Avante, com un raig de lluita

Del mateix autor

Com cada any, el primer divendres de setembre, des de 1976, el Partit Comunista Portuguès organitza la seva festa, la Festa do Avante. I com no podia ser d’una altra manera, el nostre partit, Comunistes de Catalunya organitza una brigada per muntar una guingueta que està oberta els 3 dies de la festa i ofereix menjar i beure. Així doncs, des de fa moltíssims anys, que participem de la Festa do Avante. Però, què és el que la fa tan especial? Per què, malgrat la pandèmia, no hi hem deixat d’anar? En aquest article ho desengranem.

Per començar, hem de parlar de qui munta la Festa do Avante: la militància. Sense ella, no seria possible celebrar-la cada any. Milers de persones es congreguen a mesura que s’apropa el setembre al voltant dels terrenys on s’alça l’Avante per donar forma i vida a la celebració que gaudim cada any. La feina militant s’empodera i acaba construint pràcticament tota la festa. La primera impressió, quan arribes i veus que la festa encara està en procés de muntatge és, simplement, indescriptible. I quan any rere any, participes, parles amb els camarades portuguesos, veus com la festa es va construint i formes part de la construcció final de la festa amb el teu granet de sorra només pots sentir una alegria que sembla que esclataràs i et fusionaràs amb la il·lusió i alegria dels camarades portuguesos.

Seguidament, hem de posar especial interès en la solidaritat internacionalista que desperta la festa. Quan hi poses un peu prens consciència del fet que totes som camarades, que totes tenim les mateixes lluites, les mateixes idees. Segurament s’expressen de diferents maneres, però en l’essència no deixen de ser les mateixes. Aquesta consciència et fa sentir acompanyada en el camí al socialisme per milers i milers de persones. No les veus, però les sents presents. Saps que no estàs sola. És igual d’on vinguis, és igual com et diguis: ets una camarada. I és quan entens la importància del treball col·lectiu del qual ha de gaudir un partit sa.

També hem de destacar com la vida a l’Avante passa de manera diferent que a qualsevol altra festa comunista. Encara no tinc clar si són les més de 10 hores que ens passem conduint fins a Amora – i per tant, la falta de son – o que realment aterrem en una bombolla de vida comunista. El que si puc dir és que la mateixa vida quotidiana perd el sentit per construir la forma de viure, fer i sentir comunista. Les principals preocupacions que se’t desperten durant el dia són: dutxar-se amb aigua calenta i poder anar de ventre adequadament. Quan domines aquests dos nivells, la vida a la festa ja no et preocupa. Deixes de patir per si has dit quelcom malament o si has servit una torrada de pa sense tomàquet, perquè tothom entén com funciona l’Avante i sap que l’excel·lència no és l’objectiu que cerquen els milers de persones que venen any rere any.

Finalment, vull acabar parlant de la intensitat de l’experiència que vivim any rere any a l’Avante. Les que ja fa uns quants anys que la portem a l’esquena sabem que, anar de brigada, sigui a la llarga o a la curta, és un esforç físic i mental. Per alguns i algunes pot ser un esforç econòmic. Moltes de nosaltres ens hem de demanar vacances per poder-hi anar, perdent l’opció de fer vacances més conciliadores amb la família. Així i tot, sense adonar-nos-en, a mesura que anem acumulant festes, anem construint família. Una que entén de complicitats amb les camarades. Una que entén de treball col·lectiu i militància; i intenta traslladar-ho als més novells.

La Festa do Avante és una perla d’aquest partit. A banda de ser una eina imprescindible per teixir aliances amb el PCP i la JCP, és una eina per aprendre què vol dir ser comunista avui en dia. Aprendre a fer paelles, obrir ampolles de vi, utilitzar tiradors de cervesa, fer cremes catalanes, etc. Totes aquestes coses tan sols són les múltiples formes que prenen els aprenentatges. Tan sols és un dels camins per aprendre a ser comunistes. I n’estic segura que n’hi ha molts de camins, però cap tan gratificant com aquest.

Autoria

Articles relacionats

Darrers articles

L’ultradreta i les institucions

Cuba: La raó és el nostre escut

Homenatge a Juan Navarro