Violències, estigma i exclusió social: On queda l’esquerra comunista davant la LGTBfòbia?

Del mateix autor

Arriba la Festa Realitat 2021

4 sèries per aquest estiu

4 pel·lícules per aquest estiu

4 llibres per aquest estiu

A principis de setmana, l’Observatori contra l’Homofòbia va publicar el seu informe anual sobre la situació de la LGTBfòbia a Catalunya. En el darrer any 2020, s’han arribat a registrar 189 incidències LGTBfòbes, sent l’any amb més denúncies des de l’any 2015, el primer any en que es va elaborar el primer informe.

Si remenem en les causes de la LGTBfòbia, arribaríem a la construcció d’un sistema patriarcal i classista que ha castigat durant segles la dissidència sexual i de gènere per no limitar-se a la imposició de la família tradicional heterosexual i monògama. Durant els darrers anys s’han fet grans passes per avançar en el trencament de les cadenes que ens continuen mantenint als armaris, però és cabdal que entenem la nostra opressió com una que està arrelada a la societat de classes per no quedar-nos a mitges tintes.

Tots aquests avenços no s’haurien aconseguit sense un col·lectiu LGTB organitzat i combatiu que va omplir els carrers i desobeir quan la nostra existència encara constituïa delicte i, moralment, pecat. Sense Stonewall, Barcelona ‘77 o la lluita contra la SIDA -que també implica una lluita contra l’estigmatització dels seropositius i de la relació de la malaltia amb l’homosexualitat- no hauríem aconseguit estar on hi som ara. El capitalisme no ens ha regalat res, sinó que cada conquesta assolida ha estat arrabassada amb suor, cops i sang.

Quan veiem que el capitalisme intenta capitalitzar les demandes del moviment durant mesos com aquest per l’Orgull, no hem d’oblidar que no es fa amb bones intencions o amb objectius de visibilitzar la lluita LGTB. El pinkwashing té intencions polítiques i així ho demostra el fet que mateixes empreses es posin de fons un arc de Sant Martí depenent el país on hi siguin – hem tingut l’exemple del F.C Barcelona, publicant la imatge de “Orgull i Respecte” arreu menys a països obertament homòfobs, però no són una excepció.

En aquest sentit, des de l’esquerra tenim un compromís importantíssim en la construcció dels nostres espais com a segurs pel col·lectiu i per respondre a les seves demandes per continuar trencant amb una societat cis heteropatriarcal que ens violenta, agredeix i assassina. Les 189 incidències recollides per l’Observatori ens mostren, en primer lloc, que la conscienciació de la LGTBfòbia creix i que cada cop hi ha més eines per identificar-la i denunciar-la, però alhora que aquesta no es troba erradicada de l’espai públic i privat. Per assolir aquesta erradicació cal educació en valors, protocols contra la LGTBfòbia efectius, un sistema sanitari que no patologitzi la nostra orientació i identitat, un oci no-discriminador i, sobretot, trencar amb el sistema que sustenta la desigualtat.

La majoria de denúncies estan concentrades a la província de Barcelona i han estat presentades per menors de 35 anys, fet que ens pot fer sospitar de la situació global de la LGTBfòbia a Catalunya. A la ciutat, el col·lectiu tenim més recursos per identificar i denunciar de forma segura les violències que patim; mentre que encara queda avançar a la resta del territori on continuen reproduint-se conductes LGTBfòbes que ens obliguen a marxar per poder viure plenament les nostres vides [1]. Alhora, és en les generacions més joves on més ha impactat el discurs sobre els drets LGTB, que ha permès no només l’empoderament per sortir de l’armari, sinó la formació per identificar les violències un cop en surts i denunciar-les. Queda encara molt per recórrer perquè aquesta seguretat sigui genèrica en el col·lectiu de qualsevol edat.

Tot i aquest compromís que hauria de ser sentit comú per a qualsevol persona considerada d’esquerres – i sobretot comunista – durant el darrer any hem estat espectadors del creixement de discursos d’odi cap a la comunitat trans, arran el procés d’aprovació de la coneguda Llei Trans. Aquests discursos, que només han fet que estigmatitzar la seva realitat, s’han basat en arguments pseudomaterialistes – que en la realitat han estat biologicistes -, negant la seva existència, maquillant-lo de crítica a la postmodernitat i a “l’esborrat de les dones”. L’enteniment de l’opressió de la dona no per motius socials i arrelats a la infraestructura socioeconòmica i productiva sinó a la seva capacitat reproductiva ens transporta cent anys enrere i xoca amb l’anàlisi marxista.

Els arguments que s’han anat presentant no es diferencien de les crítiques cap al feminisme radical desenvolupades per la marxista índia Anuradha Ghandy durant els anys vuitanta del segle passat, quan va afirmar que aquestes “en comptes de determinar el fet material, les causes socials de l’origen de l’opressió femenina es van concentrar en un factor biològic, caient així en la trampa del determinisme biològic” [2]. La capacitat de les dones per donar a llum i quedar-se embarassades no expliquen la raó de la nostra opressió, sinó el desenvolupament de la societat de classes i de l’estat, que va aguditzar el procés d’expulsió de les dones de la producció social amb la concentració dels mitjans de producció i els excedents en mans dels caps de tribu – de fet, durant les primeres etapes de les societats humanes, la capacitat reproductora de les dones era elogiada i no constituïa motiu de discriminació-. Afirmar que el motiu ha estat les nostres diferències biològiques pot arribar a evolucionar en posicionaments que expliquen la causa de la nostra opressió per la naturalesa diferenciada entre homes i dones, que no s’allunya molt dels arguments conservadors que atorguen als homes una tendència innata al poder i a la dominació. Si l’arrel de l’opressió fos biològica i natural i entenem que ha estat sempre allà, com podríem lluitar contra ella?

En aquest sentit, l’objectiu de la Llei Trans ha estat en tot moment legislar en l’àmbit estatal mesures que ja s’estaven aplicant de forma autonòmica en CC.AA com Catalunya amb la Llei 11/2014, ampliant els drets trans i garantint la seva seguretat i plena existència. Un dels sectors més marginalitzats i violentats de la nostra societat – i del col·lectiu- són les persones trans, que pateixen alts riscos de suïcidi, assassinat i en caure en l’economia submergida, concretament en la prostitució. Ser pioners en una legislació que les protegeixi no hauria de ser alarma per qualsevol persona que es defineixi com a progressista i d’esquerres.

Per finalitzar, si com a comunistes entenem la necessitat de respondre al conjunt de desigualtats que es reprodueixen i consoliden sota el capitalisme – des de la LGTBfòbia fins al masclisme i el racisme- no podem excloure a part de la classe treballadora per motius d’orientació i/o identitat. En mesos com avui, en què tothom s’omple la boca de diversitat LGTB em veig obligada a denunciar com alguns sectors autodenominats comunistes han volgut pintar la nostra realitat com un “joc d’identitats posmodernes”, excloent del conjunt de la classe treballadora al col·lectiu, com si els gais, lesbianes, bisexuals i trans fóssim tots burgesos o liberals – una mica com el que diu la dreta espanyola i els rojipardos sobre els catalans i l’independentisme, no?-. Aquests arguments reaccionaris han de ser confrontats sense cap mirament, perquè són una de les principals traves amb les quals ens enfrontem per avançar cap al trencament del capitalisme i de la societat cisheteropatriarcal.

Notes

[1] Aquest fenòmen es coneix com a “sexili”, que implica marxar a grans ciutats com és el cas de Barcelona per deixar de ser l’únic gai, lesbiana, bisexual o trans que coneixes i deixar de viure en una espècie de “dessert sexual” que et tanca en l’armari constantment.

[2] Anuradha Ghandy. “Crítica al feminismo liberal, radical y posmoderno en Occidente”.

Articles relacionats

Darrers articles

Arriba la Festa Realitat 2021

4 sèries per aquest estiu

4 pel·lícules per aquest estiu

4 llibres per aquest estiu

4 podcasts per aquest estiu