Comença l’any 2023 i calculo que fa més de quaranta-cinc anys que em vaig comprometre amb la Coeducació, quan vaig sentir-ne parlar a les Jornades Catalanes de la Dona (1976). I fa encara molts més anys que la meva mare m’explicava que abans de la guerra, en temps de la República, les nenes i els nens anaven junts a l’escola. No insistiré a fer la història contrastada de l’escola republicana i de l’escola segregada que vaig viure sota el nacionalcatolicisme franquista perquè ja l’he feta altres vegades. Actualment, el que cal és mirar críticament el present i veure què podem fer per a encarar un futur amb il·lusió i esperança. Però com que ara es tracta de fer discursos situats, havia de començar amb aquest ràpid apunt perquè és bo saber des de quin posicionament i experiència s’escriu aquest text.
També cal dir que reivindico la feina que, des de la famosa Transició, hem estat fent les mestres i professores feministes que, en tot moment, hem mantingut la flama de la Coeducació i hem intentat portar als centres unes bones pràctiques, que han arribat a formar un corpus que es pot categoritzar de Pedagogies Feministes. Són les pedagogies que les feministes hem desenvolupat i desenvolupem en el nostre dia a dia a les aules.
Fins aquí podria semblar que tot ha seguit i segueix una dinàmica positiva i podríem creure que en l’àmbit educatiu tot ha funcionat i funciona. Sabem, perquè ho veiem i ho vivim, que no és així i que justament el món de les escoles i dels instituts està patint una crisi darrera l’altra, sigui institucional o del professorat o de l’alumnat i de les seves famílies o de tots els estaments alhora. La responsabilitat institucional pel que fa a les retallades i, per tant, a la manca de recursos és indiscutible, inclosa l’evident manca de professorat i d’altre personal específic necessari als centres escolars. Però també cal revisar la formació inicial i contínua del professorat, l’organització dels claustres, els continguts curriculars, els horaris, la direcció dels centres. I no podem oblidar la corresponsabilitat social que comença en l’essencial influència de les famílies i que té la seva força més visible en els mitjans de comunicació i xarxes socials.
La Coeducació que és l’Educació demana el compromís de tots els agents implicats i en tot moment la voluntat política per a fer-la realitat. És allò que es va repetint que per a educar bé una criatura es necessita una bona tribu. En aquest marc general, malgrat que no es vegi la seva implantació efectiva, es compta amb lleis com la 5/2008 del dret de les dones a eradicar la violència masclista, l’11/2014 per a eradicar l’homofòbia, la bifòbia i la transfòbia, la 17/2015 d’igualtat efectiva de dones i homes i la 19/2020 d’igualtat de tracte i no discriminació. Aquestes lleis proposen la Coeducació com a element bàsic per a assolir els objectius educatius i alhora prevenir la discriminació, la injustícia i la violència contra nenes, dones i contra tots els col·lectius que les pateixen.
Amb el pas del temps els feminismes van tenyint el conjunt de la societat i amb dificultats i resistències es pot dir que hem arribat fins avui. Però cal recordar que ja fa molt temps que les mestres i professores feministes críticament anem constatant, a partir de l’experiència quotidiana, que encara l’escola mixta no és coeducativa/coeducadora, ja que el saber androcèntric és dominant, l’ús del llenguatge invisibilitza el femení, els espais dels patis són de domini masculí amb els jocs de pilota, la formació afectiva i sexual és pràcticament inexistent i la formació professional continua sent estereotipada. Pel que fa a aquests dos últims punts, tenint en compte la conflictivitat continuada de violència i injustícia, cal insistir en la necessitat d’una formació afectiva i sexual no heterosexista que generi relacions no violentes, respectuoses, gratificants i des de la perspectiva dels drets sexuals i reproductius. De la mateixa manera és urgent superar els estereotips en la formació professional, de manera que la igualtat d’oportunitats sigui efectiva i comporti una valoració dels treballs de cura i la conseqüent coresponsabilitat dels homes en aquest àmbit. Un altre aspecte vinculat a l’anterior és promoure un ús del temps de dedicació al treball remunerat, al treball de cura i a l’oci equilibrat i no discriminatori per raó del gènere com ha estat tradicionalment.
Justament en aquests temps conflictius, producte de la rapidesa i complexitat social i cultural que ens envolten i més enllà de l’activisme de la Coeducació, les mestres i professores feministes passem de la pràctica a la teoria. Podem afirmar que les Pedagogies Feministes, que es relacionen amb altres pedagogies emancipadores, són capaces de transformar l’escola i donar resposta a l’esperança d’una educació i formació que ens porti a un altre món possible de llibertat, de justícia i de benestar. Tenim al darrere una llarga història de pedagogies de l’emancipació i sabem per la pràctica que, des d’aquesta perspectiva, la formació inicial i contínua del professorat, la producció de materials didàctics, l’organització i funcionament dels centres, el currículum, la comunicació, la convivència i tots els àmbits de les comunitats educatives poden evolucionar de forma significativa cap a una educació de qualitat basada en la justícia social.
Tots els canvis socials que s’han produït i es produeixen actualment porten més que mai a reivindicar una educació interseccionada pel sexe/gènere, per la classe social, pels graus de funcionalitat i per l’origen ètnic i cultural. Per això parlem de Pedagogies Feministes que, repetim, que en podríem dir Pedagogies de les feministes, perquè han sorgit de la posada en comú de les experiències, del qüestionament de l’androcentrisme, de la denúncia de l’autoritarisme i de la crítica conscient i responsable de tot el que no funciona en el sistema educatiu amb l’objectiu de la transformació social a través de l’educació. Insisteixo a parlar en plural de les Pedagogies Feministes perquè s’han anat forjant a partir de trajectòries diverses i justament això fa que el moviment feminista no en tingui l’exclusivitat i interseccioni amb altres moviments polítics, socials i culturals per a tenir així més força alternativa.
Per això, atesa aquesta pluralitat, no és fàcil acordar quins són els trets definitoris de les Pedagogies Feministes, però hi ha algunes característiques que són compartides i es poden enumerar: reconeixement de l’experiència com a font de sabers legítims, desenvolupament de l’esperit crític, sensibilització envers qüestions socials, qüestionament i deconstrucció de les relacions de poder, lluita contra les diferents formes de desigualtats, en especial les de gènere, promoció de pràctiques participatives i emancipadores, reflexió sobre la relació alumnat i professorat, presència dels sabers femenins i feministes, lligam entre l’afectivitat i l’aprenentatge, ensenyament del multiculturalisme, considerar la interseccionalitat com a fonament de la identitat i sobretot l’objectiu de la voluntat de transformació.
Recuperant el fil de la història, és veritat que ja fa anys que els Moviments de Renovació pedagògica i els ICEs, les secretaries de la dona dels sindicats d’ensenyament i també alguns ajuntaments estan interessats i van implementant propostes en aquest sentit i han anat sortint també iniciatives privades, sobretot de cooperatives de gent jove, que ajuden i participen en els centres que volen fer activitats sobretot de prevenció de la violència masclista i de formació afectiva i sexual. I cal destacar últimament la presència del grup de les Escoles feministes, sorgides de l’Assemblea Groga de Gràcia, per la voluntat específica d’unes mares compromeses en l’educació de les seves criatures.
Val la pena repassar algunes dades del manifest de les Escoles Feministes perquè és molt interessant el que plantegen i demanen. Exigeixen una anàlisi crítica del currículum formal i del currículum ocult i fer transparent el punt de vista des del qual es desenvolupen les polítiques educatives. Tenen present que l’educació escolar està en mans d’una professió feminitzada. Contemplen cinc eixos que haurien de vertebrar tota l’activitat escolar: Cos, identitat, col·lectivitat, vida i pensament crític. El desenvolupament de continguts en aquests àmbits permeten denunciar el binarisme de gènere i transitar en la complexitat de les identitats, enfrontar-se al individualisme amb la interdependència i la sororitat feminista, posar la vida en el centre pel que fa a la relació amb les persones, amb els altres éssers vius i el planeta, alertar críticament sobre la saturació d’informació, la manipulació mediàtica i els abusos de les tecnologies.
Cal destacar concretament l’anàlisi que les Escoles Feministes van fer de la dura situació escolar patida durant la pandèmia de COVID, segons va explicar Cecília Bayo. En aquelles circumstàncies es va veure clarament l’escissió conceptual entre educació, cultura i assistència social que ens va paralitzar quan, en realitat, haurien de ser elements indestriables dels projectes escolars i educatius emancipadors i, en canvi, actualment estan repartits fins i tot en organismes públics diferents que poden tenir un sentit administratiu, però no tenen sentit per a la vida. Això va repercutir i repercuteix posant en evidència, en nombrosos casos, el xoc entre els objectius de l’escola i les necessitats d’assistència social bàsica en diverses situacions de precarietat.
Un cop ja hem obert el camp de visió, aleshores també cal tenir present el lligam de les activitats de l’alumnat dins i fora de l’escola. Sens dubte, cal incloure la perspectiva de les Pedagogies Feministes a l’educació no formal com són les activitats extraescolars, els esplais, l’escoltisme, els esports escolars, els menjadors escolars i altres àmbits que han de seguir els mateixos paràmetres de l’educació formal a favor de la coherència formativa d’infants i joves.
La coincidència de diferents protagonistes de l’educació, com són les famílies i el professorat, pel que fa a l’alternativa que els feminismes representen a la situació crítica actual, desperta il·lusió i esperança perquè proporciona un marc diferent des d’on intervenir. Permet exigir a les instàncies de poder els canvis que són necessaris per a assolir una educació que doni resposta a les diverses realitats personals i socials en un context de relacions en llibertat, sense discriminacions classistes, sexistes, homòfobes, capacitistes, etnocèntriques o racistes.
Cal que l’educació no sigui una mera transmissora d’aquesta societat patriarcal, sinó que aspiri a fer realitat un altre món possible. A casa nostra, el marc de les concrecions sobre educació ha de ser sempre el d’una educació pública, catalana, laica, coeducadora/coeducativa, inclusiva, promotora de valors democràtics i de l’esperit crític al llarg de tota la vida, des de l’etapa de zero a tres anys fins a l’educació de persones adultes.
Davant la responsabilitat col·lectiva que suposa l’educació de les noves generacions del país, les mestres i professores feministes no podem fer res més que oferir la nostra pràctica i experiència i demanem a les institucions la voluntat política de fer tot el que calgui per a assolir un altre món possible lliure, just i feliç per a totes les persones.
