La publicació el mes de gener passat de Spare, les memòries autobiogràfiques del príncep Harry, duc de Sussex, i fill dels famosíssims Carles d’Anglaterra i Diana de Gal·les, va suscitar una gran polèmica entre el públic. Aquest fet va ser avivat pel llançament de Harry & Meghan, el documental serialitzat protagonitzat pel mateix Harry i la seva esposa Meghan Markle, l’actriu estatunidenca de pare blanc i mare negra l’entrada de la qual en la família reial britànica va causar un huracà entre els sectors més conservadors de la societat britànica.
Tant en la sèrie com en el llibre s’observa una gran intenció crítica de Harry cap a la seva família. La relació amb ells sempre va ser problemàtica; totes sabem els escàndols que envolten als Windsor: les infidelitats en el matrimoni de Diana i Carles, l’amistat del príncep Andreu amb Jeffrey Epstein, les complicades vides amoroses de la princesa Ana i la princesa Margarita, les conspiracions amb la premsa de Camila i Carlos… Si totes les famílies amaguen problemes i secrets, aquesta, una de les més famoses del món, encara més.
Per què ens generen tanta fascinació les vides dels rics i famosos? L’interès morbós a analitzar totes i cadascuna de les seves accions podria procedir d’un cert alleujament, en el sentit que ens porta a pensar que fins i tot les persones que semblen tenir tota la seva vida solucionada també tenen problemes. La frase “els rics també ploren… però no ens fan pena” s’ajusta perfectament a la definició d’aquest interès.
És problemàtic tractar a la família Windsor, Tamara Falcó, Shakira i Piqué, Selena Gomez i Hailey Bieber, etc, com a personatges d’una telenovel·la que són aquí per a divertir-nos amb els seus drames, en lloc de com a persones reals de carn i os? És una cosa deshumanitzant? Bé, aquest debat entorn de la “xafarderia” es pot estudiar des de diferents òptiques. Primer, el rebuig que genera en la cultura popular per considerar-se una mica “menor”, reflectit en el menyspreu, per exemple, als programes del cor com “Sálvame”, pot tenir el seu origen en que tradicionalment aquest tipus de contingut és consumit per dones d’una certa edat i estatus socioeconòmic. No podem obviar la misogínia i el classisme que això comporta. Tanmateix, encara que sigui aquest el perfil de persona que és públic típic de “els programes del cor”, l’interès per les misèries i drames dels famosos va molt més enllà i impregna tota mena d’audiències, des de fa segles.
Sí, xafardejar és humà. Sí, hi ha un gran factor d’autocompassió: “Mireu, pot ser que siguin rics i famosos, però tenen problemes familiars i sentimentals, com nosaltres. Ningú es lliura”. Sí, en la cerca incessant de la notícia més recent i sucosa, a vegades es depassen uns límits humans i morals que no s’haurien de depassar mai, i això també ha de generar-nos un rebuig com a persones. Sí, al final, observar aquestes vides que ens són tan alienes com mera forma d’entreteniment i distracció dels nostres problemes reals no és diferent de veure una pel·lícula o una sèrie. Les persones contenim multituds, i hem d’assimilar-ho i acceptar-ho: no es pot ser coherent tota l’estona. Com més clar tinguem això, més podem ser xafarders sense perdre’ns pel camí.
Imatge de portada: Príncep Harry. Carfax2, CC BY-SA 3.0 https://creativecommons.org/licenses/by-sa/3.0, via Wikimedia Commons
