Primer acte
S’obre el teló. Veiem un descampat ple d’enderrocs. Un paisatge desolat i desolador. Ens trobem a l’estat d’Illinois. A la ciutat d’Edwardsville, on no recorden un tornado així. Menys encara al desembre. Un mes habitualment més tranquil. Veiem les restes del que fins fa unes hores era un magatzem d’Amazon. Sis cossos jeuen entre les restes. Eren treballadors del magatzem. Un d’ells és el de Larry Virden. 46 anys. Quatre fills. Al seu telèfon un dels darrers missatges que va poder enviar és a la seva parella, Cherie Jones, que és qui l’ha fet públic: “Amazon no ens deixa marxar”.
Els pitjors tornados de la història de Kentucky ens deixen una altra espantosa postal turbocapitalista. Als treballadors d’una fàbrica d’espelmes de Mayfield el tornado també els va enxampar treballant per la campanya d’aquest ritual -primer pagà, després catòlic, ara consumista- anomenat Nadal. Són 8 les persones mortes allà. 74 de moment a tot l’estat. Hi ha diverses persones sense localitzar.
Mentre queia el teló, em va donar per pensar en el fenomen de la Gran Dimissió i en que tant de bo hi hagués mecanismes de redistribució de la riquesa perquè fos encara més gran. Però clar, més que desitjar-ho s’hauria d’exigir. Imposar-ho.
Segon acte
En obrir-se novament el teló apareix, visiblement afectat, el governador de l’estat de Kentucky, el demòcrata Andy Beshear, que declara “M’agradaria entendre per què ens ha afectat tant la pandèmia, la històrica tempesta de gel, les inundacions i ara el pitjor tornado de la nostra història tot en un lapse de 19 mesos”.
Potser el governador, aclaparat, no pot o no vol recordar que en aquests mateixos 19 mesos s’han batut els rècords de temperatura de l’Àrtic (38°), Europa (48,8°), Canadà (gairebé 50°) i tants altres indrets. Que els darrers set anys són els més càlids de la història coneguda. Que per primera vegada des que hi ha registres, va ploure, en lloc de nevar, al cim del mantell de gel de Groenlàndia, i que això és sens dubte un senyal molt clar de molts mals auguris, un punt de no retorn per a l’illa més gran del món. Que recentment han saltat totes les alarmes de l’Antàrtida també. Que l’Amazones, antic santuari de la vida, ja emet més carboni del que pot absorbir. Que creixen els incendis, inundacions, onades de fred i calor, tornados fins i tot en llocs tan poc habituals com el Mediterrani, en definitiva, que els fills de caos climàtic el pare del qual és el turbocapitalisme, cada cop venen més a visitar-nos. I que la seva potència és i serà més gran. I encara que ell, potser degut a la tensió del moment no vulgui recordar-ho, no vulgui entendre-ho, nosaltres faríem bé en fer-ho. I en dir-ho. Cridar-ho als quatre maleïts vents: l’estabilitat climàtica s’està acabant. Com més temps deixem passar sense actuar amb determinació, pitjor serà el final d’aquesta història.
Tercer Acte
En alçar-se per última vegada el teló veiem a un home inquiet. Remuga alguna cosa inintel·ligible, capcot. Es troba a la seva mansió, o en un dels seus iots, o a l’interior d’un dels seus coets. Tant és. Des d’allà, després d’un llarg silenci pel qual ha estat molt criticat, llença una ordre perquè el seu gabinet de comunicació publiqui un tuit, que serà doble. En ell resa: “Les notícies d’Edwardsville són tràgiques. Tenim el cor trencat per la pèrdua dels nostres companys d’equip, i els nostres pensaments i oracions estan amb les seves famílies i éssers estimats.”
“Tots els habitants d’Edwardsville han de saber que l’equip d’Amazon s’ha compromès a fer-los costat i estarà al seu costat durant aquesta crisi. Estenem la nostra gratitud més profunda a tots els increïbles membres de l’equip de primers auxilis que han treballat incansablement a lloc”.
Tira el mòbil. Està visiblement cabrejat. Unes hores abans li va donar per publicar en el seu compte d’Instagram una foto amb personal d’una altra de les seves empreses, la dedicada als vols espacials, al turisme per a rics. I per això està sent jutjat en el tribunal en què es converteix a vegades la xarxa. Aquest ignorar als morts, a aquells que ja són terra i cendres, mentre juga a escapar de la Terra amb els seus somnis megalòmans, no podia caure bé.
I sí, és megalomania, no simplement negoci. Estem parlant de l’home que ha construït un rellotge de 42 milions de dòlars perquè funcioni 10.000 anys sense que ningú intervingui. “El rellotge durarà més que la nostra civilització”, va declarar una vegada. Estem parlant de l’home que amb un sol vol de la seva empresa, d’onze minuts, emet tant com una de les mil milions de persones més pobres durant tota la seva vida.
No ho volem reconèixer, però gairebé tots som víctimes d’un cert tipus de negacionisme tou. Aquell que ens permet seguir pràcticament sense immutar-nos mentre el sistema es dirigeix cada vegada a major velocitat cap al precipici. Seguim amb la inèrcia de les nostres vides sense percebre que aquesta mateixa inèrcia, aparentment salvadora per a la nostra vida individual, és la que ens condemnarà com a col·lectiu. Per això necessitem un punt de ruptura. Un lloc, potser un succés, des del qual poder dir: fins aquí. Almenys un discurs disruptiu i valent sembla estar guanyant força i espai. Encara que falta recorregut fins que sigui tan evident que per fi es tradueixi en avenços concrets. El problema és que potser falta, però no hi ha temps.
O aturem aviat el ritme d’aquest Moloch que és el sistema actual o ens exposarem a patiments incalculables. I per poder aturar-nos bé, també caldria redistribuir millor. Aturar el turbocapitalisme de gegants com Bezos, o el flamant home de l’any per a la revista Time, Musk –una civilització malalta només pot encimbellar a subjectes perversos–, per evitar tenir cada vegada més successos i males notícies, per evitar viure històries amb finals tan tristos i injustos com el de Larry Virden.
Versió en castellà d’aquest article publicada originalment a CTXT el 15/12/2021.
