Aquest text fou publicat al periòdic Avant número 88, del 26 d’abril de 1984. Us en recomanem la lectura.
Encara que la celebració internacional del Primer de Maig com a gran jornada de lluita per les reivindicacions de la classe obrera neix el 1890, hi ha un llarg procés històric que té un punt àlgid en els anomenats “fets de Chicago” i que culmina en la convocatòria de l’any esmentat. Ara, quan hi ha clars intents d’institucionalitzar el Primer de Maig com una “festa”, és imprescindible recordar que aquest neix com a jornada reivindicativa, i que la manifestació no és una processó cívica, sinó una demostració pública i combativa de la unitat de classe i de l’internacionalisme proletari.
La lluita pels tres vuits: vuit hores de treball, vuit d’educació i vuit de descans es va desenvolupar durant tot el segle XIX a partir del moment en què el 1817 la va formular el socialista utòpic anglès Owen. Múltiples lluites van marcar tot el segle per aconseguir una regularització de la jornada laboral, que llavors anava de les dotze hores -quan els patrons eren humanitaris- fins a les setze o fins i tot les divuit -quan eren completament salvatges-. La primera victòria es va obtenir el 1844 quan a Anglaterra va entrar en vigor la llei que reduïa a set hores la jornada dels nens menors de tretze anys i a dotze la de les dones més grans de divuit anys. Encara que Marx ja assenyalava que això d’“entrar en vigor” era una expressió “purament formal”, per la tendència històrica de la burgesia, llavors i ara, a incomplir les lleis que la perjudiquen amb el mateix vigor amb què fa complir aquelles que la beneficien. Així mateix, i no sense patir fortes repressions, la classe obrera va anar aconseguint reduir les jornades més brutals.
Al mateix compàs que a Europa, també als Estats Units es va desenvolupar la lluita pels tres vuits. En conjunt, la situació de la classe obrera nord-americana estava en pitjors condicions que l’europea, la gran extensió de l’anarquisme situava al moviment obrer fora de la lluita política en les seves reivindicacions de classe, mentre que davant seu hi tenien una patronal que no només controlava tots els poders de l’Estat: policia i exèrcit sense el contrapès d’un partit obrer organitzat, sinó que també comptava amb exèrcits privats de pinxos a sou.
El novembre de 1884, en el IV Congrés de l’AFL (American Federation of Labor), federació de sindicats de tipus trade unionista, es va decidir imposar les vuit hores a tot el país fent complir les nombroses lleis federals ja aprovades, però que la patronal incomplia sistemàticament. L’AFL fixà la data de l’1 de maig de 1886 perquè aquesta decisió entrés en vigor. Sembla que el fet d’escollir la data va ser degut al fet que aquest era el dia en què tradicionalment es renovaven els contractes de lloguer, d’arrendament, etc. pel que encara és conegut com a “Moving day”. Durant tot l’any següent es va portar a terme una forta campanya d’agitació i ja al mes d’abril anterior a la data fixada, nombrosos patrons acceptaren l’horari reivindicat. Els sindicats anarquistes, al principi reticents, ja que pregonaven la vaga general indefinida, se sumaren també i la jornada fou un gran èxit: uns 250.000 obrers van aconseguir les vuit hores mentre que més d’un milió va veure reduïda la jornada encara que no van arribar a les 8 hores demanades.
Els fets de Chicago
Però no tota la patronal nord-americana es va deixar impressionar per aquella gran mostra d’unitat. A Chicago, concretament, la patronal era absolutament salvatge i mantenia encara horaris de setze i divuit hores. Els periòdics de la patronal, d’acord amb la mentalitat caníbal dels seus amos, afirmaven que: “el plom és el millor aliment per als vaguistes” o “la presó i els treballs forçats són l’única solució per a la qüestió social”, conceptes que encara segueixen sent vàlids per a solucionar problemes socials a la reacció.
Aquesta patronal respongué a la jornada amb el “lock out”. La fàbrica Cyrus Mac-Cormick va acomiadar a mil cinc-cents obrers substituint-los per esquirols i per protegir-los va llogar un equip de pinxos de l’agència de detectius Pinkerton, especialitzada en accions antiobreres. La tarda del 3 de maig de sis a set mil vaguistes van anar a les portes de la fàbrica per escarnir els esquirols, van encarar-se a la policia i els pinxos de la Pinkerton van disparar, també ho va fer la policia, sobre els obrers, matant-ne a sis i deixant més de cinquanta ferits mentre molts eren arrestats.
La indignació va ser enorme. Es va fer una convocatòria a la plaça del Mercat del Fenc a la que van assistir unes 15.000 persones. El míting ja estava a punt de concloure quan va irrompre la policia començant a dissoldre violentament la concentració, una bomba va esclatar entre les files de la policia, una bomba que nombrosos autors han mantingut que va ser una provocació de la patronal, i la policia va començar a disparar indiscriminadament. El nombre d’obrers morts mai s’ha pogut establir, però se situa per sobre dels cinquanta.
La repressió de la patronal
Els fets van ser aprofitats per a perseguir als militants obrers que més molestaven. La bomba, que en tot cas era un atemptat individual, va ser convertir-se en un acte col·lectiu i, entre molts altres, es va detenir a H. A. Spies, obrer alemany i director del diari anarquista en llengua alemanya “Albeiter Zeitung”, G. Engel, L. Lingg, M. A. Schwab, A. Parsons, redactor en cap d’“Alarm”, de tendència socialdemòcrata, O. Neebe i S. Fieldmen. Després de seleccionar un jurat que donés les màximes garanties d’un càstig exemplar (es va examinar prèviament a 979 persones per assegurar-se’n), va començar el procés, una autèntica farsa i un clar exemple de justícia burgesa de classe. No va poder-se presentar ni una sola prova, però el fiscal va demanar la pena de mort per als set mencionats i així va sentenciar-se. Posteriorment, a Schawb i Fieldmen se’ls va commutar per cadena perpètua i a Neebe per quinze anys de presó. Els altres cinc van ser penjats l’11 de novembre del mateix any. Set anys després es va haver de reconèixer que el judici havia estat ple d’irregularitats i que el veredicte havia sigut dictat obeint ordres. Es va alliberar als empresonats i es va rehabilitar als que havien sigut penjats set anys abans.
Dia internacional de la classe treballadora
L’agitació per les vuit hores va seguir als Estats Units, lligant-la a l’1 de maig i als màrtirs de Chicago, també va prosseguir a Europa a través de lluites autònomes, però en els dos continents va prendre cos la consigna comuna de “treballar menys per treballar tots”. És imprescindible llegir documents de l’època i comprovar com la reducció de jornada també era lluitar contra l’atur mentre que la patronal defensiva les llargues jornades perquè “no s’arruïnés la indústria i amb això també la classe obrera”.
El 1889 es va celebrar a París un Congrés Socialista Internacional Obrer, on la jornada de les vuit hores per tots els treballadors va estar present i en la seva última sessió, els delegats de la tendència marxista presentaren la següent resolució: “S’organitza una gran manifestació internacional amb la data fixada de manera que, en tots els països i en totes les ciutats i en el mateix dia convingut, els treballadors exigeixin als poders polítics la reducció legal de la jornada a vuit hores de treball i aplicar les altres resolucions del Congrés Internacional de París”. La resolució va ser aprovada i, vist que una manifestació igual ja havia sigut convocada per l’AFL per l’1 de maig, es va adoptar aquesta data per a la manifestació internacional aprovada. Pot comprovar-se a la resolució que ja no només es tractava de reivindicar les vuit hores, sinó també “les altres resolucions que havia aprovat el congrés internacional obrer”.
El primer Primer de Maig
En molts sectors obrers hi va haver un fort escepticisme sobre el resultat d’una convocatòria tan àmplia, per la seva banda, els anarquistes tampoc estaven d’acord amb una manifestació que qualificaven de “política” i tornaven a insistir en la vaga general. Però com havia passat als EUA quatre anys abans, l’agitació es va anar estenent i van ser moltes les federacions llibertàries que es van incorporar a la idea d’una gran jornada internacionalista. La burgesia va començar a tremolar en molts sentits, a Barcelona, com en moltes altres ciutats, van fugir de la ciutat tement explosions de còlera.
L’èxit de la jornada va ser total, constituent una gran demostració de força de la classe obrera i també una demostració que l’internacionalisme proletari ja era una realitat. Milions d’obrers es van manifestar aquell primer Primer de Maig de 1890 als EUA, Anglaterra, França, Espanya, Polònia, Alemanya, en els països escandinaus, etc. A Barcelona van ser prop de 50.000 persones les que es van manifestar amb les banderes roges; el general Blanco, capità general de Catalunya, que els va veure desfilar a sota de casa seva a les Rambles, no va poder fer una altra cosa, en veure la disciplina i la decisió dels obrers catalans, que portar la seva mà fins al quepis i saludar.
Potser la millor frase sobre aquesta gran jornada corresponent a un reaccionari, el pare Winterer, diputat per Alsàcia-Lorena al Reichstag, qui comentant la disciplina i universalitat d’aquella jornada va dir: “No podem oblidar que els exèrcits més disciplinats són també els més temibles”.
Engels escrigué aquell dia “Perquè no hi haurà en Marx al meu costat per veure això amb els seus propis ulls”.