amb esquerdes
El treball d’atenció a les dones supervivents recau, en gran part, en entitats socials sense ànim de lucre, que operen dins del que anomenem “tercer sector”. Aquestes entitats, amb professionals altament qualificades, són les que sostenen projectes d’acollida, suport psicològic, orientació laboral i acompanyament judicial. Però ho fan amb pressupostos fràgils i dependents de subvencions que arriben —o no— cada any.
He viscut com projectes essencials perden finançament d’un dia per l’altre. Si la partida anual és bona, els programes sobreviuen; si hi ha retallades o els fons es retarden, els serveis es paralitzen. I això no és una qüestió tècnica ni administrativa: són buits que es converteixen en vulnerabilitats extremes.
He vist dones que, després de fugir d’una relació violenta, s’han trobat soles, amb 150 euros mensuals carregats en targetes de supermercat per menjar i higiene. Si tenien fills, un suplement de 50 euros.
Com pot reconstruir la seva vida algú que ha de sobreviure amb aquesta quantitat?
No estem parlant de caritat, sinó de drets humans bàsics: alimentació, habitatge, salut, seguretat.
Un sistema que gestiona, però no transforma
El gran interrogant és: realment volem erradicar la violència masclista?
O només volem gestionar-ne les conseqüències perquè el sistema continuï igual?
Les polítiques públiques sovint s’enfoquen en la resposta immediata —ajuts, allotjaments temporals, assistència d’emergència— però no ataquen les causes estructurals: la precarietat econòmica, la manca d’habitatge, la dependència econòmica dels agressors o la falta d’educació afectiva des de la infància.
El discurs institucional s’omple de paraules grans cada 25N, però el dia 26 tot torna al seu lloc. Els recursos es mantenen insuficients, les professionals del sector continuen esgotades i les dones, atrapades en un laberint burocràtic que les revictimitza.
La violència institucional: quan l’Estat esdevé agressor
Hi ha moltes formes de violència masclista, i una d’elles és la violència institucional.
És la que es manifesta quan el sistema judicial no reconeix el testimoni d’una dona, quan un jutge qualifica d’“immaduresa” o “coses de joves” una agressió, quan els serveis socials no ofereixen alternatives reals, o quan les ajudes arriben tard i malament.
Aquest estiu vaig acompanyar una dona en un judici. Jove, amb dos fills, vivia una situació de violència masclista. El jutge va dictaminar que “no hi havia violència”. Sense recursos, sense xarxa i sense suport institucional, es va veure obligada a tornar amb l’agressor. Pocs mesos després, la DGAIA li va retirar la custòdia dels infants per viure en un entorn de violència.
Qui ha fallat?
Ella, que no tenia alternatives? O un sistema que li ha negat totes les eines per sortir-ne?
Aquest és només un cas, però n’hi ha molts més. I tots tenen un denominador comú: les institucions que haurien de protegir acaben perpetuant la violència.
Retallades que maten
La violència institucional també és econòmica. Els pressupostos públics destinats a la igualtat i a la lluita contra les violències masclistes representen una fracció mínima de la despesa total de les administracions. Les entitats socials viuen pendents de subvencions anuals, sense estabilitat ni reconeixement laboral per a les seves professionals, moltes d’elles dones precàries atenent altres dones precàries.
És un sistema de cures que no cuida, que utilitza la vocació com a excusa per justificar la falta de recursos.
Parlem molt de “polítiques públiques”, però massa sovint aquestes polítiques són pedaços sobre una ferida estructural.
Cal una inversió real, continuada, i una mirada feminista transversal que entengui que la violència masclista no és un problema privat, sinó una qüestió de justícia social i democràtica.
El 25N i el repte pendent
Cada any, el 25 de novembre, les institucions pengen llaços liles, fan actes, lectures i minuts de silenci. Però el veritable compromís no és simbòlic: és pressupostari, estructural i polític.
La violència masclista no s’acabarà amb campanyes de conscienciació si no s’acompanya de recursos estables, professionals reconegudes i polítiques valentes.
Perquè mentre una dona hagi de triar entre tornar amb el seu agressor o viure al carrer, mentre una mare perdi els seus fills per no tenir alternatives, i mentre una educadora social hagi de treballar amb pressupostos intermitents, el sistema seguirà sent còmplice.
I és que, en aquest país, moltes dones no només pateixen violència dels homes.
També la pateixen de les institucions que els haurien de garantir la llibertat.
