El fil roig: la vida en comuna de la Dolors i en Ramon

Del mateix autor

Una de les tasques que assumim la militància comunista és la de recollir l’experiència de les diferents generacions de lluitadors i lluitadores heroiques per la justícia social i el socialisme, per conèixer la seva vida però també per fer nostre un aprenentatge imprescindible per interpretar i incidir en el present. És per això que, des de la Realitat, publicarem una sèrie de peces sota el títol d’“El fil roig”, elaborades a partir d’entrevistes a militants històrics.

Avui us presentem a la Dolors Porcel i en Ramon Juanós, dos militants que viuen en una masia al Maresme, envoltats de natura, i que una tarda de tardor van rebre a l’Alba Garcia i en Marc Navarro per a compartir una bona estona a la vora del foc, tot responent  les preguntes que els plantejaven. La conversa es va centrar en l’experiència de la vida en una comuna, però abans de llegir-ne tots els detalls, aprofitem per conèixer la vida i la militància del Ramon i la Dolors.

Infància i la postguerra

El Ramon va néixer a la comarca de la Terra Alta: “a Vilalba dels Arcs, que va ser un poble molt castigat per la guerra civil, va haver-hi uns enfrontaments molt grossos i el poble va quedar totalment dividit” En Ramon recorda com sent un nen petit s’adonava de la situació, “els meus pares no m’ho explicaven, però jo veia al poble que hi havia molta divisió i va quedar només un centre cultural, que era el dels ‘nacionals; perquè el dels ‘rojos’, que en deien, el van destruir” i afegeix un detall: “recordo que en algunes festes majors, les cadires volaven d’aquí cap allà.”

A casa de la Dolors tampoc es parlava de la guerra civil, “no es discutia res ni ens informàvem de res, els pares no ens van explicar res, sort en tenia de l’àvia que encara anava fent una mica d’enllaç.” Filla de Barcelona, va néixer l’any 1939, acabada la guerra, en “una casa d’origen burgès, però un burgès de la cultura, no de la indústria. Tenia un avi que va ser arquitecte municipal de Barcelona i l’altre avi era poeta i secretari de l’ajuntament de Canet de Mar.” La Dolors ens comenta que “no teníem un duro, ho recordo com una etapa de molta contradicció, ens feien anar mudats, però havíem d’aprofitar les coses, fer veure que sí, però era que no”. Això i tot, la Dolors recorda que a casa seva la cultura era molt important, “malgrat tenir pocs diners, ens portaven al teatre i als concerts”.

La joventut

Per la Dolors, després de passar sense èxit per un col·legi de monges al carrer Elisabets del Raval, envoltada de filles de paradistes de la Boqueria, i després per l’Institut Montserrat, va conèixer l’escoltisme i “allà em van ensenyar un món crític, perquè a casa meva no es parlava de res”. Per ella l’escoltisme va suposar un aprenentatge molt important: “vaig descobrir que a la vida es podia portar la contrària perquè, llavors, no es podia portar mai la contrària; el que era bo, era ser crític amb les coses, això és una de les coses que vaig aprendre”.

Per la seva banda, en Ramon, als onze anys va deixar el poble i ens diu que “me’n vaig anar a estudiar al seminari dels caputxins d’Igualada, vaig acabar la carrera, vaig cantar missa, vaig estar cinc anys exercint de caputxí”. Amb el temps, a la Igualada de finals del franquisme, “vam presentar un projecte de canviar tot el seminari on s’estudiava” i “amb un altre company ens dedicàvem al jovent d’Igualada, als centres excursionistes, i de tot; també havíem fet alguna acció clandestina”.

La presa de consciència i el contacte amb la política

La Dolors explica que després de viure l’escoltisme, “amb aquest sentit crític m’ha anat portant a situacions dins del món del treball.”, el seu pare havia deixat de treballar perquè ja no aguantava, “vaig anar treballant sense massa orientació concreta i al final vaig anar a parar a l’Escola Padmos”. A l’Escola hi va haver les primeres eleccions sindicals i la van escollir delegada “jo no sabia què representava, això, em van dir que seria interessant que anés a l’Institut Catòlic d’Estudis Socials (ICESB) [1] i allà vaig descobrir el món per un altre forat”. Va entrar a CCOO i al PSUC, “sempre a la branca d’ensenyament”. La Dolors, com en Ramon, després passaria a formar part del PCC, mantenint el carnet comunista fins a l’actualitat.

En Ramon, que al cap dels anys seria Secretari d’Arts Gràfiques de CCOO de L’Hospitalet de Llobregat, el primer contacte amb la política va ser al seminari dels Caputxins d’Igualada. Va viure de ben a prop la Caputxinada [2] sent el degà dels estudiants, “van fer una mica pressió perquè no els hi deixéssim anar, si no els haguéssim deixat els hagueren agafat de seguida; van ser-hi tres dies, era una cosa impensable.” El Ramon explica que “els frares més grans estaven esgarrifats, perquè havíem d’encabir a la gent als llocs on no poden anar-hi, dormint per tot arreu, homes i dones.” Quatre anys després, també “vam fer també la tancada amb en Xirinacs [3], a Santa Maria del Camí. Vam estar allà dos dies fins que va venir la policia i ens va treure d’allà”. Després d’això, va voler canviar al convent de Sarrià sense permís i ens diu que “em van cridar i em van fer una mena de consell, i em van dir: ‘O caixa, o faixa’”, això el va portar a agafar una excedència i començar a treballar en una impremta, entrant en contacte amb Comissions Obreres i el PSUC.

La vida en comuna

La Dolors i en Ramon es van conèixer en un casament, ella hi anava per part del nuvi i ell per part de la núvia. Una companya, que feia ben poc que els coneixia, li va dir a ella: “vine Dolors, que et presentaré un noi que fa per tu”, la Dolors li va respondre que ella què sabia, però devia tenir bon ull perquè “al final me’l va presentar i devia fer per mi”. Tot plegat ens porta al moment més esperat, us deixem la part de l’entrevista que explica amb tot detall com van acabar formant una comuna per viure en comunitat.

P. Vosaltres vau començar la vida en parella en un moment en què es parlava de superar el model de família clàssic.

D: A l’Institut Catòlic d’Estudis Socials de Barcelona! Allà hi vaig descobrir no només el món laboral, sinó també el món filosòfic, diria. A l’escoltisme m’ho vaig passar molt bé amb els campaments, on no hi havia una jerarquia imposada, que era una mica “estranya”. Hi havia una jerarquia, però hi podies participar. Quan era petita sempre em deien que seria “mare de família”. I allà [A l’ICESB] vaig pensar que a la vida hi havia altres coses, que podies muntar la teva vida, llegir, conèixer altres persones… Se’m va despertar tot un món diferent. Els fills… no hi han cabut. Quan va arribar l’hora, jo no estava per fer de “mare de família”, com m’havien dit tota la vida.

P. I tu, Ramón, també tenies aquesta inquietud sobre el model de familia?

R: [Ho coneixia] A nivell d’estudis filosòfics, que anaven buscant altres formes de fer i altres concepcions de la vida, i de les contradiccions que hi havia allà dins. Si volies canviar les coses, des de dins, era impossible. Jo vaig sortir dels caputxins no per cap dona, sinó per ideologia. Veia que allò no funcionava i que jo havia de decidir sobre la meva vida. 

P. Igual que la Dolors diu que “havia de ser mare de família” i va veure, després, que hi havia altres models de vida, i tu, que vas marxar del seminari… Com vau arribar a muntar una comuna i viure de forma comunal?

D: En aquell moment jo havia conegut al Ramón, però cadascú anava pel seu compte. Teníem un altre company de l’Institut Catòlic d’Estudis Socials. Allà hi havia un abientillu molt sa. Allà jo vaig anar veient que s’havia d’organitzar la vida d’una altra manera. Que això de la família tenia moltes coses que estaven bé, però… [d’altres que no].

Jo em vaig trobar que, en aquell moment, ja tenia prop dels 30 anys, però encara vivia amb la meva mare, portava el pes de la meva família, perquè no estava bé. Quan es va morir mon pare la meva mare es va quedar molt trastocada i vaig haver de tornar a casa i agafar [el comandament de la llar]. Els meus germans estaven a la mili i el meu germà petit. Era l’època en què vaig poder treballar a les tardes en l’escoltisme. Quan la meva mare ja estava en millors condicions em vaig dir que jo ja no podia continuar fent aquesta vida. Jo necessitava fer la meva i volar del tot. Llavors vaig llogar un pis al Carmel i me’n vaig anar a viure sola. Llavors tenia molta relació amb el Salva, que era l’altre company, érem tres que sempre anàvem junts. Hi va haver un moment en què el Salva tenia problemes amb el [seu] pis, el Ramón i nosaltres volíem compartir pis, però cadascú amb independència. Llavors es va morir ma mare, que vivía [al carrer] República Argentina a un pis bastant grandet. Llavors vam dir que si tots tres volíem canviar de casa, per què no ens posem d’acord? I ens en vam anar tots tres a viure allà.

Hi havia una comunitat cristiana on eren més socials, de lluita sociopolítica, amb molta gent entre el PSUC i el PSC, i discutíem molt respecte a la situació d’aquell moment, que bullia de moltes maneres. Les nostres discussions passaven més per allà que per l’Església. Alguns ja havien fet alguna experiència, algunes famílies, que havien comprat dos pisos al mateix replà, i coses d’aquestes, però no havia reeixit res. I jo els hi explicava [com anava la convivència al nostre pis] i pensava, que si ells estaven molt interessats en els nostres progressos. Doncs si tenim aquests interessos, per què no intentem fer una nostra, de comuna, si estem tots tan engrescats? Els hi vaig anar dient al Salva i al Ramón. Un altre company va dir que la Rosa, que era una companya seva que tenia dues nenes, que era vídua, i vivia a Badalona, que també estava interessada. I vam decidir fer una reunió entre tots. Vam fer-la i vam decidir que sí que tiràvem endavant

Vam estar un any preparant-ho. Ens reuníem periòdicament, cada setmana, un dia de discussió teòrica. Teníem uns temes: Que si els diners, els nens i nenes, la convivència, les feines, la igualtat entre homes i dones… Tots els temes que s’anaven suggerint s’anaven tractant. Amb això hi va haver un company que treballava en una escola [de nois i noies amb necessitats especials], que buscaven una casa per l’escola. Un dia ens van dir que havien trobat una casa perfecta, però no per l’escola, sinó per nosaltres. I aquí va començar tot el rotllo.

P. Llavors, pel que deies, hi havia un ideari polític comú?

D: Bueno, el Salva també era del PSUC, Carnet, carnet… em sembla que no el tenia cap més, però eren molt pro-PSUC o pro-PSC d’aquella època. Hi havia un ideari socialista.

P. Éreu totes persones de la mateixa edat, més o menys?

D: Estàvem entre els trenta i quaranta, després més joves i més grans. I, després, els set nens, i cinc adolescents.

R: La majoria en teníem trenta, el Cervelló i aquesta gent tenien trenta i picu. Haviem estat una vintena.

P. Abans dèieu que, abans de tenir la comuna, a les reunions prèvies, parlàveu també el tema dels nens. Us ho plantejàveu com una criança compartida entre totes les persones de la comuna?

D: Partíem de què els nens ja existien d’abans. Que ja venien fets i que això no es podia tocar així “a la brava”. Perquè tots aquests nens tenien avis i una història. Tothom qüestionava això. Tots els que no teníem fills érem els que menys ens ho qüestionàvem perquè no havíem començat. Hi havia uns mínims que havíem de fer: Si no, no servia per a res. Aquests mínims eren que els pares eren els que tenien la darrera paraula de tot. Per exemple, si havien de triar escola, encara que en parléssim, eren els pares els que triaven. Però hi havia la marxa diària, on tothom tenia a dir. Una era l’econòmica i l’altre era la criança dels nanos. Després de discutir vam decidir que l’economia havia de ser única, encara que ara m’ho replantejaria una mica. Però va ser molt interessant, perquè com va anar canviant de gent. Mai hi va haver un problema econòmic, on algú qüestionés que l’economia era única a la casa, i hi va passar molta gent.

P. Quanta gent hi va passar, en total?

D: No ho sé. Hi havia la vintena inicial i després… vint més, més o menys, de viure-hi. Hi va haver gent que hi va durar molt poc i hi va haver gent que va fer estada llarga. Tot plegat va durar sis anys. Els canvis són brutals, cada dia t’ho has de replantejar tot.

L’economia havia de ser per tothom. Tothom s’havia de guanyar la vida o estudiar, ser autònom. Els petits i els adolescents havien de fer la seva feina. Tot el que teníem cadascú, en el moment d’entrar, ho va aportar a la comuna. Un va vendre un pis i es va portar el que valia el pis que es va vendre. Els altres els van llogar i el lloguer anava a la comuna. Jo no tenia res, però tenia uns mobles, doncs cap a la comuna. Cadascú va aportar el que tenia. I, a part, el sou. Allà hi havia un metge de la Seguretat Social, un enginyer… Hi havia, sobretot, mestres. Un altre que era gerent d’una botiga de mobles, però que estava com a directiu, i tenia diners… Tot ho vam posar al mateix sac.

R: Un pot, hi havia un pot.

D. Els diners no s’havien de demanar, sinó que s’ajuntaven i s’agafaven. Hi havia un que gestionava els comptes, que era rotatori. Es comptava en què es gastava, hi havia capítols: cultura, esplai, menjar… Perquè veiem que si mai van malament les coses podem saber per on s’ha de pujar. Em sorprendria molt que algú ens hagués enredat mai, de guanyar més i posar menys. Potser vaig amb el lliri, però hi havia una confiança total. Cadascú agafava el que necessitava, i s’apuntava si era per roba, per menjar, per esbarjo. Tot era de tots. A la gent que tenien fills els hi sortia més barat, perquè entre tots els hi manteníem els fills.

R. Barat en diners, i també en temps.

D. Sí, això és un altre capítol, clar. No anàvem a gastar el que hi havia, sinó el que necessitàvem. Tothom treballava, tothom tenia casa. Les coses anaven bé, i s’anaven fent, però després hi havia gent… En Jordi, per exemple, anava cada cap de setmana a esquiar… Però vam considerar que ell va venir amb aquesta afició, no va agafar l’afició quan estava allà, que com podia tirar de veta. Al contrari, ell era dels que aportava un sou alt. Ens va semblar que havia de continuar fent el que feia.

Després, hi va haver un altre, que era metge i tenia un sou alt, i tenia programat anar a Estats Units. Ens va semblar que havia d’anar-hi, perquè ja ho tenia programat d’abans de formar part de la comuna. Es va intentar que tothom tingués el mateix ritme de vida que tenia abans. Tot i això, ens vam transformar tots en persones austeres. Tampoc en aquella època se sortia cada any a Honolulu ni a la Cotxinxina.

P. Llavors, us consideràveu una família…

D: No, una comunitat. En el tema de les feines, hi havia l’avantatge que es feia per torns. Hi havia setmanals i de cap de setmana. Es començava a les 17 h, quan tornava la canalla de l’escola, i a qui li tocava el torn havia d’estar amb els nens, preparar i donar els sopars, portar-los a dormir, fer el sopar dels grans… I a tots ens tocava un dia a la setmana.

D. Hi havia dies que érem molta gent. El Salva, que ho apuntava tot, va calcular que hi havia una persona i mitja més a la casa cada vegada. Però vegades podies trobar-te que un dia et tocava fer el sopar i havien apuntat que hi havia 10 persones més… i espavila. I després, la resta de la setmana no fotia res, no tenies cap obligació.

R. El dissabte era el dia del “xafarranxo”. Neteja de tot, tots junts, i posàvem música.

D. Cadascú tenia la seva habitació, que ningú es ficava amb ella i que fins que la merda no sortís fora no hi havia cap problema. En acabat hi havia els espais comuns, i els dissabtes tothom els havia de netejar. I era molt divertit. Venia molt de gust. Preparàvem la xibeca, el vermut…

P. Les tasques vau repartir-les entre homes i dones…

D. Tothom passava pel mateix. Hi havia alguns que feien la compra setmanal, la mensual… Això a qui li tocava, li tocava. I si de cas, demanaves ajuda. Els torns anaven de tres en tres… Les adolescents tenien una habitació per netejar totes dues, les responsabilitats eren diferents, però també els fèiem col·laborar.

P. Tenint en compte que el capitalisme ens vol individualitzats, amb personalització de roba, o la teva pròpia tassa amb el nom… com ho veieu?

R. El sentit de la propietat no era tan fort. Els cotxes eren de tots, per exemple.

P. Quan alguna persona marxava de la comuna, i per exemple tenia un cotxe…

D. Aquesta persona havia de demanar que és el que necessitava per marxar, no pas què li tocava. Per exemple: si s’havia de comprar un pis, es podia aportar l’entrada. Mai hi va haver cap robatori. Pel que fa a la roba, qui volia se la comprava. El que guardaves a l’habitació era teu, però després si ho posaves a la rentadora, qui li tocava fer-la, la guardava en un lloc i allà. Si tu no ho retiraves d’allà, qualsevol ho podia agafar. Llavors ho havies d’endreçar per nassos. Les calces i els mitjons anava per separat, i això sí que era personal.

P: Aquest model de la comuna, us ho plantejàveu com un model de convivència a llarg termini, o era un acte d’alliberament, de rebel·lia?

D. A mi m’hauria agradat que hagués durat més. En el seu moment no estava tan marcat, tan pensat. Ens hauria agradat que durés més temps, però no sé si fins a quin punt és possible.

R. Depèn… En aquell temps hi havia diverses comunes. Hi havia amb diferents maneres de funcionar.

D. Vam arribar a muntar una coordinadora de comunes.

R. Allò que avui es diu no sé què de proximitat, vam començar-ho. Vam intentar, amb totes les comunes del voltant, fer una compra conjunta, perquè sortís més barat. El problema era el repartiment, i va arribar un moment que no… Però bé, encara tinc la romana de pesar…

P. Les persones que en formàveu part, eren de classe treballadora clàssica, o d’altres sectors socials…

D. Hi havia metges, mestres… Eren més professionals. I més aviat gent despenjada… Però érem gent seriosa.

R. Eren més anarcos. Molta gent que venia volien sortir de la família, era una forma d’emancipar-se.

P. Entrant més en valoració, quins creieu que eren els conflictes més grans que vau tenir? Quins eren els punts més conflictius en l’organització o que calia parlar més?

R. Era molt difícil de desfer els nuclis familiars que hi havia.

D. Els nens. Va anar molt bé que n’hi hagués, així i tot, és molt difícil. I venien molt els avis. No acabaven d’entendre que els seus fills, que a més a més es guanyaven la vida, i que estiguessin allà. Sort que la casa era molt maca, estava allà al Tibidabo. Podíem tenir aquella casa perquè era col·lectiva, si no de què. Ningú, per més metge de la seguretat social que fos, no s’ho podia permetre.

R. Però també va haver-hi gent estrangera que també s’hi va sumar, de forma temporal, però igual s’hi estava un any. Hi va venir una, que estava fent la tesi, que estava estudiant romàniques, i sabia castellà, però quan va veure que tothom parlava català, el va aprendre.

P. Quin record positiu destacaríeu del temps en la comuna?

D. Compartir els calés. Tal com ens ho vam prendre. No el fet de compartir-ho, sinó la seguretat que ningú enredava. Potser algú feia cisa…

R. S’hauria sabut…

P. No era tant els diners, sinó la confiança…

D. La confiança, i que fent-ho d’aquesta manera s’anaven aportant coses. Una va aportar una rentadora de plats, i ningú se’l va emportar quan va marxar. Tots vam valorar que per casa meva, per dos plats, no cal. Vam arribar a interioritzar molt el que és el que realment necessites, a diferència del que et volen vendre.

R. També per remarcar, que amb tota aquesta gent, gairebé la majoria, conservem una molt bona relació.

D. És una relació especial. Encara que fa temps que no els veus… no sé, és com un germà. Fa temps que no l’he vist, però saps que és el teu germà.

P. Des del sindicat o des del partit entenien el model comunal?

D. A Ensenyaments sí, potser perquè és una gent una mica especial. Fins i tot van venir a fer una executiva, a fer una costellada. Quan hi va haver un dels primers congressos de CCOO, vam oferir lloc per 2 i van aparèixer 4 de la cúpula, perquè volien veure com anava això. No es qüestionava qui entrava i qui sortia, tanmateix, la casa no havia de tenir un trasbals perquè convidessis a persones.

R. Tinc una anècdota en aquest aspecte… A l’empresa en parlava i tot plegat, i em trobaven una mica al·lucinat, però per ells era interessant, perquè la meva actitud era més lliure… ells eren pares de família. Una vegada un del comitè s’havia separat, i un altre que estava malament amb la parella… I em va dir “és que tinc una amiga… podria…”. Home, mira, vés allà, jo no sé si hi seré, però sempre hi ha gent… Resulta que van venir amb una ampolla de cava, i els va rebre una que no sabia de què anava…

D. Al final van estar tota la tarda fent tertúlia els tres. No es van atrevir… I al final es van beure el cava tots tres, i van marxar.

R. El que era bo és que hi havia dies que allò semblava una universitat. Inclòs la Montserrat Roig havia vingut. Ens va portar dues noies que van estar un temps amb nosaltres.

Notes

[1] L’Institut Catòlic d’Estudis Socials de Barcelona (ICESB) va ser una institució fundada el 1951, depenent de l’arquebisbat de Barcelona, fundada per Joan A. Ventosa i Emili Boix i Selva. L’objectiu era promoure l’estudi, la documentació, la docència i les publicacions sobre temes socials des d’una òptica cristiana. Tenia diferents seccions internes, relacionades amb altres institucions religioses, culturals i socials, centrada en els àmbits del treball social, les ciències socials, la llengua i cultura catalana, els estudis sociològics o la joventut. 

[2] La Caputxinada és el nom amb què es coneixen els fets que varen tenir lloc al convent dels Pares Caputxins de Sarrià (Barcelona), entre el 9 i l’11 de març de 1966 amb motiu de l’assemblea constitutiva del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB) on s’havien d’aprovar la declaració de principis i els estatuts del sindicat. A l’assemblea de constitució assistiren més de 450 representants d’estudiants, professors i intel·lectuals,[1] com ara Salvador Espriu, Pere Quart / Joan Oliver, Jordi Rubió i Balaguer, Lluís .

[3] Lluís Maria Xirinacs, que en aquell moment era rector a l’església de Santa Maria del Camí d’Igualada, va protagonitzar una vaga de fam de 21 dies a finals de 1970 que es va recolzar amb una tancada a l’església per part de gent de la ciutat i de l’Anoia. L’acció, encara en ple franquisme, volia exigir eleccions democràtiques, el dret a l’autodeterminació dels Països Catalans i rebutjava també el procés de Burgos, un dels darrers de la dictadura.

Articles relacionats

Darrers articles