Aquesta setmana s’ha celebrat, l’11 de febrer (11F), el Dia Internacional de les Dones i les Nenes en la Ciència, una iniciativa proclamada per l’Assemblea General de les Nacions Unides (ONU) el 2015 per promoure la participació plena i equitativa de les dones en la ciència i la tecnologia. Té, així doncs, l’objectiu de visibilitzar les desigualtats de gènere als àmbits STEM (l’acrònim en anglès de Science, Technology, Engineering and Mathematics, és a dir, Ciència, Tecnologia, Enginyeria i Matemàtiques), oferint una oportunitat per reflexionar sobre els desafiaments en forma de barreres estructurals, socials i culturals que afronten les dones en aquest camp i reivindicar una ciència més equitativa.
L’entramat patriarcal que impedeix la plena integració de les dones en disciplines científiques inclou fenòmens com l’efecte Matilda i el complex de Marie Curie. L’efecte Matilda, una situació de subestimació i invisibilització de les aportacions de les dones en la ciència, ha estat tractat a un article anterior: “Marie Curie, els avanços de la ciència i l’efecte Matilda” ( https://www.realitat.cat/2024/11/marie-curie-els-avancos-de-la-ciencia-i-lefecte-matilda/ ). En aquest article vam posar de manifest com les dones científiques han estat sistemàticament ignorades o menysvalorades, dificultant el seu accés a posicions de lideratge i reconeixement.
D’altra banda, el complex de Marie Curie, com argumenten les historiadores Margaret Rossiter i Julie Des Jardins, fa referència a la sensació d’inferioritat que experimenten moltes dones científiques en comparar-se amb la figura de Curie. Marie Curie es va consolidar com una icona, i moltes dones científiques poden sentir-se desmotivades en intentar mesurar-se amb un model tan idealitzat.
Aquest problema està estretament vinculat a la idea de l’excepcionalitat, on les poques dones reconegudes en la ciència són presentades com a casos rars i extraordinaris. No oblidem que la idealització és també una forma de deshumanització: les dones científiques estan fent la seva feina, i a vegades es dona el cas que això els porta a descobriments brillants, però això no implica que deixin de ser obreres de la ciència que realitzen, com els seus companys homes, un treball en benefici de la societat.
A més, aquest fenomen fomenta una pressió addicional sobre les dones científiques, que senten la necessitat de demostrar constantment la seva competència per guanyar credibilitat en un entorn que tendeix a subestimar-les. Es transmet la idea que les dones han d’aconseguir èxits excepcionals per ser reconegudes, mentre que els homes no han de complir amb aquesta exigència. Això es troba no només en el camp científic, sinó en tots els àmbits de la societat. Les dones han de ser més que bones; han de ser extraordinàries per ser acceptades i valorades, mentre que els homes poden assolir èxits amb una visibilitat i reconeixement més generals. Quan es parla del dret a la mediocritat, s’està afirmant que les dones també haurien de tenir el dret a ser mediocres o a no haver d’acomplir amb l’excel·lència en tot moment: mentre que als homes se’ls permet més flexibilitat i marges per a l’error o la “mediocritat”, a les dones se’ls exigeix una perfecció gairebé inabastable. Les dones haurien de tenir la llibertat per ser imperfectes sense que això suposi una disminució de les seves capacitats o del seu valor. Això no significa renunciar a l’aspiració de ser bones professionals o científiques, sinó reconèixer que els éssers humans tenen alts i baixos i que no sempre és necessari destacar de manera excepcional per ser valorades: les dones haurien de poder ser reconegudes per la seva feina sense haver de competir constantment amb models idealitzats o haver de tenir la necessitat de ser excepcionals per tenir un lloc en el món científic o en qualsevol altre àmbit.
El cas de Rosalind Franklin és un altre exemple de tracte injust a una dona en la ciència. Franklin, una química i cristal·lògrafa britànica, va jugar un paper fonamental en el descobriment de l’estructura de l’ADN, concretament amb les seves imatges de difracció de raigs X, incloent-hi la famosa “Fotografia 51”. Aquestes imatges van ser essencials per a la formulació del model de la doble hèlix de l’ADN. No obstant això, James Watson, Francis Crick i Maurice Wilkins van utilitzar les dades de Franklin sense el seu coneixement ni consentiment, ja que Wilkins va compartir la “Fotografia 51” amb ells sense la seva autorització, i el Premi Nobel de Medicina de 1962 se’ls va atorgar exclusivament a ells tres; ella va morir el 16 d’abril de 1958 a l’edat de 37 anys, a causa d’un càncer d’ovari, probablement provocat per la seva exposició a la radiació durant els seus treballs amb raigs X.
Així, encara quan les dones aconsegueixen descobriments extraordinaris, com va ser el cas de Franklin, se’ls continuen posant barreres i obstacles per al seu reconeixement. A les dones científiques no se’ls permet ni tan sols l’error, i quan aconsegueixen assolir fites extraordinàries, com Franklin, el seu treball pot ser ignorat, malgrat la seva qualitat, o, com en aquest cas, usurpat per altres. La comunitat científica i el conjunt de la societat generalment veuen a les dones amb molta més exigència, com si haguessin de demostrar més que els homes per obtenir el mateix reconeixement.
Una manera de combatre aquest biaix és promoure una representació més diversa i inclusiva de les dones en la ciència, donant visibilitat no només als casos extraordinaris, sinó també a aquelles professionals que contribueixen de manera fonamental al progrés de la investigació en tots els nivells. Un dels riscos que suposa fixar-nos solament en les figures més conegudes i emblemàtiques és oblidar-nos que el desenvolupament científic és, alhora, un compromís i un assoliment col·lectiu: no només avança gràcies a les figures més famoses, sinó també gràcies a totes aquelles persones que treballen en l’ombra, a qui neteja els laboratoris, ensenya matèries científiques a les aules, gestiona les tasques administratives, facilita la difusió dels avenços als mitjans de comunicació, cuida el manteniment dels equips o analitza dades.
Sempre està bé reivindicar a figures com Hedy Lamarr, Dorothy Crowfoot Hodgkin, Valentina Tereshkova, Chien-Shiung Wu, Barbara McClintock, Katherine Johnson, Hipatia d’Alexandria, Mary Anning, Tu Youyou, Emmy Noether, Jane Goodall, Margarita Salas, Ángeles Alvariño González, Lise Meitner i moltes altres, que han fet grans contribucions al desenvolupament de diferents àrees científiques, però un altre aspecte fonamental per fomentar la participació de les dones en la ciència és garantir condicions laborals dignes. No només fa falta promoure referents, sinó que és essencial que les nenes i joves que desitgen seguir una carrera científica tinguin accés a un entorn de treball que respecti els seus drets laborals, ofereixi estabilitat i garanteixi un salari just, que són aspectes crucials que poden marcar la diferència entre seguir o abandonar una carrera científica. Així mateix, la creació de condicions materials adequades per a les dones en la ciència no només ajuda a atraure-les, sinó també a retenir-les i potenciar-les a llarg termini, perquè les seves aportacions puguin continuar enriquint el coneixement científic.
Un exemple recent de dona científica que ha guanyat fama i reconeixement és Sara García Alonso, la primera astronauta dona de l’Estat espanyol, que va ser seleccionada per l’Agència Espacial Europea (European Spacial Agency, ESA) el 2022. Amb una dilatada experiència en biomedicina i en la investigació del càncer, va publicar el passat gener el llibre Órbitas, on reflexiona sobre diverses experiències vitals que l’han marcat, els seus variats interessos i aficions i el seu camí fins a convertir-se en astronauta reservista de l’ESA. Tot i ser una figura destacada, García Alonso va reconèixer que els seus referents no són grans noms de la ciència, sinó persones anònimes del seu entorn, aquelles que, amb la seva qualitat humana i valentia, l’han inspirat. Aquesta idea posa de manifest la importància de reconèixer la tasca de les moltes persones “invisibles” que juguen un paper essencial en l’èxit de projectes científics i en l’avenç de les disciplines, incloent-hi aquelles que obren camí per a futures generacions.És, doncs, essencial entendre que la ciència no és una tasca individual, sinó un triomf col·lectiu. Cada descobriment, cada avenç, és el resultat de l’esforç i el compromís de moltes persones, no només les més conegudes, sinó també aquelles que, des de l’anonimat, faciliten i fan possibles els grans èxits científics. Aquest treball col·lectiu és el que ens pot ajudar a construir un futur més just i equitatiu, on les dones siguin reconegudes i valorades per les seves aportacions, independentment de la seva capacitat d’igualar models ideals o extraordinaris. La igualtat en la ciència no només és una necessitat moral, sinó també un motor per al progrés de la nostra societat.
