El 26 de febrer de l’any 1869 naixia a Petrograd —més coneguda per a nosaltres com Leningrad— Nadezhda Kosntantínovna Krúpskaya.
Va acabar l’ensenyament secundari l’any 1887 i el 1890, mentre estudiava al Col·legi de Dones de la seva ciutat, va ingressar al Cercle Marxista, tenia aleshores 21 anys. Un any després ja es dedicava a la seva vocació: l’ensenyament. Fins al 1896, ho va fer en l’escola per obrers, on va tenir ocasió de propagar les seves idees revolucionàries.
Va conèixer a Lenin el 1894, amb el que es casaria quatre anys més tard i amb el que compartiria l’exili després de la seva detenció, el 12 d’agost de 1896. Amb un període de llibertat a causa de la seva salut precària —patia de tiroides que, entre altres símptomes, li donava l’aspecte d’ulls que sobresurten–— van partir a l’exili a Shúshenskoye, a Sibèria. En aquesta època va escriure la seva primera obra, La dona treballadora, un fulletó propagandístic adreçat a les dones treballadores en el que defensava el caràcter alliberador del treball femení i propugnava la implantació del socialisme com a única manera de posar fi a la discriminació de la dona.
El 30 de gener de 1900 deixaven Shúshenskoye i es traslladaven, en el ferrocarril transsiberià, fins a Ufà. Posteriorment, el seu estat de salut li va impedir acompanyar a Lenin en el seu exili exterior i fins a l’11 de març de 1901 no es van poder reunir a Múnic. Un detall anecdòtic va ser la feina per trobar-lo, ja que aquest, per despistar la policia, havia fingit residir a Praga. Aquest exili els portaria a viure també a Londres i Ginebra. Va mantenir estret contacte amb Vera Zasúlich i amb Yuli Màrtov, redactors de la revista Iskra, de la que Krúpskaya va ser secretària. El setembre de 1901 va conèixer un dels fundadors del marxisme soviètic, Gueorgui Plejánov.
La seva activitat durant el període del trencament del POSDR (Partit Obrer Social Demòcrata de Rússia) va ser frenètica, ja que dominava els contactes amb tot el mecanisme de distribució d’Iskra a Rússia. En aquest període, ajudant a Lenin, va controlar la correspondència amb les cèl·lules de Rússia.
De 1907 a 1917 va viure de nou l’exili juntament amb Lenin i és quan es va interessar per l’educació popular a Rússia i als països occidentals europeus. Va ser membre de la Societat Pedagògica Pestalozzi a Suïssa i dels Museus Pedagògics de Friburg i Berna. En aquesta època va escriure una de les seves millors obres: Gent, Educació i Democràcia.
Amb l’arribada al poder del partit, el 1917 va ser nomenada Comissària d’Educació, al ministeri d’Anatoli Lunacharski, prenent part activa en la preparació de les lleis educatives, en les activitats encaminades a lluitar contra l’analfabetisme, en l’organització del sistema d’escoles rus i en l’establiment de fundacions culturals per aconseguir una societat nova. Va dedicar molt de temps al món de la Biblioteconomia convertint-se en una experta coneixedora del tema, no només de l’URSS, sinó també del món occidental, amb un especial interès per les biblioteques estatunidenques.
La malaltia de Lenin va reduir la seva activitat política, sobre tot quan va acompanyar-lo a Gorki, dedicant-se a visites a centres educatius propers i a la redacció d’alguns articles. D’aquesta època, fins a la mort de Lenin, prové el seu interès pel moviment juvenil comunista (Konsomol). La matinada del 21 de gener de 1924, es trobava al costat de Lenin, que semblava recuperar-se, quan un sobtat empitjorament li va causar la mort.
V. Maiakovski, al seu poema Vladimir Ilich Lenin, quan s’atansa al lloc on està exposat el cos de Lenin, escriu:
[…]
L’abisme
i la seva vora
són el taüt i Lenin,
i més lluny,
la comuna,
en tot l’horitzó.
¡¿Què veuràs?!
La seva front només–
i a Nadiezhda Konstantínovna
en la boirassa
darrera…
Potser
uns ulls secs
pogueren veure més.[…]
Va editar un gran nombre de publicacions: Educació Pública, Escola per adults,… que la van portar a ser considerada la millor professora i bibliotecària de la Unió Soviètica, per la qual cosa va rebre la Medalla Anual.
Va morir el 27 de febrer de 1939 a Moscou. Tenia 70 anys.
Han passat els anys però el treball de Nadezhda Krúpskaya sobre la instrucció pública segueixen constituint una de les bases de la pedagogia a Rússia.
Un capítol del seu llibre L’Educació Laboral i l’Ensenyament, Krúpskaya ens parla sobre si convé ensenyar “coses de dones” als nens? Serveix com a exemple del nivell en el qual es movia el nostre personatge
“A l’informe de la Comissió per a la instrucció pública de Sant Petersburg de 1908, un dels experts, en referir-se a l’ensenyament de treballs d’agulla, assenyalava: «Dec testimoniar amb gran alegria que als treballs d’agulla en gairebé totes les escoles mixtes no només han estat incorporades les nenes, sinó també els nens, estudiant aquests amb tant de gust que en algunes escoles arriben a avançar a les nenes, per exemple en la costura i en la cistelleria.».
Aquest passatge de l’informe mencionat fou citat en el número de desembre de Véstnik Vospitania (Butlletí d’Educació) de l’any passat, en la secció de crònica, amb la particularitat de que el recopilador de la crònica manifesta certs dubtes respecte a la conveniència d’ensenyar costura als nois.
Vull referir-me breument al particular. [Era l’any 1910]
En primer lloc, plantejaré l’interrogant en forma més general: Convé ensenyar als nois els treballs que es consideren exclusivament femenins: cosir, cuinar, rentar, cuidar els nens, etc.?
En la societat contemporània la vida en família està lligada –i, pel que es veu, ho estarà durant llarg temps– amb una sèrie de petites tasques domèstiques. En el futur, la transformació de la producció i els canvis de les condicions de la vida social introduiran en aquest aspecte modificacions considerables, però per ara la vida familiar implica la preparació de menjars, la neteja de les habitacions, la costura i la reparació de roba, la criança dels petits, etc. Totes aquestes preocupacions recauen sobre la dona.
A les famílies acomodades aquest treball és traspassat a les criades assalariades: cuinera, donzella, mainadera. Una dona acomodada s’allibera d’aquesta feina, recarregant-lo sobre una altra dona que manca de la possibilitat de lliurar-se d’ell. Però d’una manera o l’altra, totes les tasques domèstiques recauen exclusivament en la dona. En el medi obrer, el marit ajuda a vegades a l’esposa. La penúria l’obliga a fer-lo. Al tornar de la feina, en un dia de festa, els dies de cessantia, l’obrer fins i tot pot anar a una botiga, netejar l’habitació i atendre el nen. No sempre ni qualsevol, per descomptat, ho faria i, a més a més, no sap fer moltes coses (cosir, rentar), i la dona que també a vegades ha de treballar fora de casa obligadament, al tornar es posa a rentar, a fregar els pisos i, fins molt entrada la nit, es dedica a la costura, mentre el marit fa temps que ja està dormint. Però si en el medi obrer el marit a vegades ajuda l’esposa a atendre les tasques domèstiques, en les famílies intel·lectuals, per molt escassos que siguin els seus ingressos, l’home sempre rebutja les feines de casa, deixant que la dona es dediqui com sigui a ‘les coses de dones’. Un ‘intel·lectual’ que fregui el terra o ataconi la roba provocaria la burla de tots quants el rodegen.
[…]
Totes les prèdiques que la dona ‘està destinada per la natura mateixa’ a ocupar-se de la llar són tan desbaratades com les afirmacions que en uns altres temps feien els esclavistes que els esclaus ‘estaven destinats per la natura mateixa’ a ser esclaus”.
