Vaig conèixer Manuel Sacristán en els temps del meu ingrés a les Joventuts Comunistes, quan corria el curs 1967-68. La comissió de formació del PSUC s’encarregava d’ajudar-nos en les nostres primeres passes en el món del comunisme català. Recordo com Sacristán ens endinsava en la lectura del Manifest Comunista ensenyant-nos a llegir de manera crítica i actual els nostres clàssics i, per tant, ensenyant-nos a pensar.
Després vaig compartir les vicissituds viscudes per ell, per les Joventuts i per una part de l’organització del partit a la universitat. Eren temps de forts debats i controvèrsies, uns temps en què les nostres posicions anaven a contracorrent de les dominants al PCE i al PSUC de l’època, quan un Carrillo eufòric presentava l’eurocomunisme com a única via cap al socialisme i signava els Pactes de la Moncloa qualificant-los de conquesta històrica.
Les Comissions Obreres d’Ensenyament, el Comitè Antinuclear de Catalunya i la revista mientras tanto van ser els següents espais de complicitats compartides en projectes compromesos amb les lluites i els moviments de finals dels anys 70 i amb un treball de reflexió per a reformular el projecte emancipatori comunista a la llum dels nous problemes i reptes civilitzatoris. Una reformulació que començava per redefinir la noció mateixa de comunisme, substituint la perspectiva d’una societat de l’abundància material basada en un creixement il·limitat de les forces productives per un horitzó de ple desenvolupament humà que incorporés al cor del projecte de transformació les contribucions de l’ecologisme, el feminisme i el pacifisme.
No tinc la intenció de recórrer als records personals de les converses i situacions que guardo en la meva cada cop més desmemoriada memòria d’aquells anys de tracte personal amb Manuel Sacristán. Però sí que voldria transmetre un testimoni viscut del Manolo que vaig conèixer, per ressaltar alguns trets de la seva persona que ajuden a explicar l’interès de la seva trajectòria i de la seva obra en un dels diversos camps en què va aportar contribucions valuoses i actuals: el de la reafirmació de la identitat comunista, amb elements a tenir en compte per fonamentar un comunisme necessari i possible per al segle XXI.
En primer lloc, posaria la seva autenticitat i el moure’s sempre guiat per la recerca de la veritat. Capacitat analítica, solidesa intel·lectual, passió política, integritat moral, formaven en ell un “paquet integrat”, que pel nivell i la intensitat assolits en la seva personalitat el convertiren en un referent singularment atractiu, estimat i respectat per molts dels seus coetanis. (Dic per molts i no per tots perquè també compto les enveges d’alguns i la confusió mental dels qui el consideraven dogmàtic perquè tenia i practicava uns principis clars, dels qui veien rigidesa en el seu rigor, o esquerranisme voluntarista en la seva pràctica del compromís polític comunista i en l’afirmació de la importància de la subjectivitat revolucionària en la lluita per l’emancipació de l’espècie humana. Per tots aquests, tant a l’acadèmia com al partit, Sacristán era, certament, una persona incòmoda).
Aquesta autenticitat i el lloc central que per a ell ocupava la recerca de la veritat vertebraven la seva forma d’estar en el món, de viure i de lluitar per fer de la Terra un lloc habitable i lliure d’explotació. Eren trets que estaven connectats amb el rigor en l’estudi i en la preparació de les classes, de les conferències i dels materials per a la intervenció en el combat cultural i polític. “A mi m’agrada intentar saber com són les coses. A mi el criteri de veritat de la tradició del sentit comú i de la filosofia m’importa. Jo no estic disposat a substituir les paraules veritable i fals per les paraules vàlid/no vàlid, coherent/incoherent, consistent/inconsistent; no. Per a mi les paraules bones són veritable i fals, com en la llengua popular, com en la tradició de la ciència. Igual a Perogrullo i en nom del poble que a Aristòtil. Els del vàlid/no vàlid són els intel·lectuals, en aquest sentit, els tipus que no van de debò,” comentava en una entrevista publicada a la revista mientras tanto deu anys després de la seva mort.
Una de les traduccions pràctiques d’aquesta actitud intel·lectual i ètica consistia a aplicar els instruments conceptuals i metodològics de la tradició marxista a l’anàlisi concreta de la realitat dels països que segons el llenguatge de l’imperialisme de la Guerra Freda constituïen el “bloc comunista”, amb un ús intencionadament distorsionat del significat de la paraula comunisme. Recordo exemples de com les seves reflexions fruit d’aquesta anàlisi, agudes, amargues i premonitòries, arribaven a incomodar aleshores els militants que, per raons diverses, continuaven referenciant-se acríticament amb la trajectòria de la Unió Soviètica i dels seus aliats del Pacte de Varsòvia, nascut el 1955 com a rèplica defensiva a l’OTAN i dissolt el juliol de 1991.
Aquelles reflexions sobre l’estalinisme, sobre la intervenció militar a Txecoslovàquia l’agost de 1968, sobre les raons de la progressiva despolitització dels treballadors d’aquells països, etc. són al meu parer un punt de partida imprescindible per a la reconstrucció avui d’una noció de comunisme consistent i capaç d’atreure els treballadors i les classes populars d’arreu del món com a alternativa a la barbàrie creixent de l’explotació econòmica, l’exclusió i la desigualtat social, l’opressió política, la dominació cultural i mediàtica, la degradació ecològica, el patriarcat i el militarisme exterminista i genocida del capitalisme imperialista i autoritari dels nostres dies.
“Dir la veritat, arribar junts a la veritat, és realitzar acció comunista i revolucionària”, escrivia Gramsci en el seu text sobre Democràcia obrera el 1919. Manuel Sacristán assumia aquesta màxima sense por als resultats. El comunisme del segle XXI no pot defugir-la. L’esperança, sempre necessària, ha d’estar racionalment, sòlidament fonamentada. L’anàlisi de la realitat, de les correlacions de forces, de les perspectives i les aliances per resistir i avançar no poden basar-se en l’engany ni l’autoengany. Per això la formulació d’una proposta comunista per al segle XXI no pot obviar les reconsideracions crítiques i autocrítiques de Manuel Sacristán sobre la trajectòria teòrica i política de la pròpia tradició.
Un altre component rellevant de la seva forma de viure l’activitat revolucionària venia relacionat amb la seva concepció de la política com a ètica col·lectiva, lluny de l’oportunisme tacticista i dels hiperlideratges histriònics. Aquest element apareix unit a l’èmfasi conferit a la dimensió ètica del comunisme; al reconeixement de la necessitat d’estrènyer els ponts entre el millor coneixement científic de la crisi ecosocial i les diverses tradicions culturals del moviment obrer organitzat; a un ecologisme i un feminisme que plantegen la urgència de canviar ja la vida quotidiana –tant les formes de convivència i relacions entre persones com la relació d’aquestes amb la natura i les altres espècies vives-, sense esperar al “dia després de la Revolució”; i a la necessitat de revisar una concepció instrumental de les guerres com a mitjà per conquerir el socialisme en el context de les actuals tecnologies bèl·liques i d’amenaça de guerra mundial nuclear. Tots aquests elements formen part d’un llegat intel·lectual, ètic i polític de Manuel Sacristán que ens ofereixen pautes per repensar la perspectiva d’un comunisme per al segle XXI.
Aquestes reflexions poden permetre a més establir un diàleg fructífer entre tres tipus de persones: les que accepten que no hi ha superació possible de la crisi ecosocial i civilitzatòria en l’actual marc de les estructures econòmiques i de poder capitalistes, però no veuen sortida en el seu horitzó històric individual; d’altres persones que sí que estan en disposició de treballar per a una alternativa sistèmica, però desconfien o rebutgen el nom de comunisme per caracteritzar-la, associant-lo a “allò que va fracassar /es va ensorrar/ als països de l’est europeu”; i d’altres persones que mantenen la identitat i la perspectiva comunista, com va fer Manuel Sacristán fins a la seva mort. Com plantejava ell aquest diàleg?
En primer lloc, Sacristán mantenia la possibilitat lògica i empírica d’arribar a una societat comunista. Per tant, tal com jo ho veig, no es tracta de discutir si el comunisme es troba o no en el nostre horitzó històric individual, aspecte aquest molt marcat per la nostra edat, pel lloc del món a on vivim i les expectatives que hi veiem, etc., sinó d’afirmar l’actualitat històrica de la revolució –que no s’ha de confondre avui amb la seva imminència-, i de la seva necessitat i urgència davant les dimensions cada cop més greus de l’actual barbàrie. Això és el que articula la possibilitat d’una lluita cultural, social i política capaç de combatre i capgirar les tendències avui dominants i d’obrir pas al desencadenament d’un procés de transició cap a una alternativa socialista a l’alçada dels reptes civilitzatoris actuals, inscrita en la perspectiva d’un renovat horitzó comunista mundial.
Sacristán també pensava que hi havia una forma racional de conservar la perspectiva comunista i de considerar-la inclosa en el nostre horitzó. Es tractava d’afegir una altra funció als factors clàssics d’una estratègia política de lluita pel comunisme, factors dels quals formen part els partits i els moviments de masses. Una funció modestament material, deia, però important en l’àmbit cultural i dels valors: l’establiment de possibles comunitats de vida “diferent”, fetes amb el major nombre possible d’elements comunistes. Els mateixos partits podrien promoure aquestes comunitats, o almenys, comptar amb elles. I afegia que no tenia cap objecció a reconèixer, ell mateix, que aquesta estratègia li venia suggerida per la història del cristianisme i del gandhisme, amb el risc evident d’elitisme que això comportava. (Aquesta és una reflexió continguda en una carta del 15 d’agost de 1980 a l’economista Ángel Martínez González-Tablas, reproduïda en el llibre Filosofia i metodologia de les ciències socials II, editat per Salvador López Arnal i José Sarrión).
D’altres reflexions de Manuel Sacristán sobre les característiques d’una pràctica revolucionària guiada per la finalitat comunista aporten pistes d’interès sobre aspectes rellevants per a un comunisme del segle XXI. Per exemple, les que podem trobar a textos com la seva Comunicació a les Jornades d’Ecologia i Política de Múrcia de maig de 1979 al voltant de la revisió necessària de la concepció del subjecte revolucionari a les societats industrials i de les noves raons afegides per seguir veient les classes treballadores com a subjecte central degut a la seva condició de sustentadores de l’espècie humana, conservadores de la vida i agents imprescindibles del metabolisme de la societat amb la natura. Aspecte aquest que connecta amb un altre, plantejat també per Wolfgang Harich: el de la necessària feminització del subjecte revolucionari i de la idea mateixa d’una societat justa.
En aquest mateix text Sacristán alertava de dues propostes i camins perillosos en la recerca d’alternatives als problemes de la crisi ecosocial: la falsa sortida reformista que creu possible aconseguir mitjançant reformes que es pugui convertir en amic de la Terra un sistema que té com a dinàmica essencial la depredació creixent i irreversible; i, d’una altra banda, una sortida autoritària encapçalada per una aristocràcia revolucionària que garantís de manera despòtica un metabolisme sa entre la societat i la natura. Davant d’aquestes propostes, la línia de conducta més racional seria desplegar de manera simultània dos tipus de pràctiques revolucionàries: una referida al problema del poder polític, sobre tot l’estatal, explorant noves formes de democràcia radical i participativa, de poder popular, tot destacant-ne la importància dels principis de la planificació global i de l’internacionalisme. L’altra relacionada amb transformacions inajornables orientades a intentar viure ja una nova quotidianitat en les nostres relacions humanes i amb la natura, els nostres consums, etc., en coherència amb el que prediquem i amb l’horitzó pel qual lluitem.
La seva trajectòria de vida, els exemples pràctics que acreditaven la seva concepció exigent del compromís militant, la passió i l’atenció que posava en escoltar, en aprendre i en transmetre coneixements a les persones treballadores, als estudiants, a la joventut comunista, unida a la severitat dels seus judicis sobre la frivolitat, el servilisme o la inconsistència intel·lectual donaven sentit i credibilitat a la trilogia que, en una primera classe en un dels seus retorns a la docència a la Facultat d’Econòmiques el 1975, ens va presentar com a tres idees guia per a un projecte de vida decent: Amor, Treball i Lluita. Amor a les persones i també a la natura i al coneixement. Treball, tant en el seu vessant manual com intel·lectual. Lluita, és a dir compromís en l’acció contra les desigualtats, les injustícies i les opressions.
Tot això em permet afirmar per concloure que, en síntesi, la identitat comunista de Manuel Sacristán prenia cos en la formulació d’un projecte ètic d’emancipació humana ecològicament fonamentat i radicalment democràtic. Tres característiques que han de ser presents en el comunisme del segle XXI. Per això crec que val la pena seguir explorant el fil de continuïtat entre la vida i l’obra escrita de Sacristán i la reivindicació d’un comunisme del segle XXI fonamentat críticament en el coneixement de la realitat social de la nostra època i capaç de construir en comú una humanitat justa i lliure en una Terra habitable.
Referències de textos citats de Manuel Sacristán:
Comunicación a las jornadas de ecología y política. Murcia, maig de 1979. Publicat al nº 1 de la revista mientras tanto, novembre-desembre 1979, pp. 19-24. Text recollit als llibres Pacifismo, ecología y política alternativa, Ed. Icaria, 1987, pp. 9-17, i Ecología y ciencia social. Reflexiones ecologistas sobre la crisis de la sociedad industrial. Pròleg de Miguel Manzanera. Ed. Irrecuperables, 2021, pp. 47-55.
Una conversación con Manuel Sacristán. Per Jordi Guiu i Antoni Munné. Entrevista realitzada a la primavera de 1979 per a la revista El Viejo Topo, no publicada per voluntat de l’entrevistat. Publicada després al nº 63 de la revista mientras tanto, tardor 1995, pp. 115-129. Recollida als llibres Acerca de Manuel Sacristán, de Salvador López Arnal i Pere de la Fuente, Ed. Destino, 1996, pp. 97-130, i De la Primavera de Praga al marxismo ecologista. Entrevistas con Manuel Sacristán Luzón. Edició de Francisco Fernández Buey i Salvador López Arnal, Ed. Catarata, 2004, pp. 91-114)
Filosofía y metodología de las ciencias sociales (II). Edició de Salvador López Arnal i José Sarrión Andaluz. Ed. Montesinos, 2024. (Carta citada al text pp. 404-408)
Nota complementària: Els quatre volums de textos de Manuel Sacristán titulats Panfletos y Materiales, (I. Sobre Marx y marxismo; II. Papeles de filosofía; III Intervenciones políticas; IV Lecturas) publicats per l’editorial Icaria entre 1983 i 1985 estan descatalogats. Poden consultar-se a la Biblioteca Virtual de l’Arxiu Josep Serradell a l’enllaç següent: https://arxiujosepserradell.cat/biblioteca-virtual/?fwp_bibliotecavirtual_autor=fc5397b423c5bb548c35e0c25fac5f15
