Des de la nostra trinxera: Constitució i reforma militar

Autor

Del mateix autor

Manuel Ruiz Robles és capità de nau de l’Armada ja retirat. És membre del Col·lectiu Anemoi i President Federal de la Unitat Cívica per la República (UCR).

L’anomenada Transició, si bé va aportar importants transformacions en l’estructura jurídic-política de la dictadura, fonamentades en la Constitució de 1978, va estar en tot moment controlada pel poder polític del seu aparell d’Estat, garant dels interessos de l’oligarquia financera i terratinent, que continua posseint el poder efectiu.

L’Exèrcit de Franco va representar una amenaça armada durant tot el procés de reforma de la dictadura, exercint una forta pressió sobre la incipient democràcia, la qual cosa va condicionar l’anomenada Llei d’Amnistia i alguns articles essencials de la Constitució; entre altres, la impunitat absoluta de la persona del Rei, un privilegi indecent que contradiu l’esbombada igualtat de tots davant la llei, deixant en evidència la falsedat del que el règim borbònic entén per Estat de dret. En realitat, és una Llei de punt final, dictada per la cúpula militar, que va imposar restriccions molt greus a la reforma democràtica, com ho va ser l’exigència d’impunitat dels crims del franquisme.

La complicitat de la monarquia amb el franquisme explica el perquè de la seva oposició frontal a l’anul·lació de la citada Llei, amb el pretext, si més no frívol, que va suposar una gran conquesta per part de la democràcia. Més de 110.000 crims del franquisme van ser comptabilitzats en un acte de l’Audiència Nacional pel Jutge Garzón, assetjat i finalment expulsat de la carrera judicial.

El dia 30 d’octubre de 1975, durant el Govern de Carlos Arias Navarro, Joan Carles de Borbó va ser nomenat per segona vegada Cap d’Estat en funcions. Va ser el traspàs definitiu de poders. Un mes abans, el 27 de setembre de 1975, la dictadura va afusellar a cinc persones: tres membres del Front Revolucionari Antifeixista i Patriota (FRAP) -José Humberto Baena, José Luis Sánchez Bravo i Ramón García Sanz- i dos membres d’ETA politicomilitar, Juan Paredes Manot (Txiki) i Ángel Otaegui. L’any anterior, el 2 de març de 1974, havia executat mitjançant garrot vil a Salvador Puig Antich a Barcelona. Aquests crims van ser fortament contestats per l’opinió nacional i internacional, arribant el mateix Papa a intercedir exigint clemència.

La Unió Militar Democràtica (UMD) va ser una organització clandestina de militars, a la qual vaig tenir l’honor de pertànyer. Va ser creada al setembre de 1974, després de la revolució dels clavells a Portugal, i dissolta a finals de juny de 1977 després de les primeres eleccions en relativa llibertat. La seva escassa dimensió i influència en el procés de l’anomenada Transició va ser deguda, entre altres causes, a l’estratègia dels partits polítics, integrats majoritàriament en l’anomenada “platajunta”, que es van plegar a pactar amb la monarquia franquista.

La citada llei no només va amnistiar els crims del franquisme, sinó també a la presumpta responsabilitat del monarca, derivada de la seva complicitat amb la dictadura. La seva impunitat va quedar doblement blindada. Primer, després de la promulgació de la Llei d’Amnistia de 15 d’octubre de 1977; i posteriorment, per la Constitució de 1978. Per si no fos prou, els oficials de la UMD processats i condemnats per la dictadura, van quedar exclosos expressament de la llei d’Amnistia, sent expulsats de les Forces Armades.

El llavors capità de l’Exèrcit de l’Aire José Ignacio Domínguez, pilot de reactors, es trobava a l’estranger quan la policia militar va intentar detenir-lo a finals de juliol de 1975, al costat d’altres dirigents de la UMD. El terror provocat per les citades detencions va frenar en sec les incorporacions que s’estaven produint.

El nostre company José Ignacio, després del seu retorn a Espanya, va ser processat en consell de guerra, condemnat a set anys de presó i expulsat de l’Exèrcit de l’Aire. El Congrés dels Diputats estava constituït des de feia pocs mesos. La Llei sobre la base de la qual quedaven expulsats ell i els altres companys condemnats ja havia estat aprovada. Aquesta llei d’amnistia, manipulada de manera molt previsora, va fer jurídicament viable aquesta indignant infàmia, els efectes de la qual no són aliens a l’actual deriva militar.

Aquestes injustes expulsions van ser interpretades per la majoria dels membres de l’exèrcit com un predomini incontestable del poder militar franquista sobre la sobirania popular, teòricament resident en el Congrés dels Diputats. La situació va paralitzar tota possibilitat d’evolució dels militars cap a posicions democràtiques que no fossin un descarat paperot; contradit covardament per les incendiàries declaracions d’alts càrrecs militars, furibundament franquistes quan passen a la còmoda situació de retirats.

El restabliment, anys després, de les ocupacions militars dels companys expulsats, no va suposar cap canvi efectiu en la correlació de forces internes perquè va ser majoritàriament rebutjada pel generalat. No se’ls va permetre ocupar destins en servei actiu, la qual cosa va consolidar encara més el domini ideològic dels militars monàrquics, és a dir franquistes, sobre el conjunt de l’exèrcit i va consolidar definitivament la seva hegemonia.

Per aquells temps convulsos em vaig atrevir, no sense un cert temor, a criticar públicament la citada Llei d’Amnistia, afirmant que introduïa desequilibris fonamentals en els fonaments d’aquesta democràcia. L’almirall en cap de la jurisdicció central va ordenar obrir en la meva contra un procediment previ (núm. 48/79). Immediatament, vaig ser citat amb caràcter urgent pel jutjat militar núm. 1 de la caserna general de l’Armada, sent sotmès a un interrogatori implacable, que va concloure amb el meu arrest i una nota desfavorable en la meva fulla de fets.

El règim monàrquic postfranquista establia en la pràctica, amb els seus fets, els límits a la llibertat de pensament democràtic i de lliure expressió en el si de les Forces Armades. Aquesta supremacia del franquisme en els aparells d’Estat (exèrcit, judicatura, policia) no s’ha modificat notablement; en tot cas s’ha cronificat, constituint un dels frens i amenaces més importants per a qualsevol procés social de canvi en un sentit progressista.

No obstant això, el nostre país forma part d’una estructura supraestatal -la Unió Europea- que, si bé pateix d’evidents dèficits democràtics, constitueix una referència fonamental per a la necessària reforma militar. En efecte, no en va les forces nazifeixistes van ser derrotades i els seus aparells d’Estat depurats al final de la contesa. Per contra, en els anys 50, el suport de l’imperialisme occidental a Franco va liquidar l’aïllament internacional que l’ONU mantenia enfront de la dictadura, quedant les forces democràtiques abandonades a la seva sort.

Dur a terme una reforma militar eficaç requeriria prèviament posar dempeus un ampli front democràtic, popular i antifeixista, a escala nacional i europea, que permetés frenar l’amenaçadora ona reaccionària que s’abat sobre els nostres pobles. Es tractaria, en primer lloc, de prevenir l’ascens de noves formes de feixisme, anàlogues a les que van provocar en el segle passat -al costat de la destrucció massiva de ciutats i infraestructures europees- un holocaust sense precedents. La victòria de les forces aliades sobre el nazifeixisme va facilitar la depuració dels aparells d’Estat al final de la conflagració.

El nazifeixisme -el furor guerrer del qual va prendre inicialment en l’Estat espanyol i es va propagar a la resta d’Europa- no va ser derrotat a Espanya, on la seva virulència ideològica torna a expandir-se amenaçadora des del nucli dur dels aparells coercitius, en particular des de l’exèrcit i la policia. 

Per tot això estimo que una reforma militar de caràcter democràtic, prèvia a qualsevol reforma de caràcter tècnic-administratiu, hauria d’abordar els següents assumptes:

Anul·lació de la Llei d’Amnistia d’octubre de 1977, que va establir de fet la supremacia del poder militar franquista sobre el poder civil.

Penalització de tot enaltiment del dictador, o dels seus còmplices.

Veritat, Justícia i Reparació dels crims del franquisme.

Supressió de la Justícia Militar, aparell intern d’immunitat corporativa i repressió d’ideologies progressistes. No és acceptable que l’administració militar sigui al seu torn jutge i part.

Supressió de l’anomenat Servei Religiós a les Forces armades. Anacronisme medieval, producte de l’aliança entre el tron i l’altar, que mostra la falsedat del caràcter aconfessional de l’Estat espanyol, sent en realitat un focus permanent d’agitació reaccionària.

Control democràtic de l’ensenyament en les Acadèmies militars.

Garanties de no repetició. Erradicació dels símbols de la dictadura, en particular de la bandera bicolor borbònica, principal símbol amb el qual el franquisme continua humiliant i amenaçant a milions de persones. No cal més que veure qui l’agita, manifestant el seu odi a l’esquerra social i política. És insostenible continuar afirmant que aquesta bandera ens representa a tots.

Una reforma militar és un interès objectiu no sols dels pobles d’Espanya sinó també del conjunt dels pobles europeus. Per això, davant la inquietant situació actual, els grups polítics amb representació en el Congrés dels Diputats haurien d’afrontar, sense dilació, una reforma militar efectiva.

És de preveure, no obstant això, l’oposició frenètica i el consegüent bloqueig per part de la ultradreta monàrquica, a causa de la creixent influència que aquesta exerceix sobre una part desmesurada de la dreta social i política, inclosos els cossos armats de l’Estat espanyol. En cas de donar-se tal situació, els grups polítics amb representació parlamentària haurien d’alertar al Parlament Europeu, així com a les institucions comunitàries, de l’existència d’una creixent amenaça de contaminació ultradretana intraeuropea.

Sabem que el dret no pot mai elevar-se sobre el règim econòmic i el desenvolupament cultural d’una societat condicionada per aquest règim. Això posa de manifest la necessitat de conjuminar voluntats entorn d’un front ampli, capaç de teixir una aliança eficaç entre els pobles de l’Estat i les seves classes populars. Procés social que haurà d’aconseguir l’impuls suficient per a modificar substancialment la correlació de forces en benefici de la classe treballadora, protagonista essencial dels avanços històrics.

El suport actiu i exigent a l’ala esquerra de l’actual Govern de coalició progressista, assetjat per una ultradreta monàrquica amenaçadora, és, a la meva manera de veure, l’única opció democràtica viable per a impedir una involució, pretesament constitucional, de proporcions devastadores.

Articles relacionats

Darrers articles