II
El París era l’únic obstacle seriós en el camí de la conspiració contrarevolucionària. Per tant calia desarmar París. En aquest punt l’Assemblea de Bordeus era ben sincera. Si la remor dels petits terratinents no hagués sigut prou sorollosa, el lliurament de París per Thiers a mans del triumvirat—Vinoy, el desembritzador, Valentin, el gendarme bonapartista, i Aurelles de Paladines, el general jesuïta—s’hauria eliminat fins i tot la darrera ombra de dubte. Però mentre exhibien de forma insultant el veritable objectiu del desarmament de París, els conspiradors li demananven que lliuràs les armes sota un pretext que era la més esclatant i nua de les mentides. L’artilleria de la Guàrdia Nacional, deia Thiers, pertanyia a l’estat, i a l’estat havia de tornar. El fet era aquest: des del dia de la capitulació, per la qual els presoners de Bismarck havien signat la rendició de França però es reservaven un nombrós cos per l’objectiu explícit de sotmetre París—des d’aquell dia París era en el punt de mira. La Guàrdia Nacional es reorganitzà i confià el control suprem a un Comitè Central elegit per tot el cos, llevat de determinats antics sectors bonapartistes. Tot just abans de l’entrada dels prussians a París el Comitè Central prengué mesures pel trasllat cap a Montmartre, La Villette i Belleville del canó i les ametralladores que havien abandonat traïdorament els capitulards. Aquesta artilleria s’havia fos amb les subscripcions de la Guàrdia Nacional. Com a propietat llur, era oficialment reconeguda en la capitulació del 28 de gener, i per això mateix exempta del lliurament general a mans del vencedor de les armes del govern. I Thiers restava tan completament desposseït d’arguments per iniciar la guerra contra París que va haver de recòrrer a la mentida flagrant que l’artilleria de la Guàrdia Nacional era propietat estatal!
La presa de l’artilleria no era evidentment més que un primer pas pel desarmament general de París i per tant de la revolució del 4 de setembre. Però aquesta revolució ja era la base legal de França. La república, la seua actuació, era reconeguda pel vencedor en els termes de la capitulació. Després de la capitulació havia sigut reconeguda per totes les potències forasteres; i en el seu nom s’havia reunit l’Assemblea. La revolució obrera de París del 4 de setembre era l’únic títol de dret de l’Assemblea Nacional de Bordeus i del seu govern. Sense el 4 de setembre l’Assemblea Nacional hauria d’haver deixat pas al Cos Legislatiu elegit el 1869 per sufragi universal sota domini francès i, no prussià, i que haver quedat dissolt per la revolució. Thiers i els seus ticket-of-leave haurien d’haver capitulat per obtindre salconduïts signats per Louis Bonaparte que els salvassen d’un viatge a Cayenne. L’Assemblea Nacional amb el seu poder delegat per establir els termes de la pau amb Prússia no era més que un accident d’aquella revolució, l’encarnació real de la qual encara era el París armat, que l’havia iniciada, que per ella havia patit un setge de cinc mesos, amb l’horror de la fam, i que havia fet de la seua perllongada resistència, tot i el «pla» de Trochu, la base d’una guerra defensiva obstinada a les províncies. I París, ara, o bé havia de lliurar les armes al poder insultant dels amos rebels de Bordeus i reconèixer que la seua revolució del 4 de setembre no havia sigut res més que una simple transferència de poder de Louis Bonaparte al seus rivals reials;—o bé feia un pas endavant com a defensora abnegada de França, la salvació i la regeneració de la qual eren impossibles sense un enderrocament revolucionari de les condicions polítiques i socials que havien engendrat el segon imperi, i que sota la cura d’aquest havien madurat fins a podrir-se. París, demacrada per una fam de cinc mesos no vacil·là ni un moment. Decidí heroicament de còrrer el risc d’una resistència contra els conspiradors francesos tot i amb els canons prussians ja instal·lats als seus propis forts. Amb tot, però, en la seua abominació de la guerra civil, a París el Comitè Central continuà a sostindre una atitud merament defensiva, malgrat totes les provocacions de l’Assemblea, les usurpacions del govern i la concentració amenaçadora de tropes dins i al voltant de París.
El propi Thiers obrí la guerra civil en enviar Vinoy al capdavant d’una multitud de sergents de policia i uns regiments de línia en una expedició nocturna contra Montmartre, per prendre, per sorpresa, l’artilleria de la Guàrdia Nacional. És ben sabut com aquest intent fracassà davant la resistència de la Guàrdia Nacional i la confraternització de les tropes amb el poble. Aurelle de Paladines havia imprès abans d’hora el seu anunci victoriós i Thiers ja tenia preparades les planxes on comunicava les seus mesures de cop d’estat. Ara calia substituir-les per les crides de Thiers, que concedia magnànimament a la Guàrdia Nacional la possessió de les seues armes que, segons deia, era segur que es posarien al costat del govern contra els rebels. De 300.000 guàrdies nacionals tan sols 300 respongueren a la crida d’unir-se al petit Thiers. La gloriosa revolució obrera del 18 de març prenia el control indiscutit de París. El Comitè Central era el seu govern provisional. Europa semblava dubtar per un moment si aquestes recents actuacions sensacionals de l’estat i de la guerra tenien cap realitat o bé eren somnis d’un passat llargament superat.
Del 18 de març fins a l’entrada de les tropes de Versalles a París la revolució proletària romangué tan lliure dels actes de violència dels quals abunden les revolucions i més encara les contrarevolucions de les «classes superiors», que no hi deixaren fets que poguessen plànyer els seus contraris, llevat de les execucions del generals Lecomte i Clément Thomas i l’afer de la Plaça Vendôme.
Un dels oficials bonapartistes implicat en l’intent nocturn de Montmartre, el general Lecomte, havia ordenat quatre vegades el 81 regiment de línia de disparar contra la multitud desarmada de la Plaça Pigalle; en refusar les tropes les injurià greument. Per comptes de disparar contra dones i criatures els seus propis homes l’abateren. Els costums inveterats adquirits pels soldats sota l’ensinistrament dels enemics de la classe obrera, és clar, no és probable que canvien en el precís moment que aquests soldats canvien de bàndol. Els mateixos homes executaren Clément Thomas.
El «general» Clément Thomas, un ex-sergent major malcontent, s’havia allistat en els darrers temps de Louis-Philippe a les ordres del diari republicà Le National, on havia de fer la doble funció d’home de palla (gérant responsable) i de vigilar aquell combatiu diari. Després de la revolució de febrer els homes del National arribaren al poder i transformaren aquest antic sergent major en general tot just abans de les matances de juny, en les quals ell, com Jules Favre, en fou un dels sinistres preparadors i esdevingué un dels més brutals botxins. Aleshores ells i el seu estat major desaparegueren per molt de temps per aparèixer de nou a la superfície l’1 de novembre del 1870. El dia abans el «govern de defensa» a la Casa de la Ciutat havia donat solemne paraula a Blanqui, Flourens i d’altres representants dels obrers de renunciar al llur poder usurpat en favor d’una comuna elegida lliurament per París. Per comptes de complir la llur paraula, lliuraren París als bretons de Trochu, qui ara substituïa els corsos de Bonaparte. El general Tamisier fou l’únic que refusar d’embrutar el seu nom amb el trencament del compromís i renuncià al comandament en cap de la Guàrdia Nacional. En el seu lloc Clément Thomas esdevingué de nou general. Durant tot seu comandament féu la guerra no contra els prussians sinó contra la Guàrdia Nacional de París. Evità el seu armament general, enfrontà els batallons burgesos contra els batallons obrers, agranà els oficials hostils al «pla» de Trochu i dissolgué, sota l’estigma de covardia, els mateixos batallons proletaris que havien deixat astorats amb el seu heroïsme els enemics més ardits. Clément Thomas se sentí prou orgullós d’haver recuperat la seua importància de juny com a enemic personal del proletariat de París. Uns pocs dies abans del 18 de març presentà al ministre de guerra Le Flô el seu pla per «eliminar la crema de la patuleia parisenca». Després del fracàs de Vinoy, per força havia d’aparèixer a l’escenari en qualitat d’espia aficionat. El Comitè Central i els obrers de París foren tan responsables de l’assassinat de Clément Thomas i de Lecomte com la princesa de Gal·les del destí de la gent que morí esclafada el dia de la seua entrada a Londres.
La matança de ciutadans desarmats a la Plaça Vendôme és un mite que Thiers i els petits terratinents ignoraren persistentment en l’Assemblea tot deixant-ne la propagació en exclusiva als esclaus de palau del periodisme europeu.
Els «homes d’ordre», els reaccionaris de París, tremolaven davant la victòria del 16 de març. Per ells era el signe de la recompensa popular que els arribava. Els espectres de les víctimes que havien mort a mans llurs des dels dies de juny del 1848 fins el 22 de gener del 1871, se’ls hi apareixien. El llur pànic era el llur únic càstic. Fins i tot els sergents de policia, per comptes d’ésser desarmats i arrestats, tenien les portes obertes per fugir cap a un refugi segur a Versailles. Els homes d’ordre no tan sols foren respectats, sinó que se’ls permeté d’aplegar-se i de prendre silenciosament més d’un baluart en mig de París. Aquesta deixadesa del Comitè Central, aquesta magnanimitat dels obrers armats, tan estranya a les costums del partit de l’ordre, fou interpretada per aquest partit com simples símptomes d’una feblesa conscient. D’ací el pla ximple de fer, sota una pretesa manifestació desarmada, ço que Vinoy no havia pogut realitzar amb el seus canons i metralladores. El 22 de març una marxa desordenada partí dels barris alts, tots els «petits senyors» i al capdavant els coneguts prohoms de l’imperi, els Heckeren, Coëtlogon, Henri de Péne, etc. Sota el pretext covard d’una manifestació pacífica, aquesta púrria, armada secretament, s’ordenà, maltractà i desarmà els apostat i les patrulles de la Guàrdia Nacional que es trobaven en passar, i en arribar per la Rue de la Paix a la Place Vendôme, cridava «Fora el Comitè Central! Fora els assassins! Visca l’Assemblea Nacional!», i provà d’irrompre en el quarter general de la Guàrida Nacional. En resposta als trets de revòlver, s’aplicà el procediment regular; en fracassar, el foc el dirigí el general de la Guàrdia Nacional. Una salva féu fugir els manifestants, que s’esperaven que la simple exhibició de la llur «categoria social» tindria el mateix efecte en la revolució parisenca que les trompetes de Josuà en els murs de Jericó. Els qui fugien deixaven darrera llur dos guàrdies nacionals morts, nou de greument ferits (entre ells un membre del Comitè Central), i el rastre dels revòlvers, punyals, ganivets, en prova del caràcter «desarmat» de la llur manifestació «pacífica». Quan el 13 de juny del 1849 la Guàrdia Nacional de París féu una manifestació realment pacífica en protesta contra l’assalt traïdorenc de tropes franceses contra Roma, Changarnier, aleshores general del partit d’ordre, fou aclamat per l’Assemblea Nacional i especialment per Thiers com el salvador de la societat per haver llençat les tropes des de totes bandes contra aquests homes desarmats, per abatre’ls a trets i a cops de sabre, per passar els cavall per damunt d’ells. Aleshores es declarà l’estat de setge a París; Dufaure presentà a l’Assemblea noves lleis repressives; noves detencions, noves proscripcions, un nou regnat del terror s’hi establí. Però les «classes inferiors» ho capgiraren. El Comitè Central del 1871 es limità a ignorar els herois de la «manifestació pacífica», i així dos dies després forcen capaços d’aplegar-se sota l’almirall Saisset per fer la manifestació armada, que acabaria amb la fugida a Versalles. En la seua reserva a continuar la guerra civil oberta per l’intent de robatori de Thiers a Montmartre, el Comitè Central esdevingué culpable, ara, d’un error decisiu en no marxar immediatament cap a Versalles, aleshores completament indefensa, i posar fi a les conspiracions de Thiers i dels seus petits agraris. Per comptes d’això, de nou es permeté al partit d’ordre de provar de reforçar-se a les urnes, el 26 març, les eleccions a la Comuna. Aquell dia a les batllies els homes d’ordre bescanviaren paraules de conciliació amb els seus vencedors massa generosos, mentre murmuraven en els cors vots solemnes d’exterminar-los quan fos possible.
I ara veieu el revers de la medalla! Thiers obrí la seua segona campanya contra París a principis d’Abril. La primera columna de presoners parisencs duts cap a Versalles, fou sotmesa a un maltractament intolerable, mentre Ernest Picard, amb les mans a les butxaques, en feia befa, i mentre les senyores de Thiers i Favre, en mig de les llurs dames d’honor (?), aplaudien, des dels balcons, els ultratges de la turba versallesca. Els soldats de línia capturats foren massacrats a sang freda; el nostre valent amic, el general Duval, el Fet de Ferro, fou afusellat sense cap formació de causa. Galliffet, el «Louis» de la seua senyora, tan conegut per les seues penoses exhibicions en les orgies del segon imperi, es vantà en una proclama d’haver ordenat l’assassinat d’un petit grup de guàrdies nacionals, amb el llur capità i tinent, sorpresos i desarmats pels seus caçadors. Vinoy, el fugit, fou fet per Thiers Gran Creu de la Legió d’Honor, per la seua ordre general d’abatre tot soldat de línia capturat entre els comunards. Desmaret, el gendarme, fou condecorat per fer trossos traïdorament l’enlairat i cavalleresc Flourens, qui havia salvat els caps del govern de defensa el 31 d’octubre del 1870. Els «detalls encoratjadors» del seu assassinat foren triomfantment desgranats per Thiers a l’Assemblea Nacional. Amb la vanitat crescuda d’un polze parlamentari que hom deixava jugar el paper de Tamerlan, negà als rebels el dret de la neutralitat de les llocs d’assistència sanitària. Res més horrible, com preveié Voltaire, que un mico que durant un temps tingués mà lliure per satisfer els seus instints de tigre.
Després que la Comuna (decret del 7 d’abril) ordenàs represàlies i declaràs que era el seu deure «de protegir París contra les explosions caníbals dels bandits versallescs, i de demanar ull per ull, i dent per dent», Thiers no sols no aturà el tracte bàrbar dels personers, sinó que a més els insultava en els butlletins: «mai els ulls dels homes honestos havien hagut de veure uns procediments tan degenerats en una democràcia tan degenerada»—homes tan honestos com el propi Thiers i els homes ticket-of-leave. Amb tot l’afusellament de presoners fou suspés per un temps. Tant bon punt, però, que Thiers i els seus generals desembristes s’adonaren que el decret de represàlies de la Comuna no era més que una amenaça buida, que fins i tot els seus gendarmes espies enxampats a París amb l’uniforme de guàrdies nacionals, que fins i tot els seus sergents de policia enxampats amb ampolles incendiàries, eren respectats, els afusellaments generalitzats de presoners foren represos i mantinguts ininterrompudament fins a la fi. Les cases a on els guàrdies nacionals s’hi havien refugiat, foren rodejades pels gendarmes, inundades de petroli (que apareixia així per primera vegada), i hi calaven foc; els cossos calcinats eren aleshores transportats en l’ambulància de premsa (a Les Ternes). El 25 d’abril, quatre guàrdies nacional que s’havien rendit a un grup de caçadors muntats a Belle-Epine, foren afusellats tot seguit, un rere l’altre, pel capità, un home de la confiança de Galliffet. Un dels quatre, Scheffer, que havien deixat per mort, s’arrossegà fins a les posicions parisenques i comunicà el fet a una comissió de la Comuna. Quan Tolain demanà al ministre de guerra pel report d’aquesta comissió, els agraris ofegaren la seua veu i impediren Le Flô de respondre. Seria un insult pel seu «gloriós» exèrcit de parlar dels seus fets. El to enlairat del butlletí de Thiers en anuncià la matança de guàrdies nacionals a Moulin-Saquet, sorpresos mentre dormien, i els afusellaments massius a Clamart, féu perdre els nervis del mateix Times de Londres. Però seria inútil ara provar de relatar allò que eren només les atrocitats preliminars dels bombarders de París i dels fomentadors d’una rebel·lió senyorial protegida pels invasors forasters. En mig de tots aquests horros, Thiers, completament oblidat dels seus planys parlamentaris vers la terrible responsabilitat que pesava damunt les seues petites espatlles, es vantava en els seus butlletins que l’Assemblée siège paisiblement (l’Assembla resta en pau), i demostra amb les seues contínues festes, avui amb els generals desembristes, demà amb els prínceps alemanys, que la seua digestió no pateix el més mínim, ni tan sols pels espectres de Lecomte i de Clément Thomas.
