La política entesa en un sentit arendtià se centra en la preocupació pel món, el qual és entès com l’espai on es manifesta performativament la pluralitat. Per tant, una de les principals tasques de la política hauria de ser afrontar i trencar els processos d’atomització, homogeneïtzació i dominació als quals tendeixen aquells que exerceixen el poder amb una intenció totalitària. Un d’aquests processos el podem identificar en les accions que, en els últims anys, es porten desenvolupant en el camp de l’educació a Catalunya, uns processos que han anat guanyant terreny en les institucions públiques. Actualment, podem visibilitzar aquesta disposició en el nou currículum que s’ha elaborat a Catalunya en coherència a les lògiques proposades pels decrets de mínims del ministeri, ja que assumeixen que l’educació ha de preparar per a un futur definit per un capitalisme extrem. Així i tot, aquesta disposició legislativa només és una declaració d’intencions institucional, ja que per molt que es despleguin certs marcs legals, les elits educatives mai tindran garantida la lleialtat i la submissió dels docents. Aquest somni humit, pel qual els docents es converteixen en un executor obedient d’unes forces superiors, hauria de ser desterrat definitivament.
Els docents, davant de la seva praxi s’enfronten a una estructura, la qual és formada per uns límits, uns murs, uns senyals. Aquesta disposició aparentment rígida que sorgeix com a currículum o com a projecte educatiu de centre, sempre demostra certa porositat o certes escletxes per les quals transiten tota mena de trames que s’apropien i resignifiquen les propostes legislatives. Aquest fet presenta l’espai educatiu com un espai limitat, on potser no tot és el que sembla, des d’un punt de vista deductiu. És a dir, per poder interpretar quins són els relats i les posicions que emergeixen a l’aula hauríem de llegir cas per cas. És així com l’aula (i en algunes ocasions els claustres), es converteix en l’espai principal on es posa de manifest l’acte polític: és el moment on la pluralitat té la possibilitat de manifestar-se.
Amb aquest escenari davant nostre, i assumint que entre les estructures educatives i les praxis docents sempre emergeix una ambigüitat que només és definida performativament, se’ns fa evident que els dominadors, en aquests moments, no volen garantir la pluralitat; al contrari, pretenen, mitjançant el seu exercici, cercar i acotar allò que és indefinit per tal de controlar al màxim les accions que passen dintre de l’aula. Aquesta actitud neix de la desconfiança als docents: des d’un punt de vista de les elits educatives, matar la pluralitat és salvaguardar els actes educatius de pràctiques que ells contemplen com inadequades. Ara bé, aquest control en nom d’un suposat bé comú (sempre subjectiu) es revela com una pràctica totalitària, i a més, podríem dir que perillosa en el moment que aquesta homogeneïtzació serveix a un projecte amb un cert caràcter neomalthusià i que en el fons vol produir els operaris socials ideals per un futur que fictíciament projecten com inevitable.
Matar la pluralitat és un exercici complex, ja que la porositat de la realitat dificulta la tasca. Així i tot, ens hauríem de preguntar: quines estratègies fa servir el poder per tal de treure profit de les escletxes on es produeixen les praxis docents? Principalment, marginant totes les propostes que no siguin susceptibles de ser apropiades per reforçar les prioritats d’aquells que exerceixen el poder, és a dir, eliminant o blanquejant el caràcter emancipatori de tota proposta. Com fan efectiva aquesta estratègia? Per una banda, mitjançant un abús de la memòria, per tal de produir un abús d’oblit, repetint constantment alguns significants que serveixen com a punt nodal per a sostenir el marc ideològic del poder. Per altra banda, produint un relat identitari on els docents que no assumeixen les instruccions desitjades queden en l’esfera dels bàrbars, tot creant un sentit comú docent arbitrari. Per tal que aquestes estratègies elaborades pel poder siguin efectives, aquells que exerceixen el poder s’han centrat en certs camps, com ara veurem, i han anat sofisticant certes accions per tal de trobar un cert consentiment en els dominats.
Els pedagogs útils als dominadors
Per construir un relat d’autoritat basat en el consentiment de la pedagogia com a ciència que avala les seves transformacions en l’àmbit escolar, les institucions han anat seleccionant certs pedagogs que són afins, en major o menor grau, a les lògiques capitalistes. Aquests pedagogs (entenent com pedagog aquella persona que exerceix el seu rol en qualitat d’expert en els processos educatius), genèricament, han assumit la globalització, la tecnologia i el treball globalitzat com eixos que s’han desenvolupat de forma natural i, a pesar de certes crítiques, són elements inqüestionables, ja que pensen que els beneficis són superiors als riscos. De fet, aquests eixos que assenyalem són els que pretenen imposar com identitaris als alumnes amb el desenvolupament del sistema competencial [1]. És obvi que no volem totalitzar el paper d’aquests pedagogs ni reduir a col·laboracionistes a tots aquells que han assumit algunes de les lògiques promocionades pel poder, però també és cert que seria molt naïf per part nostra si no ens preguntem quines són les dinàmiques socials i els ancoratges que el poder exigeix en un primer moment perquè alguns pedagogs puguin contribuir de manera adequada, significativa i eficaç en l’elaboració i/o l’aplicació de les polítiques educatives. En aquest sentit, és fàcil percebre que l’impuls legítim d’alguns pedagogs per marcar part de les polítiques educatives, a vegades, parteix d’unes certes ambicions personals, un sentiment concret d’allò que ha de ser la seva disciplina, una necessitat social i allò que alguns comprenen com una obligació moral.
El lligam entre l’ambició personal i el prestigi de la disciplina és una qüestió que va agafada de la mà, ja que les disciplines són un dels principals factors socialitzadors i vertebradors identitaris. Així doncs, un dels pensaments recurrents podria ser el que allò que és bo per la pedagogia és bo per a mi: en promocionar un tipus de pedagogia m’estic promocionant a mi. Això, a més dels incentius econòmics, ens pot fer entendre alguns comportaments individuals i professionals, però com explicació de la seducció del poder a certs pedagogs és molt simplista. S’ha d’entendre que les formes que pren una disciplina per tal d’optar a una quota de poder i influència han de respondre a les necessitats i prioritats nacionals. Així, alguns dels pedagogs que han caigut en la seducció del poder han portat, en certa manera, a alimentar des de la seva posició la sensibilitat de la disciplina respecte a certs eixos. Des d’una part de la pedagogia s’ha tingut en compte el creixement econòmic, l’acumulació de capital, la competitivitat de les institucions davant dels mercats mundials, a més d’intentar prometre eines per superar les crisis cícliques, assumint la flexibilitat i la precarització del futur mercat laboral, a més de poder contenir i desactivar el malestar social.
Aquests pedagogs, alguns d’ells subreptíciament promocionats per bancs o fundacions filantrocapitalistes, han blanquejat i han autoritzat certes idees que allunyen la justícia social com horitzó inequívoc de l’educació i aposten per atendre a les necessitats del mercat laboral, i el que és pitjor, han sigut utilitzats per ocupar els espais de les veus crítiques. Un exemple d’això és Clam educatiu, que ha recollit el solc d’Escola Nova 21 per emmascarar, sota una estètica reivindicativa, l’assumpció neoliberal de l’educació. Tal com analitza l’assemblea de docents de Sants-Montjuïc [2], aquest col·lectiu defensa el nou currículum, el decret de plantilles, l’avançament del calendari i no fa cap denúncia respecte a la desmesura de les ràtios, la ingerència de les entitats privades o la precarietat dels docents. Un altre exemple de pedagogs que en certa manera resulta útil al poder podria ser el recent col·lectiu DIME, els quals, tal com ells es presenten, conceptualitzen la pedagogia com un camp tècnic i científic, amagant del seu exercici o portant a un pla secundari el caràcter humanístic i polític de l’educació.
L’assumpció de la globalització
En les últimes propostes educatives derivades de l’impuls de l’OCDE, la globalització és pensada com una etapa històrica inevitable que marca el futur, i és sota aquest marc que es plantegen idees tan qüestionables com la veritat i la realitat. Des d’una visió crítica, ens podem plantejar si hem de dirigir les habilitats a les necessitats d’un món globalitzat, tal com l’OCDE promou en la seva definició de competències. En el seu informe de 2005 parlaven sense embuts que el projecte competencial té al cap “els desafiaments universals de l’economia global i cultural, així com valors comuns que expliquen la selecció de les competències més importants”. Tal com està expressat, a més d’assenyalar l’economia com eix vertebrador, determina els valors globals -en tant que concepte abstracte, ja que no especifica en cap moment quins-, com un lloc comú, i aquells que no són reconeguts com a tal, acaben sent considerats com a valors en trànsit. Aquesta idea és evident per part de les institucions educatives catalanes, tal com explicava fa uns mesos el director general Joan Cuevas: l’educació ha de ser desenvolupar la consciència global. En què es tradueix això? En el fet que, legislativament, es fa una proposta unívoca en la qual les situacions d’aprenentatge han de ser afrontades des d’una mirada on els camps disciplinaris no es relacionen directament. Aquesta situació pot ser extremadament classista, ja que els coneixements previs i els capitals culturals operen com factor principal a l’hora de poder afrontar aquest tipus de plantejaments.
Aquesta visió holística i gestàltica parteix d’una comprensió romàntica dels processos naturals, com si els infants no estiguessin sotmesos a les disposicions socials, més enllà de l’acció docent. Planteja escenaris on l’alumnat se centrarà en allò que és propi del seu espai social; així, les pedagogies «no directives» dibuixen el rol del docent com acompanyant, reduint l’impacte i limitant encara més les possibles actuacions plurals en les escletxes que es produeixen per la praxi didàctica. De fet, aquest acompanyament és ideal per presentar la tecnologia des de les seves virtuts, soterrant les crítiques en relació amb certes eines, les quals s’han demostrat com fonamentals pel control en massa de la societat, tal com analitza en profunditat Soshana Zuboff en La era del capitalismo de la vigilancia (2020), buscant una finalitat: determinar, d’alguna manera, la construcció identitària d’alumnes i professors.
La identitat dels docents com camp de disputa
Aquesta simbiosi entre els pedagogs que s’infiltren en el poder i l’assumpció de les lògiques capitalistes, no solament es pot evidenciar en decrets com el de plantilles, en el camp de l’educació secundària, sinó que també se’ns fa evident en el camp de la formació del professorat. Els centres universitaris i les revistes acadèmiques han tendit a objectivar aquest camp que, sent rellevant, s’ha prioritzat per tal de legitimar els discursos hegemònics sobre allò que ha de ser un docent i el pes que ha de suportar. Així, axiomes com el que expressen Barber i Mourshed, quan afirmen que: “la qualitat d’un sistema educatiu té com a sostre la qualitat dels seus docents”, forma part dels ítems que han assentat una lògica: la tasca del docent és més rellevant que les seves condicions laborals. En conseqüència, aquesta idea no ha estat expressada com a possibilitat de millora real, sinó com eix de coacció per tal que els docents assumeixen unes pràctiques determinades, depositant en l’interior dels docents i en les seves pràctiques l’èxit o el fracàs de tot el sistema.
En aquest terreny, autors com Jarauta, Imbernón, Rodríguez i altres, han ajudat a naturalitzar la idea que el principal problema de l’educació està en la formació dels seus docents. D’aquesta manera, els fracassos en política educativa dels últims vint anys han tingut aquesta proposició com coartada recurrent a l’hora d’anunciar les responsabilitats d’allò que no funciona. Hem pogut observar com, amb total descaradura, una vegada i una altra, els agents directius del departament han caigut en assenyalar la falta de formació del professorat per explicar uns resultats no esperats. Aquesta idea no només ha sigut sostinguda per alguns textos acadèmics, que casualment deixen a alguns pedagogs universitaris en un lloc pulcre i resguardats en les seves torres d’ivori, sinó que ha sigut molt recurrent en l’àmbit mediàtic, en les proclames associatives, i en el centre d’alguns partits polítics. En el darrere-fons d’aquestes proclames assenyalant els docents també reposa el següent imaginari: les metodologies «no directives» ens faran més ocupables laboralment. Un exemple d’agents que ha anat promulgant això són l’Associació de Mestres Rosa Sensat, diaris com l’Ara o molt clarament, ERC. I sota aquests agents, tot un entramat d’entitats com la Fundació Bofill, Carulla, Catesco, Amics del País o FOMM. Un teixit associatiu que, a través de les portes giratòries, acaba manegant la destrucció de la política educativa (és a dir, la impossibilitat de teixir una pluralitat en els medis on es disputa el sentit de l’educació).
Aquest relat sostingut per un bon nombre d’eixos proclama una destrucció de la imatge del docent, que abasta gran part de la societat. És així com, una vegada destruïda la imatge del docent, aquestes entitats volen definir el logos d’allò que hauria de ser un docent i un pedagog. Mitjançant la violència del seu relat, es volen sostreure certs relats de l’espai polític, deixant com única via per dignificar-se com docent l’assumpció d’una proposta determinada. Aquesta és una pràctica amb tendències totalitàries que acaba per eliminar la pluralitat política de les aules, a la recerca d’una mirada suposadament tècnica que es vol presentar com asèptica, però que per poc que s’examini es veurà com emergeixen certes lògiques neoliberals.
L’emancipació com garant de la pluralitat
En aquests moments, ens trobem en un procés en el qual les eines de control de les institucions sobre els espais on es produeixen performativament les polítiques educatives s’han perfeccionat. Si des del 2014, amb el decret de plantilles, ens trobem amb els claustres silenciats en gran mesura, el programa de formació-adhesió respecte al nou currículum que prepara el departament arrasarà amb algunes resignificacions no desitjades del nou currículum. Així doncs, en el moment actual, de cara a fer de la praxi docent un acte democràtic i plural, hauríem d’intentar prioritzar un vector comú: l’eix de l’emancipació. Més enllà del debat sobre les possibilitats i situacions que generen les metodologies directives o no directives, si en un primer moment ens centrem en això per tal de guiar la nostra praxi docent, els aspectes metodològics ja s’aclariran. L’emancipació és el procés d’analitzar, oposar i desafiar les estructures de poder. En el moment que aquest eix emergeix en la praxi docent, queden evidenciades les arbitrarietats en les quals s’emmarquen els dominats. Aquesta és una idea molt útil si aquells que interactuen en el camp educatiu tenen clar que l’educació pública ha de ser una eina que estigui al servei dels dominats. Així doncs, el topos argumental de la utilitat d’un coneixement estarà servit, ja que aquest serà útil per desemmascarar les ingerències d’aquells que exerceixen el poder.
Encara que sigui enormement complex, pel fet que des de fa dècades les quadrícules de vigilància s’han anat sofisticant, la praxi docent encara pot fer aquesta funció. L’acte educatiu no es redueix només a aquest control i al disseny legislatiu: hem de trobar procediments populars, minúsculs i quotidians que trenquin els mecanismes disciplinaris. Per tant, les pròximes batalles ideològiques per dirigir l’educació cap a un marc de justícia social no només s’han de plantejar a escala acadèmica. Tots els agents contraris a un horitzó neoliberal hauríem de fomentar i fertilitzar la dissidència en els claustres i en les aules. Seves seran les eines legislatives, però nosaltres estem en condicions d’establir, per una banda, un marc acadèmic sòlid a favor de l’educació com un acte emancipatori i per l’altra, una praxi que pugui superar o esquivar el sentit legislatiu de les noves normatives en post d’actes emancipatoris a l’aula [3]. Aquesta via que ens portaria a escenaris més plurals és la que el conseller Cambray vol evitar quan diu que s’ha de “despolaritzar” l’educació, tal com va fer el passat 9 de gener a TV3. Les seves declaracions van evidenciar al lúgubre conseller com un polític que vol destruir les condicions on es produeix la política, una pràctica que Arendt descriu com totalitària.
Notes
[2] https://twitter.com/docents_SMLC/status/1593556994383921154?t=nrSgVvK6EOVGj4iEgRJ2Pw&s=19
