El cinema és tan complex com el món real, i una bona metàfora d’aquest. Hi ha personatges de tota mena, fàcilment classificables en herois i en malvats. Fins i tot hi ha altres éssers invisibles que estan encara per sobre dels malvats. El passat abril vam parlar d’aquests últims, però també dels seus esbirros, quan a la Festa Neus Català es va projectar el documental El Cuento de los Medios, de la fundació cultural de Podemos, Instituto República y Democracia, en col·laboració amb Transform! Europe i Spanish Revolution, que vaig dirigir per explicar com els mitjans de comunicació fa massa temps que manipulen la població a base d’atacs i mentides contra les esquerres de l’Estat espanyol, i també d’altres llocs del món. Després vam participar en la xerrada Comunicació i Antifeixisme, juntament amb Pol Andiñac (de Cuellilargo), Marina Amores (de Pantube) i David Bou (guionista del també documental La Xarxa Ultra) i en ella vam intentar donar claus per combatre l’onada reaccionària que des de fa anys ens envesteix des de les xarxes socials i altres espais. Esbrinar aquestes claus sembla mil vegades més difícil que endevinar la fórmula de la Coca-Cola, una marca que dona suport al sionisme, però que, malauradament, estic bevent mentre escric aquestes línies. I això em fa recordar que, segons les regles del guió audiovisual, la contradicció és un factor fonamental en la construcció d’un personatge. Totes som personatges en aquesta història, i algunes sentim preocupació per l’auge de certs malvats i per com enfrontar-nos-hi, així que, arran del que vam parlar a la xerrada d’abril i fent uns quants paral·lelismes amb el cinema i les sèries, podem treure algunes idees sobre com combatre les forces del mal del nostre món.
No sou antiherois, sou malvats
No suporto en Batman, però tampoc el Joker. El primer és clarament el defensor del capitalisme, mentre que el segon n’és una víctima. Amb les seves accions, el Joker reforça precisament tot allò que l’ha destruït, sota una màscara d’incorrecció política, ironia i… gràcia? Almenys això és el que ell es pensa, però la realitat és que el seu “talent” creix en la mateixa mesura que ho fa la seva violència. Permeteu-me que discrepi que això sigui talent. De la mateixa manera que és impossible considerar com a talent el que fan els fatxatubers i altres personatges que només es dediquen a parasitar el contingut dels altres per burlar-se’n, tergiversar-lo, i tot el que sigui que fan mentre mengen ganxets davant de l’ordinador. Ho vaig dir a la xerrada: ells tenen els diners, nosaltres el talent. El trist és que, mentre en Batman (un altre malvat, segons com mirem el conte) té diners, el Joker és un pobre desnonat. Això fa que per a molta gent esdevingui un antiheroi gairebé més justicier que l’home ratpenat. Però per a mi només simbolitzen les dues cares d’un sistema cisheteropatriarcal que, com fan tots els menjaganxets d’Internet, classifica els homes en alfa i beta, i les dones en valor alt o baix. I, és clar, en el moment en què el món pren consciència de la seva diversitat i la reivindica, aquest ordre establert se’ls desmunta. Així que, en comptes de carregar contra qui els ha promès tot i només els ha llençat a la frustració, inventen noves nèmesis a qui culpar de tots els seus mals: les persones migrants, la comunitat LGTBIAQ+ i les dones. A la pel·lícula No te preocupes querida (Olivia Wilde, 2022), aquest “culpar les dones” es materialitza de manera esfereïdora, amb un to entre Black Mirror i El show de Truman, que il·lustra molt bé el pensament de certs homes que es veuen a si mateixos com a perdedors perquè creuen que guanyar és la recompensa que es mereixen només pel seu gènere. I, en lloc de revisar-se o mirar més enllà del seu melic, decideixen que hi ha altres enemics contra qui declarar la guerra perquè, segons ells, són els que els han “arrabassat tot”. Sempre disparant cap avall, quan haurien de fer-ho cap amunt.
Nacionalitat: senyor
Manllevo aquesta frase que vaig veure als stories de Bake Gómez i que desmunta completament la propaganda que qualsevol esbirro de la ultradreta escampa cada vegada que en té l’oportunitat. Si una dona és violada o es comet un altre tipus de crim, fa temps que a les xarxes socials s’hi repeteix un fenomen: una bona quantitat d’usuaris pregunten si el perpetrador “menjava pernil”, en un intent d’obtenir una resposta negativa i, així, associar el crim a la religió musulmana. La islamofòbia està àmpliament estesa i el món àrab és criminalitzat, sent objecte de l’odi al diferent i víctima d’una generalització que, des de l’11S, no ha parat de créixer per culpa dels discursos polítics i mediàtics, que apel·len a la por perquè una part important de la població no es fixi en els beneficis de la multiculturalitat, sinó que temin amenaces fantasma a partir de certs atemptats. Una cosa que mai no es fa quan el terrorista és blanc i cristià. Amb el racisme campant lliurement a tot arreu, especialment a la xarxa, el perillós és que aquest no només es manifesta en forma de comentaris molt irats o violents, sinó que també pren forma de mems i “acudits” o “bromes” amb l’excusa de la… gràcia? (de nou) que suposadament té ser políticament incorrecte. Com que qui publica aquests continguts ho fa sovint emparant-se en l’anonimat, es pensa que les seves accions no tindran conseqüències.
Però en tenen, i provenen bastant de tipus que sí que mengen pernil: homes blancs que trien com a objectius, valgui la redundància, dones, persones migrants o antifeixistes. Les conseqüències són els assassins ‘incel’ (cèlibes involuntaris, una subcultura que té per bandera l’antifeminisme i la misogínia) Elliot Rodger, responsable de sis assassinats, i Alek Minassian, autor de deu i seguidor del primer; el terrorista d’extrema dreta Anders Breivik, que va matar 77 persones; Marc Lépine, assassí antifeminista; o James Alex Fields, el racista autor de l’atropellament a Charlottesville. I sí, no m’oblido d’aquells altres que “juren lleialtat a l’Estat Islàmic”, com el jove de 19 anys que planejava un atemptat contra un concert de Taylor Swift a Viena, o com el massacrador de la discoteca LGTBIAQ+ Pulse a Orlando, que va arrabassar la vida a 49 persones del col·lectiu. N’hi ha molts més, religiosos o no, de races i edats diferents, però que sovint tenen una cosa en comú: la seva senyoritat.
Efectivament, són senyors, tipus insatisfets, a qui l’odi consumeix tant que els vomita en forma de criminals, però també com a desgraciats que aboquen la seva bilis en fòrums, xats de Twitch i DMs amenaçadors a Instagram. No estan sols: perquè hagin arribat fins aquí ha calgut que se’ls legitimi a través de polítics de dretes, jutges masclistes que creuen que una víctima de violació “se l’estava buscant”, presentadors de tele obsessionats amb tractar les dones com a objectes, opinadors transfòbics, youtubers esvalotats que bramen contra el món woke, i tot un exèrcit invisible de més senyoros, amb més o menys astúcia, més o menys pàries, amb diners o de classes mitjanes o baixes però ambiciosos de tenir-ne. Què en fem, d’ells?
Les guerreres que lluiten per l’amor i la justícia
Sailor Moon (Naoko Takeuchi, manga el 1990, anime el 1992) va irrompre a les nostres vides infantils i adolescents en els temps de l’amor romàntic, però també de l’amistat i del girl power. La protagonista, Guerrera Lluna, és una noia plena de defectes però amb un cor enorme, que va descobrint el valor i el suport mutu a mesura que altres guerreres se sumen a la causa. Ella, que s’enamora bojament del Senyor de l’Antifaç —un altre heroi que de vegades les ajuda—, és un personatge tan contradictori com necessari per a l’avanç de la trama. Amb les seves companyes, totes amb personalitats diferents i entre les quals també hi ha representants del col·lectiu queer, va superant missions al crit de la lluita per l’amor i la justícia. I això és, literalment, el que fan. Al llarg de la sèrie han d’enfrontar-se a moltes forces del mal representades tant per homes com per dones, però el que distingeix les guerreres és que sempre ofereixen als seus adversaris la possibilitat de redempció: és a dir, de guarir els seus traumes i canviar de vida, substituint l’odi dels seus cors malvats per empatia i col·laboració per crear un món millor. Les guerreres fan servir els seus talents diversos per derrotar les forces del mal i intentar fer que tornin del costat fosc al qual un dia es van unir. Perquè, si ho pensem bé, és molt difícil néixer amb males intencions; aquestes es desenvolupen amb el temps i amb les vivències.
Ep, no estic justificant els malvats dels nostres dies ni dels dies passats, sinó que crec que molts dels senyoros que avui estan tan enfadats, molt probablement ho estan per les ferides que arrosseguen. Com a exemple, podríem posar l’assetjament escolar, aquesta arma de destrucció massiva que traumatitza mentre moltes persones adultes encara ho consideren “coses de la infància”. És veritat que moltes hem patit bullying i no se’ns acudiria fer-li el mateix a altres, però això és perquè la diferència rau en com algú gestiona l’assetjament rebut i quin aprenentatge en treu. M’atreveixo a dir que els senyoros enfadats que hagin estat víctimes no gestionen res, ni tan sols ho intenten. No van a teràpia perquè això “és de [insereixi aquí el seu qualificatiu homòfob o masclista preferit]”, ni creuen en res que no sigui allò que el patriarcat els ha promès. Pensen que, si no ho estan aconseguint, és culpa d’aquelles pèrfides noies que no volen anar-se’n al llit amb ells per lletjos o per grassos, quan la realitat és que no volen fer-ho perquè són insuportables. L’aspecte físic no és cap excusa: totes hem tingut parelles de mil colors.
En el molt recomanable llibre del col·lectiu Proyecto Una, Leia, Rihanna & Trump, hi llegim: “Per als neofeixistes, musulmans i africans són inferiors perquè són els que assetgen, violen i maten dones, la qual cosa fa que siguin inferiors a la nostra civilitzada Europa. Però ells alhora promouen aquesta mateixa cultura de la violació com a cosa subversiva davant el creixent poder de la ideologia de gènere. Envien les feministes a protestar a Orient, on les dones tenen problemes de veritat i han de portar burca obligatòriament, al mateix temps que justifiquen violacions perquè ‘anava vestida com una guarra’”. El feixisme té això: accepta les seves pròpies incongruències. Aquí veiem el súmmum de la contradicció, i ens mostra que tots aquests tipus són humans, no robots, i que són intel·ligents, no estúpids, com comentàvem a la Festa Neus Català. “Són hàbils, els feixistes, saben treballar a llarg termini”, deia el personatge de Federico Luppi a la pel·lícula Martín (Hache) (Adolfo Aristarain, 1997). Un altre personatge, el de Karra Elejalde a la minisèrie El día de mañana (Mariano Barroso i Alejandro Hernández, 2018), es declara orgullosament feixista amb aquestes paraules: “Amant de la bona taula. Servidor del caudillo. M’encanta Mozart i llegir. Llegir Shelley, Proust, Mishima. Ai, Mishima. Qui cony va dir allò que el feixisme es cura llegint?”
Demostra així que des de l’esquerra hem subestimat el nostre enemic. La dreta és forta i viu el seu moment dolç, autodenominant-se l’opció rebel, i això que són els més fidels al sistema. Però… pot redimir-se aquesta gent, com aconseguien les Sailor Moon amb els seus antagonistes?
Pous d’ambició contra Little Miss Sunshine
Tots els aspirants a llops de Wall Street que arrosseguen ferides, traumes i afeccions diverses, o que simplement fa dècades que compren la propaganda capitalista i neoliberal, es proposen, com tot bon personatge real o de ficció, un objectiu a assolir. L’ambició és una cosa que aquests senyors (i moltes senyores, no ens enganyem) tenen a l’horitzó, i no descansen en el seu camí per obtenir allò que pensen que mereixen: l’espasa de la roca de Merlí, l’elixir amb què triomfar i mirar la resta per damunt de l’espatlla. En aquest camí s’han anat trobant i han forjat aliances a base de diners, poder, endolls i bones dosis de barra i desimboltura. Algunes vegades aquestes aliances es trenquen perquè no és viable l’existència de dos galls al mateix galliner, sinó, que li ho preguntin a Elon Musk i Donald Trump. A la pel·lícula Pozos de ambición (Paul Thomas Anderson, 2007), Daniel Day-Lewis interpreta un miner pobre que comença a explotar recursos petrolífers fins a fer-se immensament ric, mentre va perdent els seus valors, els seus principis i les seves amistats. L’avarícia trenca el sac, diu la dita. En canvi, un any abans, Valerie Faris i Jonathan Dayton dirigien un altre film, Little Miss Sunshine, on una família disfuncional, amb personatges més aviat egocèntrics, emprenia un viatge per carretera per ajudar la filla petita a perseguir el seu somni de ser coronada reina d’un concurs de bellesa infantil, un somni que ella protagonitza a la seva manera, donant una lliçó d’honestedat i diversitat als qui l’envolten, i aconseguint que els seus familiars s’adonin que el suport mutu és el que fa avançar les coses.
El suport mutu va ser una de les claus-no-claus que van sorgir com a conclusions a la xerrada Comunicació i Antifeixisme. Donar suport, compartir i oferir afecte a les comunicadores que planten cara al reaccionarisme és una cosa que totes podem fer sense gaire esforç. Les xarxes funcionen amb algoritmes, els mateixos que han enaltit l’extrema dreta. Per tant, si des de l’esquerra eduquem aquests algoritmes i els mostrem que volem veure més contingut antifeixista, les xarxes ens el mostraran, ni que sigui per guanyar més diners. Potser utilitzem les lògiques del capitalisme, però també potser cal, a vegades, guanyar als dolents amb les seves pròpies armes. Una vegada més, la contradicció no pot faltar. Una altra d’aquelles claus era que podem compartir allò que ens agrada i relegar allò que ens desagrada a una captura de pantalla on exposem els innombrables, per no contribuir a donar-los més difusió. La unió, per descomptat, era una altra de les idees clau, sense trets al peu i sense deixar-nos portar per simpaties o antipaties. Com en el cinema, la imatge va abans que la paraula, així que és millor fiar-nos de les accions de persones, col·lectius i partits abans que de les seves paraules.
Els diners… Bé, aquest és l’ingredient estrella de la fórmula màgica que volem esbrinar. Ja ho hem dit: ells tenen els diners, nosaltres el talent. Explorar això al màxim, però cuidant la nostra salut mental, és essencial. Qualsevol pot desenvolupar un talent, i avui dia la tecnologia posa a la nostra disposició múltiples formats i maneres d’expressió. Si el teu no és gravar vídeos o parlar en públic, potser ho és escriure, o editar, o donar suport moral a altres, organitzar recollides de signatures, conversar amb gent del teu entorn per treure prejudicis i fake news dels seus caps… Tot són gotes d’aigua que, com en la faula de l’ocellet, no apagaran l’incendi del bosc per elles mateixes, però… i si tots els animals col·laboren? I si totes ens unim contra Batman (els diners), el Joker (els pallassos tristos que només volen veure el món cremar) i els pous d’ambició? I si cadascú, des de la seva diferència, aporta a la causa com les guerreres o com la bona gent de Little Miss Sunshine? L’amor i la justícia no arribaran sols, cal lluitar per ells.
Per acabar citant bon cinema d’aquell que et fa pensar, Seven (David Fincher, 1995) em sembla perfecta. En ella, el personatge de Kevin Spacey es veu a si mateix com un antiheroi, un justicier, quan no és més que un assassí en sèrie arrogant que es creu per damunt dels altres. El film acaba de manera agredolça, però ens deixa una frase ben encertada, en paraules del personatge de Morgan Freeman: “Ernest Hemingway va escriure una vegada: ‘El món és un bon lloc pel qual val la pena lluitar.’ Estic d’acord amb la segona part.”
