La crisi de l’habitatge sol explicar-se amb conceptes generals: preus del lloguer disparats, manca d’habitatge públic, especulació immobiliària. Però habitualment es passa per alt una realitat més subtil: la manera com la manca d’accés a un habitatge digne i l’actual crisi immobiliària afecta dones i homes no és la mateixa. Quan diem que el feminisme és transversal i interseccional, ens referim precisament al fet que la seva anàlisi material de la realitat travessa moltes altres lluites socials, i cap d’elles es pot entendre completament sense tenir en compte la perspectiva de gènere. Incorporar-la a la lluita per l’habitatge implica reconèixer que el dret a un sostre no es distribueix de manera neutra, sinó travessat per les desigualtats salarials, les responsabilitats de cura i els riscos específics que pateixen les dones.
Aquesta setmana va esclatar mediàticament el cas de Maricarmen (María del Carmen Abascal Martín), una veïna del districte madrileny de Retiro, que il·lustra molt bé com el gènere s’entrecreua amb altres factors de vulnerabilitat en la crisi de l’habitatge. Aquesta dona de 87 anys, amb una discapacitat reconeguda del 50% per problemes de mobilitat, portava set dècades vivint al mateix pis del carrer Alcalde Sainz de Baranda, on pagava 500 euros mensuals d’un contracte de renda antiga, xifra que suposa una bona part dels ingressos procedents de la seva pensió, al voltant dels 1350 euros. Un fons d’inversió, a través de la empresa propietària de l’immoble, Urbagestión Desarrollo e Inversión SL, pretenia apujar-li el lloguer fins a 2650 euros al mes (més de cinc vegades el que paga ara), i Maricarmen ha sigut desnonanada. Sobre qui hi ha darrere de la immobiliària, Urbagestión, es tracta d’una societat limitada amb seu a Madrid, gestionada per Ricardo Alonso Fernández i Fernando Alonso Fuentes i dedicada a la compravenda d’immobles i també de farmàcies.
Hi ha un aspecte del cas que mostra de manera evident com la desigualtat de gènere del passat travessa el present d’aquesta dona: l’origen jurídic del seu desnonament rau, precisament, en una llei franquista. El 1956, quan els pares de Maricarmen van llogar el pis, va ser el seu pare qui va signar l’únic contracte d’arrendament, ja que la legislació de l’època (basada en la llicència marital, vigent des del segle XIX) impedia les dones casades signar contractes sense l’autorització del marit. Quan el pare va morir, la mare va haver de subrogar-se al contracte com a única titular. El 2005, en morir la mare, Maricarmen es va subrogar al seu torn, però era ja la segona subrogació del mateix contracte, i la llei actual només permet prorrogar-la dos anys, tret que la persona convivent tingui una discapacitat superior al 65% (Maricarmen, com ja hem comentat, en té reconeguda una del 50%). Va ser precisament aquest tecnicisme el que Urbagestión va fer servir davant els tribunals, i el que el Tribunal Suprem va acabar validant el març de 2025 per autoritzar el desnonament.
Si els dos progenitors de Maricarmen haguessin pogut figurar junts com a titulars del contracte (com es podria fer avui dia), la subrogació de Maricarmen hauria estat la primera, i el contracte de renda antiga encara seria vigent. En altres paraules, una dona de 87 anys es troba al carrer avui, el 2026, com a conseqüència directa d’una norma que fa set dècades va negar a la seva mare el dret de figurar com a titular d’un contracte de lloguer. El franquisme, com veiem en tantes altres ocasions, continua estenent els seus tentacles fins als nostres dies.
El cas ha esdevingut ràpidament un símbol de la crisi de l’habitatge a l’Estat espanyol. L’impacte social del cas ha estat tan gran que, segons diverses informacions, davant les crítiques, el Govern espanyol ha accelerat l’aprovació d’un decret d’habitatge arran d’aquest desnonament. Aquest dimecres, després de quatre intents, la comissió judicial va executar finalment el desnonament enmig d’un enorme desplegament policial: més de 200 persones convocades pel Sindicato de Inquilinas havien acampat tota la nit al voltant del seu portal per intentar-lo impedir, i els agents van efectuar càrregues per dispersar-les i van identificar-ne almenys una quarantena. Maricarmen va ser finalment treta de casa seva en llitera i traslladada en ambulància. Ni tan sols una petició del Comitè de Drets Econòmics, Socials i Culturals de l’ONU perquè s’aturés el desnonament per evitar «danys irreparables» van aconseguir torçar la posició de la propietat. Durant la tarda del dimecres es van convocar manifestacions en diverses ciutats, que van arribar a reunir una gran quantitat de persones, i el cas va estar present als mitjans de comunicació durant tot el dia.
La situació de Maricarmen no és un cas de crisi de l’habitatge en abstracte: és un exemple paradigmàtic de com les dones grans que viuen soles i amb rendes baixes es troben en una posició de màxima exposició davant l’especulació immobiliària, amb menys marge de resposta (econòmica, física i social) per fer front a un procés de desnonament, i sovint depenent, com en aquest cas, del suport comunitari i veïnal per resistir-hi.
A més a més, aquesta setmana van desnonar també, el dilluns, a la Sílvia a Barcelona, amb un protocol per risc de suïcidi activat, i el mateix dia vam conèixer la horripilant notícia de que Olga, a l’Hospitalet de Llobregat, es va treure la vida arran del seu desnonament. Tres dones, tres històries, un mateix fil conductor:
un sistema capitalista violent i despietat que mercadeja amb el nostre dret bàsic a tenir un habitatge digne que ens permeti viure en pau.
Això s’acarnissa de manera especial amb les dones, que continuen cobrant, de mitjana, menys que els homes i tenen més dificultats per accedir a contractes estables i a temps complet, cosa que es tradueix directament en menys capacitat per pagar un lloguer o accedir a una hipoteca. Aquesta bretxa es fa encara més evident en les llars monomarentals, que presenten alguns dels índexs més alts de vulnerabilitat residencial. Un estudi de 2024 sobre pobresa energètica a l’Estat espanyol, realitzat per la
Càtedra de Sostenibilitat Energètica de l’IEB-Universitat de Barcelona, assenyala que les llars on la persona sustentadora principal és una dona mostren un risc més elevat de patir-la, ja que la bretxa salarial i de pensions dificulta que puguin assumir el cost de l’energia o invertir en habitatges més eficients.
Un dels vincles més crus entre gènere i habitatge és el de la violència masclista. Moltes dones que pateixen violència a la llar han de triar entre quedar-se en una situació de risc o marxar sense tenir on anar. La manca d’un parc d’habitatge públic suficient i de recursos d’emergència fa que, sovint, l’habitatge esdevingui l’element que decideix si una dona pot trencar amb una relació violenta o no. Per això el moviment feminista reclama des de fa anys que les polítiques d’emergència residencial incloguin de manera prioritària les dones que fugen de situacions de violència, amb ajudes específiques i habitatges d’acollida de transició.
La perspectiva de gènere en l’habitatge va molt més enllà de l’accés econòmic: també qüestiona com estan dissenyats els habitatges. Arquitectes i urbanistes feministes fa dècades que denuncien que els habitatges convencionals es van dissenyar pensant en un model de família nuclear tradicional, amb una distribució d’espais que invisibilitza i dificulta les tasques de cura, atribuïdes majoritàriament a les dones. Propostes com les cuines obertes i integrades a l’espai comú o els habitatges cooperatius amb espais col·lectius de criança busquen trencar amb un model d’habitatge pensat des d’una lògica patriarcal i avançar cap a espais que reconeguin i redistribueixin el treball de cures.
El feminisme ha d’estar present en totes les decisions preses en matèria d’habitatge: des dels criteris d’adjudicació d’habitatge protegit (que haurien de prioritzar llars monomarentals i dones supervivents de violència masclista) fins al disseny arquitectònic, passant per les estratègies contra la pobresa energètica. La lluita per l’habitatge, al cap i a la fi, no pot entendre’s únicament com un conflicte entre llogaters i propietaris o entre ciutadania i mercat especulatiu. És també, i de manera molt concreta, una lluita feminista: sense polítiques que reconeguin les desigualtats de gènere que travessen l’accés a la llar, qualsevol solució a la crisi de l’habitatge continuarà deixant enrere, de manera desproporcionada, a més de la meitat de la població: les dones.
