Editorial de juny: govern a Catalunya, fotos a Colón

Del mateix autor

Després de les editorials de març, abril i maig, ja podem dir que Catalunya torna a tenir govern. L’efectivitat de les vacunes, les que només han arribat als països rics, fa que tornem a la “normalitat”. Aquest cop el govern serà presidit per Esquerra Republicana, un fet que no es produïa des de la restauració de la Generalitat amb Josep Tarradellas, i durant la II República amb Lluís Companys, i que culmina la competició entre ERC i Junts per Catalunya per l’hegemonia sobre l’independentisme. Seguim, doncs, amb dinàmiques heretades i el tremp dels nous blocs polítics que es van acomodant. La Generalitat de Pere Aragonès té importants reptes que no poden esperar més, començant per les crisis social, habitacional, energètica i mediambiental. A més, el difícil equilibri entre Junts per Catalunya i la CUP ja s’està posant a prova en el model de seguretat pública dels Mossos d’Esquadra (una competència d’ERC) o la proposta d’ampliació de l’aeroport a costa de l’ecosistema del Prat del Llobregat.

Aquest equilibri precari s’estén al Congrés dels Diputats i a la Moncloa, on Pedro Sánchez ha donat llum verda per fi als indults a les preses polítiques de l’independentisme, una solució que alleuja en part el patiment de les famílies, però que difícilment resoldrà la crisi territorial i institucional de l’Estat Espanyol com pretén el PSOE. De fet, la vella guàrdia de Felipe González ja atia la rebel·lió interna (és l’enèsim cop que intenten descavalcar a Pedro Sánchez) i el nacionalisme espanyol ja prepara mobilitzacions al carrer i als jutjats: veurem una nova foto a la Plaça Colón de Madrid, aquest cop amb un Vox més crescut.

I és que si el govern de l’Estat vol desactivar a l’extrema dreta no ho ha de fer des de la por a dur-los la contrària, sinó des de la millora de les condicions de vida de la classe treballadora. Des dels fets, no des de les paraules i els discursos grandiloqüents i abstractes. Pel que fa a l’Ingrés Mínim Vital, una d’aquestes propostes materials, el seu primer aniversari no és motiu de celebració: com auguraven moltes veus crítiques, s’ha enterrat en un laberint burocràtic que fa que només la rebin una petita porció de les persones en situació de pobresa. Si ens hem de fixar en el repartiment dels fons de recuperació, els Next Generation EU, el que veurem és que les empreses de l’IBEX han acaparat els recursos amb projectes que potencien la mateixa economia de monocultiu i extractivista que ens porta a crisis econòmiques i mediambientals cada cop més freqüents. En altres paraules, no hi haurà el canvi de model productiu que necessitem. Un exemple és el Hydrogen Valley of Catalonia, un macroprojecte que s’endú 6.000 milions d’euros en una tecnologia ineficient que només servirà per enriquir les multinacionals de la construcció i l’energia, com Naturgy (antiga Gas Natural) o la cimentera israeliana ICL (responsable de les mines de potassi del Bages). No cal dir-ho, però aquests fons són un rescat en tota regla, ja que venen acompanyats de dures reformes estructurals, o “recomanacions” en el llenguatge de les institucions europees, especialment en matèria de pensions.

Aquest mes passat també hem viscut amb impotència com Israel bombardejava de manera cruel i salvatge la franja de Gaza, davant la passivitat de la Unió Europea i els Estats Units. I de manera similar, el Marroc ha pressionat amb èxit l’Estat Espanyol perquè no intercedeixi per la qüestió del Sàhara Occidental. Una pressió en forma d’obertura de fronteres que ha estat venuda per l’extrema dreta com a “invasió”; una invasió consistent en dones, homes i infants que arribaven ofegant-se a les platges espanyoles, i on s’han trobat l’exèrcit mobilitzat pel “gobierno de progreso”.

Autoria

Articles relacionats

Darrers articles

L’ultradreta i les institucions

Cuba: La raó és el nostre escut

Homenatge a Juan Navarro