A continuació, reproduïm la intervenció d’Àngel Ferrero a la presentació del llibre “Si Lenin aixequés el cap” del 16 de maig del 2025 a Hostafrancs, Barcelona.
Bona tarda a tothom.
Abans que res voldria agrair a l’Albert Botran haver-me convidat a presentar avui el seu darrer llibre. No m’estendré gaire perquè en una presentació d’un llibre el protagonisme correspon, lògicament, al seu autor.
La primera notícia que vaig tenir del llibre que es presenta avui aquí devia ser, si no em falla la memòria, als voltants del setembre del 2023, quan vaig quedar amb l’Albert a un cafè del Clot i em va comentar, de passada, que tenia pensat escriure un assaig sobre Lenin. Quan m’ho va dir vaig contenir la respiració. Com vaig escriure més endavant a Públic, una vegada ja s’havia publicat el llibre, em va semblar una tasca titànica. ¿Es pot dir alguna cosa de Lenin que no s’hagi dit ja a aquestes alçades? Les obres completes de Lenin, editades i reeditades a la Unió Soviètica, omplen prestatges sencers, i només parlem dels llibres, articles i la correspondència, és a dir, de la bibliografia primària, a la qual encara caldria afegir tota la bibliogràfica secundària sobre aquest autor, que és, evidentment, moltíssima.
En fi, vam estar parlant de tot plegat un parell d’hores que, amb l’Albert, sempre es fan curtes. El resultat el teniu avui sobre la taula. Com vaig dir en aquell article a Públic, el seu llibre reuneix dues característiques molt difícils de combinar com són el rigor històric i l’esperit de divulgació. El llibre també és (i em costa una mica fer servir aquesta paraula, perquè moltes editorials han abusat d’ella per promocionar llibres de dubtosa qualitat) amè i de fàcil lectura. Però sobretot cal destacar el seu esforç de síntesi per exposar la trajectòria personal i l’obra política de Lenin (i cal insistir molt en aquest punt en una època en la qual ens veiem amenaçats de morir ofegats en un mar d’informació i de desinformació).
Si Lenin aixequés el cap resumeix les aportacions de Lenin en camps determinants per al marxisme, però també més enllà d’aquest, i que fan que no debades sigui considerat com un dels personatges més importants del segle XX, com ara: el paper i l’organització d’un partit socialista; la funció i naturalesa de l’estat, també després d’una revolució socialista; l’imperialisme i, relacionat amb aquest, el dret de les nacions a la seva autodeterminació.
Fa unes poques setmanes es va produir una feliç coincidència, ja que la Fundació Neus Català, on treballo actualment, em va demanar traduir un text de Manuel Sacristán (de qui enguany se celebra, per cert, el seu centenari). El text de Sacristán era un editorial per a la revista Nous Horitzons titulat ‘La significació de Lenin’. Dic feliç coincidència perquè, en relació amb el llibre que es presenta avui aquí, Sacristán, un dels marxistes més importants a l’Estat espanyol, va dir de Lenin, amb la penetració analítica que li era pròpia, que «la seva capacitat ‘d’anàlisi concreta de la situació concreta’ (definició que ell mateix donava de la dialèctica) representa probablement l’exemple més alt d’unificació creadora de la teoria marxista amb la pràctica revolucionària.»
Crec que aquest és probablement un dels millors resums que es pot fer de l’obra de Lenin, de qui Sacristán afegia que «la seva principal superioritat sobre els altres pensadors marxistes contemporanis era el seu penetrant sentit ‘pràctic’ (que no s’ha de confondre amb pragmàtic) de la teoria» i que va portar a girs en la política del partit bolxevic, primer, i en l’estat soviètic, després, que no sempre van ser entesos pels seus coetanis.
Ara bé, hi ha un tret de l’obra de Lenin del qual parlava Sacristán que tinc la impressió que acostuma a passar més aviat desapercebut i que, al mateix temps, es fa necessari destacar en un moment com l’actual, més encara tenint en compte que ara hi ha un interès renovat entre una part del jovent pel socialisme i no sempre troba els referents més adients per començar a aproximar-se. Aquest tret és el que Sacristán presentava com a «lluita permanent d’idees».
De Lenin, deia Sacristán, «hem d’aprendre una altra lliçó: la necessitat d’una lluita permanent d’idees, d’un combat permanent contra les debilitats teòriques i polítiques, contra l’afluixament de la voluntat revolucionària, contra les ambigüitats ideològiques.» Lenin, continuava, «era un polemista intransigent quan esbrinava la traïció o l’error; sabia que la polèmica era la força del partit, que la disciplina només podia ser eficaç quan anava acompanyada del contrast de les idees.» «El seu treball intel·lectual», escrivia Sacristán, «és l’antítesi tant de l’arribisme acadèmic com del ‘refinament’ purista i llibresc tan freqüent en el món intel·lectual.» Crec que en aquest punt, malauradament, no han canviat gaire les coses des d’aleshores.
De l’eficàcia de Lenin en la seva faceta com a polemista és bona mostra la reputació que encara pesa sobre Karl Kautsky, un dels teòrics més influents del marxisme de la seva època i, com se sap, enfrontat amargament amb Lenin. Una reputació de la qual, dia sit de pas, el mateix Kautsky no va ser aliè quan, més tard, va resumir-ho de la següent manera: «Jo em deia: si Lenin té raó, el treball de tota la meva vida, consagrada a expandir, aplicar i desenvolupar el món d’idees dels meus grans mestres, Marx i Engels, haurà estat en va. Jo sabia, naturalment, que Lenin es pretenia el més ortodoxe dels marxistes. Però si arribava a tenir èxit en allò que emprenia i prometia, això seria la prova que l’evolució social no segueix unes lleis rígides i que és falsa la idea que un socialisme viable no pot desenvolupar-se independentment més que enllà on un capitalisme industrial superiorment desenvolupat ha creat un proletariat industrial no menys superiorment desenvolupat.» Una idea, aquesta, de la que van prendre bona nota els pobles sota el jou colonial, de manera que els fets d’octubre de 1917 van tenir repercussions més enllà d’Europa per estendre’s per tota Europa, Àsia, l’Àfrica i Amèrica Llatina (tal és la importància de la revolució russa).
En suma, Si Lenin aixequés el cap ens convida a reflexionar sobre aquests aspectes de l’obra de Lenin que he comentat, però també sobre l’experiència soviètica (amb tots els seus defectes, no cal dir-ho, però aquí cal afegir d’immediat: sense que aquests eclipsin totes les seves conquestes, que no van ser poques i ara són prou menystingudes), i també ens convida a reflexionar sobre la seva relació amb les lluites d’emancipació nacional i amb la realitat als Països Catalans. No és poca cosa.
No ho és en un clima polític marcat en aquest moment pel retrocés electoral de les esquerres a tot el continent. Fins i tot allà on hi ha excepcions (com a Alemanya o Finlàndia) es pot dir sense massa risc a equivocar-se que les esquerres resisteixen o avancen sense uns fonaments teòrics sòlids o un projecte de transformació social que aixequi les mateixes esperances i les mateixes il·lusions entre les classes populars que les organitzacions socialistes (en el sentit més ampli del terme) fa més d’un segle, fins i tot quan aquestes van haver de fer front als esdeveniments més traumàtics, com la Primera Guerra Mundial.
En aquests moments no només sorgeixen les onades reaccionàries (evidentment, acompanyades del suport generós de determinats interessos econòmics) sinó també el cinisme. Des d’Alemanya Gregor Gysi alertava recentment que el cinisme pot passar en alguns moments per intel·ligència. No ho és. Hi haurà qui ha dit (estic bastant segur) que llibres com aquest són sobrers, quan en realitat són necessaris per introduir a les noves (i segurament no tan noves) generacions autors que són clàssics.
Fa uns anys el documentalista britànic Adam Curtis va recuperar el concepte d’hipernormalització, encunyat per l’antropòleg Alexei Yurchak. Yurchak va fer servir aquest concepte a un llibre sobre la darrera generació soviètica titulat Tot era per sempre fins que va deixar de ser-ho. Aquesta generació, segons Yurchak, sabia que la Unió Soviètica estava fracassant, però com que ningú podia imaginar-se una alternativa a l’statu quo, tant els polítics com els ciutadans seguien fent veure que tot seguia sent normal (i d’aquí el concepte) mentre tot anava empitjorant en realitat. A ningú se li escapa la ironia que un concepte que va ser originalment encunyat per referir-se a l’estancament de la Unió Soviètica ara s’apliqui sense gaires problemes al capitalisme occidental, amb l’amenaçadora ombra del seu col·lapse polític, social i fins i tot ecològic planant per sobre.
Davant d’això, no semblen oferir-se moltes més solucions, pel que sembla, que una mera gestió de la crisi, sense superar-la, o la nostàlgia per uns temps passats i suposadament millors, i totes dues són aplicables tant a bona part de la dreta com a bona part de l’esquerra. Potser l’interès d’alguns sectors del jovent pel socialisme del qual avui som testimoni estigui relacionat precisament amb la voluntat de trencar aquesta sensació de paràlisi. La nostra responsabilitat i el nostre deure és intentar evitar (per suposat, sense paternalismes) que caiguin en els errors pràctics i en els paranys teòrics en els quals han caigut asininament les esquerres una vegada i una altra i que són cada vegada més difícils de justificar. El preu a pagar és el cinisme, l’apatia i el desànim. Fa poc vaig llegir unes paraules d’Arthur Clough, un cristià radical anglès que va participar en les revolucions europees del 1848 i que resumeixen molt bé aquest sentiment: «Estem més desesperançats aquells qui més esperances vam tenir i més descreguts els qui vam creure.»
Voldria acabar recordant una frase d’Antoni Domènech a la seva darrera conferència, a la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya (UPEC), sobre el centenari de la revolució russa, pocs mesos abans de la seva mort. En són unes quantes, de frases, no en darrer lloc quan va afirmar que «el debat socialista actual és una merda (sic!) si el comparem amb el que hi havia fa cent anys» (una frase amb la qual, crec, estarem d’acord tant l’Albert Botran com jo, com la majoria dels assistents a aquest acte), però jo voldria tancar amb la seva advertència: «El pitjor error que es pot cometre i és el nucli ideològic i moral de la dreta, és mirar el passat de l’esquerra amb condescendència». Guardem-nos, sempre, de cometre aquest error.
