Un seguit de casualitats poden precipitar fets completament imprevistos. Et despertes d’hora i aprofites per anar a la feina ben aviat, “així sortiràs abans”, penses. A la feina, llegeixes un correu d’una llista a la qual t’acabaves d’inscriure que et recorda que aquella mateixa tarda, a la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (RACAB), tindrà lloc un debat sobre l’experimentació en animals. “Ah! Pensava que havia estat ahir!” Ho havies vist abans en algun altre lloc, però creies que ja t’ho havies perdut. Doncs no. Es tracta d’un debat organitzat pel Barcelona Knowledge Hub de l’Academia Europaea, una associació d’acadèmics de tots els àmbits que, entre altres qüestions, donen suport a l’elaboració de polítiques en l’àmbit europeu.
La conversa té com a ponents a Lluís Montoliu, director adjunt i investigador del Centre Nacional de Biotecnologia (CNB-CSIC) i Núria Almiron, codirectora de l’UPF-Centre for Animal Ethics i directora de l’MA in International Studies on Media, Power, and Difference. La biòloga i divulgadora Cristina Junyent moderarà el debat, que comença a les 18 h [1]. En circumstàncies normals, massa d’hora. “Però avui surto abans de la feina. De fet… Hauré de fer una mica de temps, fins i tot”. I ara tu estàs llegint això perquè jo un dia vaig matinar més del compte.
La seu de la RACAB està una mica amagada. Al número 115 de la Rambla, un veu, sobretot, el Teatre Poliorama. Però l’activista contra l’experimentació animal que ja s’estava manifestant a la porta no em va deixar massa marge al dubte. Era allà. Pujo unes escales i l’acumulació de gent a l’entrada d’una sala senyorial (deu ser cosa de les reials acadèmies aquest aspecte com d’una altra època) m’indica que ja he arribat al destí.
Les caramboles còsmiques encara no han acabat, i de seguida veig una vella coneguda. M’imagino que és una “sospitosa habitual” en aquest tipus d’actes. En un primer moment, soc tímid i m’assec sense dir res. Però com que seu just davant meu, m’animo i saludo la Marta Tafalla, que només triga uns segons a fer clic i recordar de què em coneix. Vaig entrevistar-la (en línia) per a aquesta mateixa revista arran de la publicació del seu llibre Filosofía ante la crisis ecológica [2, 3]. La prèvia a la xerrada es converteix en una amigable desvirtualització de la filòsofa, ecologista i animalista (i vegana, i segur que més coses) de la Universitat Autònoma de Barcelona.
Comença el debat amb una introducció per part de Cristina Junyent. Una de les idees clau d’aquesta part és que l’experimentació amb animals no és nova. Hipòcrates, Aristòtil, Ibn Sina (llatinitzat com Avicenna), Descartes o Pasteur són alguns dels estudiosos que van experimentar amb animals al llarg de la història. Tanmateix, a partir del segle XIX apareixen moviments per a la prevenció de la crueltat contra els animals (en particular, contra la vivisecció) que encara perduren avui dia.
La Directiva de la Unió Europea que regula l’ús d’animals en recerca es basa en tres erres: reduir el nombre d’animals utilitzats, refinar (millorar) les condicions de vida dels animals i reemplaçar els animals per mètodes alternatius quan sigui possible. Malgrat això, a la UE dels 27 més Noruega es van fer servir més de 8 milions d’animals el 2022. D’aquests, a l’Estat Espanyol en corresponen 1.120.000 i, a Catalunya, 262.000.
Així doncs, es planteja el dilema: l’experimentació amb animals permet avenços en medicina, el desenvolupament de fàrmacs, la comprensió de diferents processos biològics i la formació de nous professionals en els àmbits mèdic o biològic. Ara bé, seria possible reemplaçar-los per models computacionals, cultius cel·lulars i altres alternatives? És justificable la recerca amb animals o s’hauria d’abolir?
Montoliu: “L’experimentació animal continua sent indispensable”
Lluís Montoliu és el primer convidat a respondre. Exposa la seva ponència al voltant de tres idees clau. La primera d’elles és que “l’experimentació animal continua sent indispensable”, tot i que “m’agradaria que no fos així”. Encara més: “jo no represento un col·lectiu que estigui a favor de l’experimentació animal… Jo estic a favor que em deixin fer servir animals només quan sigui absolutament necessari, després d’haver-ho justificat adequadament i quan no hi hagi mètodes alternatius”. Interessant matís, però, ras i curt, diria que sí que estàs a favor de l’experimentació animal, oi?
En tot cas, val la pena indicar quins són aquests casos indispensables. Per exemple, és possible preguntar-li a una retina al laboratori si hi veu o no? A hores d’ara, necessitem un animal per saber si un tractament millora o empitjora la visió, no tenim alternatives perquè necessitem un ésser viu complet per estudiar certs fenòmens. Sembla que canviar la pregunta de recerca no és una opció.
També necessitem animals per a les diferents fases de desenvolupament de teràpies gèniques o vacunes. Aquí no hi ha escapatòria possible: la llei obliga a fer-los servir. I això fa que em pregunti si es coneix algun cas de persona que no es vacunés de la covid-19 per veganisme [4]. És clar, tothom sap que els vegans no mengen productes d’origen animal (carn, peix, ous, llet, mel). Però el veganisme com a filosofia rebutja totalment l’explotació animal, es nega a tractar els animals com a mitjans per als fins dels éssers humans. Aleshores, és evident que el veganisme s’escampa més enllà de l’alimentació fins a la roba, la cosmètica o les vacunes. Les implicacions pel que fa a aquest darrer punt són complexes, i hi ha una varietat de respostes dins les comunitats vegana i vegetariana. Per no allargar més aquesta digressió, us deixo algunes referències [5, 6, 7] en cas que us interessi indagar-hi.
Tornant a la ponència de Montoliu, la segona idea defensada és que l’experimentació amb animals “és una de les activitats més regulades que tenim els investigadors”. Cal maximitzar el benestar animal i minimitzar el dolor o les interferències que els animals pateixen en l’experiment. Si la pregunta a respondre es pot investigar amb una alternativa als animals, la llei m’obliga a triar l’alternativa, punt. D’altra banda, la erra de “reemplaçar” també es refereix a prioritzar les espècies amb menys (o que generen menys, em sembla entendre) empatia social. Si és possible fer servir peixos, amfibis, drosophila (mosques) o nematodes (cucs), serà millor que fer servir gossos, porcs o ratolins.
“Jo seré la persona més feliç del món el dia que arribem a poder deixar d’utilitzar animals per a seguir avançant en biomedicina”. Tenim aquí una mena de reformulació de la primera idea del Dr. Montoliu: el progrés de la ciència exigeix l’experimentació amb animals. Val a dir que en altres èpoques i contextos polítics també exigia o com a mínim permetia l’experimentació amb humans. Si per alguna cosa es caracteritza aquesta època que vivim és per l’extralimitació ecològica provocada per la sobreproducció i el sobre consum (que superen les capacitats de la Terra de regenerar-se amb els seus processos naturals) o, el que és el mateix, per una manifesta incapacitat d’autocontenció. Jo també seré el més feliç del món el dia que el capitalisme no exigeixi produir i consumir cada cop més. Mentrestant, business as usual, aparentment.
La tercera idea és que no cal amagar l’experimentació amb animals: cal compartir amb transparència per què es fan servir els animals, en quines condicions, quins animals, quants, etc. El gener de 2014, la Confederació de Societats Científiques d’Espanya (COSCE) va crear una comissió d’estudi de l’ús d’animals en recerca científica. Arran d’això, i amb la col·laboració de la European Animal Research Association, van crear un Acord COSCE per la transparència en experimentació animal el 2016. D’aleshores ençà, s’hi han adherit voluntàriament 168 institucions espanyoles que, entre altres coses, expliquen a les seves webs que treballen amb animals i per què ho fan. Això pot semblar fins i tot trivial, però la qüestió és que abans no ho feien. Ho amagaven? Potser hi ha alguna cosa fosca o vergonyosa en el fet d’experimentar amb animals? La transparència pretén aconseguir la impressió contrària: no tenim res a amagar respecte als animals perquè estem totalment convençuts dels motius pels quals els fem servir.
El Dr. Montoliu tanca la seva ponència amb algunes dades: des de 2009, s’ha reduït un 20 % el nombre d’animals emprats. Val la pena esmentar que des del punt de vista legal, a l’hora de comptabilitzar el nombre total és el mateix un primat no humà que una larva de peix. La major part d’animals utilitzats són rosegadors (ratolins, rates), peixos (llobarros, peixos zebra) i aus.
Almiron: “Els animals són éssers que senten i pateixen igual que nosaltres i, per tant, no és correcte danyar-los”
Arriba el torn de Núria Almiron, que comença la seva argumentació negant l’existència del debat en què ella mateixa participa. Com pot ser? Fàcil, si no hi ha debat és perquè hi ha consens: tots i totes estem d’acord que “els animals són éssers que senten i pateixen igual que nosaltres i, per tant, no és correcte danyar-los”. De fet, de les 9 iniciatives europees ciutadanes tramitades entre el 2011 i el 2024, 5 tracten sobre la defensa dels animals (dues d’elles explícitament sobre l’abolició de l’experimentació en animals).
Una altra qüestió interessant: la Dra. Almiron fa notar que quan els científics en general (i el mateix Dr. Montoliu) diuen que “si poguessin evitar fer servir animals ho farien”, en el fons estan reconeixent que és una pràctica que s’ha d’acabar. De fet, hi ha una part de la comunitat científica que rebutja l’experimentació amb animals. A casa nostra, Pilar Vilardell (catedràtica de fisiologia i pionera en mètodes alternatius d’experimentació) recorda que, més enllà de l’ètica, evitar fer servir animals resulta més econòmic que fer-los servir. No sé si és el millor argument, però és clar que si es busca ser pragmàtic, parlar de la butxaca sempre és un bon incentiu.
A continuació, Almiron qüestiona el model animal: segons ella, es basa en una comprensió obsoleta de la biologia (exagera les semblances entre els animals i en menysprea les diferències), en un relat propagandístic dels seus fundadors i en uns èxits aïllats i aleatoris. És a dir, “no s’ha demostrat de manera sistemàtica i rigorosa que l’ús d’animals com a models predictius de salut humana sigui fiable”. De fet, entre el 90 i el 95 % de fàrmacs que passen les proves amb animals fracassen quan es proven amb humans. Sembla, doncs, que aquest “filtre” que fem servir abans de provar els medicaments en nosaltres no és massa bo.
Naturalment, també es pot donar l’efecte contrari: es descarten substàncies que fallen en animals no humans, però que potser podrien ser útils per a les persones. Per tant, com a societat estem invertint en un model ineficient i perillós, quan podríem dedicar aquests recursos a recerca en biologia humana, si el que volem és medicina per a humans.
Pel que fa a l’argument de “necessitar un animal sencer” per estudiar certs fenòmens, Almiron torna a recordar que el model animal no té poder de predicció sobre els efectes en humans. En canvi, amb els mètodes in vitro (estudiant teixits, cèl·lules) i in silico (models computacionals), amb la recerca clínica i, en definitiva, amb una recerca centrada en els humans, obtenim resultats relatius als humans (i de manera més ètica, ràpida i barata).
Com pot ser llavors que encara fem servir animals, si tenen tants inconvenients? La Dra. Almiron afirma que la directiva de les tres erres s’ha convertit en una cortina de fum, que ens fa creure que s’està anant per bon camí, però que en realitat no s’aplica. Per exemple, a Catalunya, el 2004 es feien servir 260.000 animals; el 2022, 262.000. La reducció i el reemplaçament brillen per la seva absència.
Hi ha una inèrcia a continuar amb l’experimentació animal: agències reguladores de medicaments, revistes científiques, fundacions, etc., es mantenen fossilitzades al voltant del model animal. Si el regulador i la revista exigeixen experimentar amb animals, la comunitat científica ha de passar per l’adreçador perquè li aprovin el medicament o li acceptin l’article. Tot això crea uns bucles que es retroalimenten i dels quals és difícil escapar: si s’esperen més publicacions i medicaments amb experimentació animal, la major part de finançament anirà a aquestes recerques, etc.
Finalment, Almiron destaca el component propagandístic de tots aquests actes de transparència de la indústria: són actes de relacions públiques. S’informa del que es vol (naturalment), de manera que no s’entra en el problema ètic o científic del model animal. A més, els mitjans de comunicació contribueixen a transmetre una imatge distorsionada de l’eficàcia de l’experimentació animal quan, a voltes, mostren aquests resultats com si fossin pràcticament solucions per a humans.
Arriba el moment del públic
Abans del torn de preguntes, el Dr. Montoliu té una altra intervenció, on ens diu que ens parlarà de “fets”. Les vacunes contra la covid-19 es van validar en animals i som aquí gràcies a això. A més, els models animals són molt útils i som conscients de les seves limitacions. Per exemple, la relació entre la visió i la pigmentació en l’albinisme (els animals albins acostumen a tenir mala visió) es va descobrir amb ratolins el 2006. En canvi, els ratolins no serveixen per estudiar la fibrosi quística (però sí els porcs o les ovelles). Almiron insisteix a situar les històries d’èxit com casos aïllats i a ressaltar l’escassa ràtio d’extrapolació en els fàrmacs que passen d’animals a humans: menys d’un 4 % en el càncer o un 3 % en l’ictus.
S’obre el torn de paraules i una dona fa una aportació amb gir de guió. Elogia el treball del Dr. Montoliu i al mateix doctor (li tira floretes: intel·ligent i guapo!). Però no la convenç l’argument de “no hi seríem aquí sense les vacunes”. Quan vam decidir que no es podia experimentar amb altres Homo sapiens, potser no estava malament, oi?
És clar, si proposem qualsevol canvi en la història, la conseqüència immediata és que potser no hi seríem aquí. Deu ser per això que Montoliu prefereix respondre al tema del 5 % d’extrapolació, si bé amb una afirmació que em sembla completament extravagant: sense experimentació animal, l’extrapolació seria del 0 %. Per algun motiu que se m’escapa, no hi hauria cap medicament.
En una altra intervenció, qüestionat per la validesa del model animal, Montoliu diu que deixar d’experimentar amb animals per fer-ho amb humans (perquè volem curar els humans) és “un disbarat”. Com que no entra en detalls metodològics, suposo (potser erròniament) que es refereix a un disbarat des del punt de vista ètic. Queda clar, doncs, que els estàndards ètics amb els animals són molt més baixos que amb nosaltres, ja que el disbarat es converteix en necessitat imprescindible per al progrés de la medicina. D’altra banda, els assajos clínics, que es realitzen amb humans, per què no són disbarats?
Qui parla ara és Jaume Bertranpetit, director acadèmic del Barcelona Knowledge Hub de l’Academia Europaea. Assenyala que el problema del 90-95 % de transportabilitat de fàrmacs a humans és ben conegut des de fa temps. Però quants en funcionarien sense models animals? Sense aquesta altra dada no hi ha comparació amb la qual triar una opció millor. També destaca que, fa anys, a Europa, es feien proves en primats abans de passar a humans; ara, ja es fa el salt de ratolins a humans directament.
Continua: a Catalunya es feien servir més o menys el mateix nombre d’animals el 2004 i el 2022, però les publicacions científiques s’han multiplicat per 5. Per tant, es fa servir una cinquena part d’animals per resultat produït. Sabeu allò de ‘“hi ha mitges veritats, mentides i finalment, l’estadística”? Ens trobem de ple en aquest terreny relliscós. Segons Bertranpetit, la reducció d’animals sembla que va lligada als resultats que produeixen. És a dir, que si doblem el nombre d’animals, però tripliquem la producció científica, també hi hauria reducció.
En realitat, si no s’especifica que la reducció d’animals ha de ser absoluta, es poden fer totes les trampes que convinguin. Per exemple, si el 2004 érem prop de 7 milions d’habitants a Catalunya, i el 2022 ens acostàvem als 8, doncs ja es veu que el nombre d’animals per persona també s’ha reduït. Honestament, crec que el Dr. Bertranpetit ha trobat un augment de la productivitat dels animals, una dada notable, però que no convalida com a reducció. Són coses diferents.
Almiron no pot respondre a on estaríem sense experimentar amb animals, perquè no ho sabem. Només planteja el dubte: si tots els esforços que s’han dedicat a l’experimentació amb animals s’haguessin dedicat als anomenats mètodes alternatius, potser estaríem en un lloc millor.
La següent pregunta pot ser confosa amb una boutade, però mostra de manera cristal·lina els valors en joc quan parlem d’experimentar amb animals. És molt senzilla: vostès diuen que si no calgués l’experimentació amb animals, no la farien, per no danyar els animals. Així doncs, vostès defensen el veganisme, veritat? “Els animals els fem servir només quan és absolutament necessari” és l’inici de la resposta del Dr. Montoliu, que torna sobre temes que ja hem dit. Des d’aquestes línies, un aplaudiment per al noi, que ha obtingut una “no-resposta” molt il·lustrativa: què és “absolutament necessari” quan parlem de la relació entre animals i humans? Qualsevol cosa que permeti la llei. Sigui experimentar amb ells o menjar-se’ls.
Finalment, Marta Tafalla posa de manifest el problema de l’estrès que pateixen els animals de laboratori i que els genera tota mena de problemes psicològics i fisiològics. Això pot invalidar estudis, perquè no s’està experimentant amb animals sans, sinó amb animals ja emmalaltits per l’estrès. De retruc, alguns investigadors també pateixen estrès quan veuen patir els animals.
Montoliu respon que s’han realitzat moltes adaptacions i millores en estabularis per abordar aquests problemes, que són coneguts. D’altra banda, ningú està obligat a triar aquesta feina. “Abans teníem unes gàbies absolutament infumables, avui tenim uns hotels…” No dubto que les gàbies d’abans fossin pitjors. Però la comparació amb hotels em recorda a les queixes sobre que fabuloses són les presons, que acostumen a venir de gent que no és capaç de quedar-se una setmana tancada en una mansió perquè malgrat que hi ha una pandèmia consideren que els falta “llibertat”.
Montoliu també apunta que “els ratolins a la natura poden viure de tres a sis mesos, mentre que en un estabulari poden viure dos anys i mig”. La noia que seu al meu costat i jo ens mirem en un gest de complicitat. “No és un gran argument”. Ella havia pres algunes notes al llarg del debat i, cap al final, ja començàvem a deixar anar algun comentari en veu baixa per no interrompre la mesa, però prou alta per sentir-nos.
Devíem intuir que érem més o menys de la mateixa corda, perquè quan el Dr. Montoliu va demanar a la moderadora si podia “afegir una cosa”, la noia va dir “no, no, no, ja ha xerrat prou”. Més enllà de la seva postura respecte al debat, segurament al·ludia a aquesta tendència de molts homes a parlar tot el que es pugui i, si pot ser, una mica més. El cas és que el debat conclou i, després dels aplaudiments de rigor, la noia s’aixeca i se’n va. Fins aquí arriba la intervenció d’aquest personatge en aquesta història. L’embrió de trama “noi coneix noia” que es començava a albirar mor abruptament, perquè això és només una crònica d’un debat.
Epíleg
Algunes persones del públic es busquen i se saluden, i els que no n’han tingut prou es reagrupen entorn dels ponents, amb qui continuen conversant. M’acomiado de la Marta Tafalla i surto de la sala pensant en com es pot estar en contra de l’experimentació animal i a la vegada menjar carn. Hi ha qui li diu dissonància cognitiva. Pablo Iglesias es va fer famós parlant de “cavalcar contradiccions”. Suposo que arriba un moment en què un, senzillament, prefereix baixar del cavall.
Però més enllà de les decisions personals, té raó el Dr. Montoliu en una cosa: fan el que els exigeix la llei. Serem algun dia capaços de veure els animals com a éssers sintents que mereixen respecte i consideració? De no veure’ls com recursos, mercaderies o destorbs per als nostres interessos? El progrés de la medicina és evident i, tanmateix, tothom sap que ha de morir. Precisament perquè valorem la salut i el benestar a les nostres vides, també l’hauríem de valorar en la dels altres animals.
En fi, qui ens ho havia de dir. Un dia vaig a una presentació d’un llibre de Jorge Riechmann [8] i cinc anys després estic fent proclames animalistes i comprant espinacs. Un seguit de casualitats poden precipitar fets completament imprevistos.
Notes
- Podeu veure el debat sencer aquí: https://www.youtube.com/watch?v=QtXSO9cw5vo
- https://www.realitat.cat/2022/12/el-que-la-biosfera-necessita-son-llops-no-gossos-entrevista-a-marta-tafalla-part-i/
- https://www.realitat.cat/2022/12/surts-a-reconeixer-arbres-i-tornes-a-casa-havent-oblidat-els-problemes-entrevista-a-marta-tafalla-part-ii/
- Com és d’esperar, sí que existeix algun cas. Per exemple, el de Glynn Steel, que va morir de Covid-19. https://www.dailymail.co.uk/news/article-10251425/Anti-vaxxer-vegan-died-Covid-hospital-refusing-jab-tested-animals.html
- Estela Díaz i Núria Almiron, “El dilema moral de veganos y vegetarianos frente a las vacunas”, The Conversation. https://theconversation.com/el-dilema-moral-de-veganos-y-vegetarianos-frente-a-las-vacunas-232399
- Jordi Casamitjana, “La medicina moderna y el veganismo”, Bueno y vegano. https://www.buenoyvegano.com/2021/09/27/medicina-moderna-veganismo/
- Helena Escoda Casas, “Reflexiones sobre el movimiento antivacunas”, Bueno y vegano. https://www.buenoyvegano.com/2021/07/26/reflexiones-movimiento-antivacunas/
- https://www.maig.cat/benvinguts-a-la-fi-del-mon-otro-fin-del-mundo-es-posible-de-jorge-riechmann/
