El passat 28 d’abril s’estrenava als cinemes la pel·lícula “Un cel de plom”, basada en la novel·la homònima de Carme Martí, dirigida per Miquel Romans i interpretada, en el paper de la Neus Català, per l’actriu Nausicaa Bonnín.
Només uns dies abans, el 26 d’abril, es feia la preestrena als cinemes ‘El Bosque’, i com a Revista Realitat vam ser convidades. La pel·lícula repassa un dels passatges centrals de la vida de Neus Català, la seva experiència a una fàbrica d’armament d’Holleischen, depenent del camp de Flossenbürg, després d’haver estat reclosa al camp de Ravensbrück i l’organització del “comando de les gandules”, un petit gran acte de resistència.
Només una setmana després de l’estrena, entrevistem a director i actriu per repassar la seva experiència amb la pel·lícula i amb l’aproximació a aquest personatge històric immortal.
Miquel, com va néixer la idea de fer una pel·lícula sobre aquesta experiència vital concreta de la Neus Català? Com vas conèixer a la Neus i la seva vida? Què és el que més et va cridar l’atenció i què et va portar a voler explicar la seva història?
Doncs una mica com tu, que em deies abans que vas conèixer la història de la Neus a través del llibre, perquè el vaig llegir al batxillerat, de fet, em sembla que encara és lectura obligatòria. Justament el material que estem treballant més és aquesta tercera part del llibre, que com comentàvem abans [de l’entrevista] és la part que ens servia més per donar el missatge que volíem, sobre la reivindicació de la memòria històrica. I aleshores va ser així com va començar el projecte, arran de la mort de la Neus el 13 d’abril del 2019. Jo sí que coneixia una mica abans la seva vida i havia fet un documental també de memòria històrica, estava una mica atent a aquests temes, però sí que va ser arran de la mort que vaig entrar en contacte amb Un cel de plom i a partir d’allà vaig veure que allò era material per a una pel·lícula.
I ens vam posar a treballar i han estat quatre anys… Penso que va ser un encert escollir aquesta part, perquè el llibre és molt gran i podríem haver fet moltes més pel·lícules… Però aquesta part en concret ens ha permès anar molt al moll de l’os de què volíem dir.
Nausicaa, tu com vas conèixer la història de la Neus? Què et va portar a fer el pas d’interpretar-la? Com et vas endinsar en un personatge com ella, hi has trobat similituds en papers que hagis interpretat anteriorment?
Doncs jo de la Neus coneixia els titulars, no la coneixia amb tanta profunditat i va ser arran que el Miquel em proposés de fer la pel·lícula que vaig començar a rascar una mica més en tota aquesta història. Primer de tot em vaig llegir la novel·la, que no l’havia llegit, i a partir d’allà va començar aquesta feina de recerca més enllà de la Neus que coneixem, saber una mica qui era, més pel que fa a l’ànima, no pas a nivell del que ja està escrit.
En aquest sentit, el Miquel ja havia fet una gran feinada de documentació, per tant, teníem bastant material, sobretot entrevistes, material gràfic… Poques fotos de jove, però finalment en vam acabar trobant, que va ser meravellós veure aquesta Neus, que semblava com una jove d’ara, és com molt al·lucinant…
I a partir d’allà intentar extreure aquesta ànima, aquest caràcter que la definia tant per a tothom que l’ha conegut, perquè malauradament ni el Miquel ni jo hem tingut la sort de poder creuar-nos amb ella en aquesta vida. Havia d’intentar extreure aquest caràcter i a rodatge sí que em vaig intentar oblidar de tota la part racional, tractava d’entendre seqüència a seqüència què estàvem explicant i des d’on creia jo que ho hagués viscut o que ho havia viscut la Neus.
També crec que va haver-hi un treball físic més enllà de lo racional, bastant intens a nivell de grup. Abans de començar a rodar vam fer uns assajos on intentàvem localitzar físicament on estava el fred, la gana… Va ser un treball d’experimentació corporal bastant interessant que ens va anar molt bé tant a nivell de cohesió de grup com a nivell individual per construir aquests personatges.
Quin impacte creieu que ha tingut en l’equip de la pel·lícula el fet d’endinsar-se en una història com aquesta, que et porta a haver de reproduir cinematogràficament l’horror d’un camp nazi, el fet de ser una presa política, i, a la vegada, una història tan humana i tan real com aquesta? I en vosaltres concretament, quin impacte ha tingut la pel·lícula, si us ha fet canviar la manera de concebre algunes coses, què us ha aportat?
Nausicaa: És difícil definir-ho amb poques paraules. Per mi, el que més m’he quedat, és que de la Segona Guerra Mundial i dels camps d’extermini en tenim com una idea cinematogràfica concreta, totes les pel·lis que s’han fet són molt tràgiques, morboses, fins i tot pornografia emocional en alguns moments. A mi em va interessar molt la proposta que va fer el Miquel: era una història de llum i esperança, això em va fer un clic. A l’imaginari col·lectiu hi ha les imatges que tots tenim al cap, que això òbviament existia, però em quedo amb aquesta lluita endavant, aquest trànsit que va fer la Neus, quan va arribar, cap a no oblidar tot això i la meva feina serà fer perdurar la memòria històrica. A mi, això, m’ha quedat.
Miquel: Aquestes històries t’ajuden, a nivell particular, a veure que som petits i a relativitzar-ho tot, al costat de tot el que va viure la Neus. Quan la gent sortim del cinema veus que el problema que tenies abans d’entrar no és res comparat amb el que ha viscut una persona amb una vida com aquesta.
Pel que fa a l’impacte de l’equip, el que he vist en aquests quatre anys d’aixecar el projecte és que els que s’hi han posat era gairebé per militància, perquè realment han sentit la història, hi ha gent que ha caigut pel camí, però els que es posaven en la història ho han donat tot. El projecte ha tirat endavant perquè ens hem sabut ajuntar amb gent molt conscient de la història.
Miquel, quins creus que són els reptes als quals s’enfronta aquesta pel·lícula? Més enllà de les hipotètiques nominacions a premis i reconeixements, com creus que impactarà en la societat i en la societat organitzada (ara ens hem trobat aquí fora a la Rosario, militant del partit comunista, amb una història familiar vinculada a la repressió del franquisme i a l’exili a França), no sé si heu tingut retorn de les entitats memorialistes o si per a la pel·lícula s’ha comptat amb la col·laboració d’alguna d’aquestes associacions.
Miquel: jo la sensació que tinc, ara que fa unes setmanes que fem presentacions i col·loquis, és que el públic més receptiu és precisament el vinculat a les entitats memorialistes, els historiadors… són la gent que se sent més atrapada per aquesta història. Com dèiem abans, és molt transversal políticament la Neus: ella estava vinculada al comunisme, qualsevol partit d’esquerres pot sentir-se representat o representar els valors que ella tenia al cap.
Aleshores, penso que l’impacte que pot tenir la pel·lícula és, precisament, continuar amb l’impacte que aquestes entitats han anat generant durant tots aquests anys a través de les xarxes de memòria, de les xerrades a Secundària i col·loquis amb gent jove… El més important d’això és que arribi a Secundària, a la gent jove, perquè hi ha molts professors que aquests dies m’han vingut després del col·loqui i m’han dit “que important que una persona jove pugui tractar aquest tema perquè els instituts hi ha nanos que no saben ni qui és Franco”. Doncs només que sigui aquesta petita aportació de dir mira, que serveixi com a material… ja hi ha persones que ens estan proposant fer sessions matinals, portar als alumnes al cinema, i penso que l’impacte ha d’anar cap aquí, no només de la pel·lícula, sinó de tota la gent que treballa en memòria.
Els cinemes, amb aquests col·loquis, els hem omplert amb persones que veritablement els interessava la pel·lícula, que acabava i no s’aixecaven de la cadira, a diferència del que passa a altres col·loquis que la pel·lícula acaba i la gent se’n va a sopar. Aquest és un tema que, la gent que hi va, pregunta, es tracta d’un públic concret, però ampli a Catalunya: hi ha molta gent que està treballant per això des d’un àmbit polític, institucional, entitats… una senyora gran, en un d’aquests col·loquis, va venir i em va abraçar, i va dir que quan tornés al cinema s’asseuria a la darrera fila perquè ja li seria igual la pel·lícula: veure que hi ha gent jove que està agafant aquests temes l’emocionava. M’han fet molts comentaris en aquesta línia que, al cap i a la fi, t’omplen. Si això va calant i va ampliant, arribant a més gent, doncs serà un exitàs. Si després hi ha reconeixements, molt millor, però això ja serà una altra història.
Sabem que heu estat molt ocupades últimament amb totes les entrevistes. Llegia jo una el titular de la qual deia que història més potent de la Neus succeeix és després dels camps. La hi reivindica molt com a militant antifeixista, com una republicana lluitadora, després del seu període en Ravensbrück, però encara costa molt que se la reconegui com a part de l’ecosistema ideològic com a veu pròpia. La pròpia família de la Neus demana que es reconegui més la seva faceta com a militant antifeixista, ja que és molt fàcil quedar-se solament amb la imatge dels camps i no amb tot el que va venir després. Què és el que més us va cridar l’atenció de la seva història, en la seva globalitat, més enllà d’aquest moment en concret?
Nausicaa: És evident que la part de la seva història més coneguda és aquesta època: per a ella va significar un absolut punt d’inflexió. A partir d’aquí, ella decideix que no oblidarà i que no cosirà la ferida fingint que no ha passat. Intentarà que tothom sigui conscient del que realment va passar. La lluita de la Neus és la lluita per la memòria històrica. Quan una persona es fa tan coneguda, al final la veiem en titulars, i no amb la complexitat personal que es mereix. Vivim en un món de titulars i de tuits, no solament amb ella, sinó amb molts personatges històrics. Es fa una reducció de totes les seves personalitats i al final tot està molt polaritzat, tot s’assimila com a favor o en contra, quan hi ha molts més matisos.
Miquel: Realment hi ha molts historiadors que saben de l’origen de la Neus molt millor que nosaltres. A nosaltres ens costa més mullar-nos en aquest sentit. Hi ha gent que ja explica en profunditat la importància del seu comunisme, la seva militància republicana, la seva consciència social i política, i això engloba a moltes veus de l’esquerra.
Mentre que a França dones com la Neus són valorades i condecorades, a Catalunya i a l’Estat espanyol es fa tard, per exemple, amb la dedicació d’espais públics a la seva memòria de lluita, sobretot de les dones. Com creieu que es pot aportar des del món de la cultura? Creieu que la pel·lícula, acompanyada de la novel·la homònima i el treball de biògrafes com l’Elisenda Belenguer o periodistes com Montserrat Roig, són una passa endavant? Com ajuda a la sensibilització en aquesta temàtica?
Miquel: Fa moltes dècades que hi ha gent que està treballant pel feminisme i la visibilitat de les dones, però ara és un dels moments que més s’hi està treballant, invertint els grans relats de la història, que s’estan explicant des del punt de vista de les dones. Aquesta pel·lícula, si té alguna cosa bona per aportar a la societat és això, donar-li aquesta altra visió a un gènere i una història que l’hem vist en pel·lícules i que sempre ha sigut explicat pels homes i amb personatges masculins. També hi ha aquesta pel·lícula de Netflix que es diu La amiga de Anna Frank, no sé si l’heu vist, tot ajuda a visibilitzar aquest col·lectiu.
Nausicaa: També és important dir que la Neus va ser la primera que va lluitar per això, no va voler ser la protagonista d’aquesta història, deia que va tenir la sort d’haver sobreviscut i que, per tant, podia parlar, però que ho feia en nom de totes les dones que havien pensat pels camps. Això és molt important recalcar-ho.
Per acabar ja, i en relació amb aquesta pregunta que fèiem ara, endinsar-vos en la història de la Neus us fa a vosaltres ara personalment més sensibles a desenvolupar projectes vinculats a la cultura que segueixin parlant d’aquestes històries de dones? Teniu alguna coseta en ment que digueu que us pica una mica o que us agradaria desenvolupar?
Miquel: Dones sí, però també de qualsevol col·lectiu en risc, no? Per què no parlar de qualsevol col·lectiu que estigui en risc o en discriminació? Penso que visibilitzar-ho a través de la cultura és interessant. De les dones òbviament també.
Una vegada acabada l’entrevista, mentre comentàvem les preguntes i respostes, ha sorgit una reflexió molt interessant: la figura de la Neus, diu en Miquel, és tan potent que ha centrat gran part de l’atenció mediàtica que ha despertat la pel·lícula, fins al punt que, molt sovint, s’han trobat amb més preguntes sobre ella més que no pas sobre la pel·lícula. A nosaltres només ens queda recomanar-vos que aneu al cinema, la veieu, i animeu a més gent a anar-hi: no ens permetem mai oblidar la història de la Neus ni la història de tantes veus ofegades a qui la Neus va posar veu.
