“L’espai públic no és un espai per glorificar els personatges relacionats amb l’esclavitud”. Entrevista a Martín Rodrigo

Del mateix autor

Entrevistem a Martín Rodrigo y Alharilla, professor d’història contemporània de la UPF de Barcelona. Ell és llicenciat en Filosofia i Lletres l’any 1992 i Doctor en Economia l’any 2000 per la UAB, i les seves línies de treball s’han centrat en la història de l’empresa contemporània a Espanya, en l’estudi de l’activitat naviliera catalana i en l’anàlisi de l’imperi espanyol en el segle XIX, concretament en l’àmbit caribeny i en el filipí. El seu darrer llibre, Un hombre, mil negocios. La controvertida historia de Antonio López, Marqués de Comillas, editada per Ariel i publicat al gener d’enguany, és precisament una obra que condensa les seves línies d’investigació. 

El llibre comença amb la polèmica sobre la retirada de l’estàtua d’Antonio López a Barcelona l’any 2018, i exposa quins van ser els arguments dels defensors de la figura de qui va arribar a ser l’empresari més ric de Catalunya. Més enllà del debat que va sorgir sobre la seva relació amb el tràfic de persones esclavitzades, un dels arguments que es feia servir en la seva defensa era que es tractava d’una persona que, tenint orígens molt humils, havia arribat a amassar una gran fortuna. En definitiva, que es tractava d’un home fet a sí mateix, el fonament de l’ideal capitalista que segueix viu fins avui. 

Fins a quin punt és veritat que Antonio López fou un home fet a sí mateix, i fins a quin punt és un mite construït per enaltir la seva figura?

La veritat és que, tot i que pot tenir una art de mitificació i exageració, és cert que la seva trajectòria vital és la d’un home fet a si mateix. La part de la seva infància, joventut i adolescència era molt més desdibuixada, des del punt de vista sobretot documental, pel que sabem va néixer en una família molt humil, i més que humil, pobra. Va perdre al seu pare quan tenia dos anys, va començar a treballar molt jove, va emigrar primer al sud de la península (Andalusia) per després marxar a Mèxic i després a Cuba, i va acabar sent l’empresari més ric de la seva generació a Barcelona. Sí que és un home fet a si mateix. 

L’única dada que encara no acaba d’encaixar és que quan ell encara està a Santiago de Cuba, quan està començant i no és ningú, la seva germana es casa amb el notari de Comillas, i això podria donar a entendre que potser aquests orígens pobres no ho eren tant. Però la resta d’indicis apunten en aquesta direcció. en aquests sentit, clar, la seva trajectòria va molt bé per aquells que defensen una sèrie de valors en els quals existeix un sistema que permetria que persones com López sortissin del no-res i s’acabessin enriquint. 

Però també és cert que inicia d’alguna manera la seva fortuna a partir d’un casament, el que es diria vulgarment un braguetazo.

Bueno, sí. Ell, quan arriba a Santiago de Cuba, té molts pocs diners, s’instal·la i obre un petit negoci. Lloga el local del negoci a un empresari català i el que fa després és casar-se amb la filla d’aquest empresari, i això li permet donar un impuls als seus negocis. Com? D’una banda, per la via de la dot de la dona, perquè rep de la dona una dot que no és molt gran comparada amb altres dots d’altres matrimonis del moment, però que per ell sí que és molt important. ll, de fet, no té capacitat pel que en català es coneix com a escreix, en castellà pontalicio, una mena de dot per la dona, i només li fa la promesa que, quan mori, el 20% de la seva fortuna serà per la dona. I no només això, sinó que el sogre financia les seves iniciatives més enllà del capital de la dot, el capital comendatari. O sigui que, en aquest sentit, és una passa més en aquest camí que li permet passar de ser una persona molt humil a un empresari molt i molt ric. 

Aquest trànsit, però, no està gens excens de polèmica, sense entrar en la qüestió de l’esclavatge, sinó per les disputes que precisament té amb la seva família política. 

Això vindria una mica després, perquè ell primer lloga l’edifici al seu sogre, i un parell d’anys més tard el sogre i tota la família tornen a Catalunya. Tot i que són de la Selva del Camp, a Tarragona, s’instal·len a Barcelona, i ell ha de venir a casar-se a Barcelona per, després, tornar a Santiago de Cuba. Quan finalment tota la família, ell també, tornen a Barcelona, al cap d’un o dos anys mor el sogre i mor una tieta de la seva dona, i llavors el que hi ha és una disputa familiar amb arguments creuats i ell acaba enfrontant-se a tots els seus cunyats, que l’acusen d’haver canviat el testament al llit de mort del seu sogre, mentre que ell afirma el contrari, que el seu sogre tenia més confiança en ell mateix que en els cunyats. Això acaba amb un pleit que, més tard, ha d’acabar en un punt d’entesa des del punt de vista econòmic de repartiment del patrimoni, però no pas a nivell familiar. Per això, quan va morir, un dels seus cunyats va escriure un famós llibre, La verdadera vida de Antonio López y López, on posa de relleu per escrit tot un seguit de qüestions. L’explicació de la família de la seva dona és que, un cop va tornar a Barcelona, el que va fer, a més, és jugar amb uns diners que no li pertanyien perquè no eren ben bé seus, sinó que eren de la dona i de la família de la seva dona, i ho va fer amb males arts. 

Continuant amb els inicis de la seva aventura empresarial, i la seva estreta relació amb l’esclavatge, en el llibre apareixen una sèrie d’indians que van estar implicats tant en la tracta, ja fos en vessant legal de l’època com en la il·legal, i que van ser també figures destacades al retornar. Molts d’aquests avui continuen sent-ho a diversos municipis de Catalunya pel seu llegat patrimonial, i el cert és que existeixen certes resistències tant a recordar la seva relació amb l’esclavitud, com en el fet de qüestionar el manteniment dels seus noms en el nomenclàtor (en alguns municipis directament ni es qüestiona o fins i tot es fan festes d’indians). Per què es donen aquestes resistències? Per què es vol ocultar la relació de Catalunya amb l’esclavisme?

El primer que voldria dir és que hi ha una paraula que existeix només en les llengües peninsulars (el català, el castellà, el portuguès d’una altra manera) que la d’indiano o americano que no té traducció a altres idiomes, i això el que ens està dient és que és un fenòmen molt ibèric. És a dir, aquesta idea d’anar a fer les Amèriques és molt comú a Catalunya, a la resta d’Espanya, a Portugal li diuen brasileiro, però no té tanta importància a altres països, la qual cosa vol dir que no es va produir aquest fenomen de la migració de retorn al mateix nivell que es va donar a Catalunya i a la resta d’Espanya.

Segon element que vull reflexionar: no tots els indianos eren negrers, ni tots els negrers eren indianos. Sí que és veritat que molts indianos van ser negrers, però hi trobem molts indianos que no van tenir res a veure amb el món de l’esclavitud colonial, i d’altra banda trobem molts negrers que no tenen cap relació amb Catalunya o amb Espanya. Per tant, més enllà de fer una valoració molt general, potser hauríem de matisar més en el cas d’alguns personatges, d’algunes famílies.

Això és el que hem de fer els historiadors, però una qüestió és la història i una altra és la memòria, que no són ben bé el mateix, i aquí és on em sembla que hi és el desllorigador del tema. Per diferents raons, que podríem potser reflexionar, tant a França, com als Països Baixos, com al Regne Unit, sí que han abordat, millor o pitjor, unes determinades polítiques de memòria amb relació a l’esclavitud colonial. La participació britànica, francesa, neerlandesa, en el comerç d’esclaus, el colonialisme, l’esclavitud colonial… Això on no s’ha fet és precisament a Espanya i a Portugal, i amb la qual cosa podríem dir que el fet català no és únic en el marc espanyol. Tard o d’hora s’haurà d’abordar aquesta política de memòria que com bé dius, té vessants en l’àmbit local o municipal, o més enllà, en l’àmbit català i en general en el conjunt espanyol.

Jo estic convençut que d’aquí a poc temps s’abordaran aquestes qüestions que tenen a veure amb la memòria. Per exemple, hi ha un municipi a Catalunya, Vilassar de Mar, en el que el gegant que identifica el municipi és un antic capità de vaixells negrers (el Pigat). És cert que quan ells van fer aquest gegant no ho sabien, però també és cert que quan el van fer no hi havia tanta sensibilitat com potser hi ha ara. Però ara els historiadors han fet la feina i ja ho sabem, i llavors hauran de fer una reflexió sobre si volen que el símbol del municipi sigui aquest. Altres ajuntaments com Vilanova i la Geltrú han fet un encàrrec a historiadors locals per determinar el reflex en el nomenclàtor de l’esclavitud colonial, suposo que tard o d’hora sortirà aquest estudi. Estic convençut que a poc a poc s’anirà fent. La tasca dels historiadors és donar elements de coneixement factual, mentre que la qüestió de la memòria va més enllà del treball dels historiadors, és una qüestió de la societat civil, de les institucions i dels responsables polítics. Aquest és el meu punt de vista.

Aprofundint una mica més, quines creus que haurien de ser les polítiques de memòria sobre aquesta qüestió?

El primer que hem de fer és conèixer el fenomen i conèixer els vincles. Això és el que estem fent alguns historiadors. Aquest és un coneixement que, com tot coneixement, s’anirà ampliant i anirà avançant. Ara sabem més coses que fa deu anys, però segurament no ho sabem tot. Això és el primer. Després, quan jo parlo que la memòria no és la història, és perquè la història parla del passat i la memòria parla sobretot del futur. És a dir, que és el que volem que les generacions futures commemorin i coneguin. Des del meu punt de vista, el que caldria és explicar tot això als llibres de text, per exemple, que en l’actualitat no es fa, que hi hagi guies urbanes per fer recorreguts a partir dels diferents vestigis materials i immaterials que tenen a veure amb tot això, i hauríem de reflexionar sobre si l’espai públic és el millor espai per retre homenatge a aquells personatges que ara sabem que van estar vinculats al patiment de les persones pel comerç d’esclaus (com deia un historiador britànic, “aquest comerç odiós”), o a l’esclavitud.

La meva proposta seria que l’espai públic no és un espai per glorificar aquests personatges, però jo no portaria, per exemple, les estàtues a un magatzem, sinó que les portaria a un museu o a un lloc de memòria, és a dir un espai on s’expliqui tot això. És a dir, que no s’amagui, que no es destrueixi, sinó que s’expliqui. Això és el que han fet, per exemple, a Nantes, el principal port esclavista de França. Quan vas passejant pel moll de l’antic port fluvial i trobes un llistat de tots els vaixells que van sortir que van sortir des d’aquell port cap a les costes africanes, amb una sèrie de dades, hi ha un petit museu, hi ha guies… Tot això és el que no s’ha fet i el que s’haurà de fer: fer exposicions, explicant-ho tot, fer mostres itinerants… Això implica un cert esforç financer, però que ens reconciliarà amb nosaltres mateixos, i ajudarà a explicar aquesta part més fosca de la nostra història.

En el llibre també apareixen cognoms força coneguts en l’actualitat com Güell o Vidal Quadras. Quina connexió hi ha entre el nucli indià tan prominent a la burgesia del segle XIX i l’actual?

Bé, com que no sóc un especialista en la burgesia catalana actual em costa respondre aquesta pregunta. Sí que puc dir que el que hem detectat els historiadors és que a la primera meitat del segle XIX, per dir-ho en termes generals, hi ha un moment on trajectòries com la del López són freqüents. És a dir, persones amb un origen no burgès acaben configurant el que seria la burgesia catalana. Hi ha un període, per tant, a la primera meitat del segle XIX, i amb dos conjunts de trajectòries importants. Una és la que té a veure amb les guerres -la Guerra del Francès, la Guerra Carlina, fer negocis amb els exèrcits, fer negocis finançant la guerra, aprovisionant els exèrcits… Aquesta és una via de creació de burgesos, i una altra via és tot el que té a veure amb el món ultramarí, el món antillà: comerç d’esclaus, esclavitud, comerç colonial… des de diferents punts de vista.

Això permet explicar algunes trajectòries que sempre són molt diferents. El López, el Güell, Vidal-Quadras, Goytisolo… Després a la segona meitat del segle XIX ja no hi ha tant ascens social. Alguns d’aquests cognoms ens ressonen avui dia, però pel poc que jo conec no formen part de la gran burgesia catalana actual, des del punt de vista com a mínim econòmic, no són pas les famílies més riques. Perquè de la mateixa manera que hi ha ascensor social cap amunt, hi ha després ascensor social cap avall. Els personatges més rics de la Catalunya actual, el de Mango per exemple, no venen pas d’aquest món. És a dir, des de llavors fins ara han passat més de cent-cinquanta anys. Però sí que és veritat que hi ha algunes institucions, el Círculo Ecuestre, el Liceu… espais de sociabilitat on totes aquestes famílies que són directament descendents d’alguns d’aquests personatges encara tenen alguna rellevància pública. Des d’aquest punt de vista tindrien més un poder simbòlic que no tant un poder econòmic.

En el llibre es veu que eren un cercle molt tancat, un cercle endogàmic en el que s’establien les relacions entre ells mateixos excepte alguna excepció. Era per la pròpia vida social que tenien, on es relacionaven amb un entorn tancat, o era perquè hi havia un interès, de la mateixa manera que existeix en l’aristocràcia de mantenir llinatges?

Jo el que he fet en el llibre és fer una biografia de l’Antonio López, però he intentat, més enllà de la seva biografia, dibuixar o retratar tot un món, un món de relacions empresarials, que tenen sempre a veure amb el personatge. Però el llibre em sembla que es pot llegir també com un retrat de com es conforma una classe social, i estem parlant d’una burgesia barcelonina bàsicament construïda per aquestes famílies que tenen a veure amb el món colonial. Perquè l’origen de la burgesia barcelonina no és només el món colonial, com ja hem comentat, hi ha també una burgesia agrària que a partir de les guerres carlines ve cap a Barcelona, la burgesia industrial que venen d’antics manufacturers… Però aquesta nova burgesia que es construeix a la primera meitat del segle XIX, en la qual els indianos són rellevants, es doten d’una sèrie d’espais de sociabilitat, d’institucions algunes de les quals perduren i que són les que apareixen al llibre. Té a veure amb el que els marxistes anomenem el sistema de construcció d’una classe social, que no existia com a tal cinquanta anys abans però que sí es configura com a tal en un procés molt dinàmic. I jo diria que el llibre apunta alguns elements que es poden entendre en aquest context, i espero haver contribuït a retratar com a mínim aquesta part de construcció social d’un nou subjecte com és la burgesia barcelonina.

Tornant a Antonio López, gran part de la seva activitat empresarial està connectada d’una manera o d’una altra amb el poder polític, pel que em sorgeix una pregunta: la seva fortuna s’explica pel tracte privilegiat que rep de l’Estat o aquest tracte es deu al seu poder econòmic que incideix en les decisions del govern?

El primer que voldria dir és que a la trajectòria vital de l’Antonio López hi ha com dos grans moments. L’un està centrat a Santiago de Cuba, entre 1844 i 1855 aproximadament, i aquest diríem que en termes marxistes és la fase d’acumulació originària de capital. Sense aquesta primera fase no s’entendria tot el que ve després. I el que ve després és la segona fase, a partir de 1856, on ell, amb els capitals acumulats a Cuba, comença a desenvolupar una trajectòria empresarial notable. De fet, si es consolida com l’empresari més ric de la seva generació no és només només, o no és tant pel que va passar a Cuba, sinó pel que va fer després quan ja es va instal·lar a Barcelona.

En aquesta segona fase, bona part dels seus negocis estan vinculats, com bé planteja la teva pregunta, al poder polític i sobretot al colonialisme espanyol a ultramar. La seva empresa naviliera té la subvenció per portar el correu i també els soldats a les colònies de les Antilles, que vol dir després en un context de guerra fer molts negocis portant soldats i cobrant de l’Estat. Després hi ha el Banc Hispano Colonial, que presta diners a l’Estat per guanyar la Guerra dels Deu Anys. I per últim la Companyia General de Tabacs de Filipines que intenta substituir el monopoli de l’Estat del tabac quan es liberalitza. O sigui que sí, l’enriquiment important de la seva fortuna que es va produir als anys seixanta i sobretot durant la Restauració té molt a veure amb l’Estat.

Ell com a empresari està clar que intenta influir dins de l’Estat però jo diria, i això és un judici de valor i m’arrisco a equivocar-me, que no és només per una qüestió d’enriquiment sinó que aquí la política i l’economia són dues esferes que estan barrejades. És a dir, les seves actuacions empresarials són complementàries perquè Espanya pugui arribar allà on l’Estat no arriba directament. I per un cantó ells s’enriqueixen a partir d’aquestes actuacions polítiques, però per una altra banda la seva activitat empresarial té una dimensió política que permet mantenir el petit imperi insular espanyol fins a finals del segle XIX.

Ens pots definir el seu perfil ideològic més enllà de la qüestió colonial, perquè en el llibre expliques que un dels inicis de la seva implicació pública en la política té a veure amb els “círculos hispano ultramarinos”, el seu posicionament contrari a l’abolició de l’esclavitud… però m’agradaria que ens poguessis definir la seva ideologia més enllà de l’esclavitud i el colonialisme. 

Un dels problemes que m’he trobat per escriure aquest llibre, per fer recerca sobre l’Antonio López és que no hi ha un arxiu familiar patrimonial, no tenim per exemple la correspondència, i això limita molt conèixer quin és el rerefons ideològic del personatge. Per tant, el que et diré ara té un punt temptatiu. Jo diria que hi ha un abans i un després del sexenni democràtic, en el sentit que fins a l’any 1871 podríem dir que el seu perfil político-ideològic és molt difuminat. Ell, quan arriba la revolució gloriosa, fins i tot canvia els noms dels seus vaixells i deixen de tenir noms dinàstics, monàrquics, i passen a tenir topònims, no té cap problema. 

En canvi, l’any 1871 serà un dels promotors del círculo hispano ultramarino de Barcelona, que serà un grup de pressió que sí que serà rellevant perquè seran incapaços d’aconseguir el manteniment de l’esclavitud a Puerto Rico, que serà la Primera República qui decretarà la fi de l’esclavitud allà, i aquest fet farà que els Círculos Hispano Ultramarinos proposin la Lliga Nacional, que ell mateix s’hagi d’exiliar, entre cometes, al sud de França, en el marc de la Primera República, i a partir d’aquí jo diria que hi ha un canvi. Ell es fa monàrquic, dinàstic, borbònic, aposta molt per la restauració de la figura d’Alfons XII, se situa molt al voltant del Duran i Bas, que és l’home fort d’aquesta dreta conservadora, dinàstica, catalana, que era l’advocat del Círculo Hispano Ultramarino. I a partir de 1875, amb l’arribada del nou Rei, d’Alfons XII, ell passa a ser un home molt vinculat al Partit Conservador de Cánovas del Castillo, no en primera línia política però sí amb els seus negocis, i com explico en els darrers capítols, fins i tot el rei s’allotjarà dos anys seguits en la seva casa de Comillas per fer l’estiueig. L’etapa d’esplandor dels seus negocis és també l’etapa de major implicació en la Restauració i en la política dinàstica i conservadora al costat de Cánovas del Castillo. 

De fet en el llibre expliques que ell arriba a ser senador fins i tot, i abans diputat provincial, i has comentat també que el Rei s’arriba a allotjar a la seva casa de Comillas, d’on ve aquesta relació amb el Rei? De quina manera Antonio López estableix aquestes relacions amb la monarquia que després li són beneficioses?

La manca d’un arxiu familiar no em permet filar prim per intentar respondre la pregunta, sí que et diré que des del punt de vista empresarial i econòmic és un personatge molt rellevant. Rep el títol de Marquès de Comillas l’any 1878, és a dir, era un home conegut, un home que tenia negocis a Madrid, amb el Banc Hispano Colonial i el Banc de Castilla. No ens hauria de sorprendre. El que sí que puc dir és que un cop el Rei decideix allotjar-se l’any 1981 i l’estiu de 1882, el que fa López de manera molt intel·ligent és establir vincles estrets amb persones vinculades amb la Casa Reial. Amb el que no et puc dir com es van començar a construir però sí que et puc dir com es van fer més estrets aquests vincles. 

Per exemple, ell incorpora als consells d’administració de les seves empreses a gent vinculada a la Casa Reial, com Atanasio Oñate, Comte de Sepúlveda, un home molt fort de la Casa Reial, l’incorpora a la companyia transatlàntica (que per cert, aquest home és un avantpassat d’Esperanza Aguirre i Gil de Biedma). Podem trobar casos semblants a la companyia general de tabacs de Filipines. El que serà l’home fort de la transatlàntica a Madrid, el Javier Gil Becerril, es casa amb la de Biedma i fan el cognom Gil de Biedma. A partir d’algunes persones en concret, reforça aquest vincle, que li permet ser, a més de Marquès de Comillas, també Grande de España l’any 1881, i per tant, com a Grande de España és senador,  per això arriba al Senat. 

El que passa és que ell mor relativament jove, en un moment àlgid el 1883, i no sabem on podria haver arribat aquest vincle amb el poder dinàstic i la Casa Reial. 

Una altra qüestió que expliques al llibre, a part de tota l’obra social que és el seu interès per apadrinar Jacint Verdaguer, contractant-lo com a capellà de la família i també finançant l’edició d’Atlàntida, una obra icònica de Verdaguer. Relacionat amb això et vull plantejar una pregunta que potser és polèmica: Es podria explicar el ressorgiment de la cultura catalana al segle XIX sense els capitals originats amb el negoci l’esclavitud? 

Com diem en català, “Una flor no fa estiu”. Dit d’una altra manera, més enllà d’aquest fet força anecdòtic, no crec que poguem convertir axò en categoria. Si que m’agradaria reflexionar sobre diferents qüestions: Parlem molt de la relació de Lopez com a mecenes de mossèn Cinto Verdaguer. Verdaguer va entrar a treballar a la companyia naviera, fent de capellà dels vaixells de la ruta que feien anant a Cuba i Puerto Rico. A cada vaixell hi havia un mossèn perquè hi havia gent que neixia, moria, es necessitava fer missa… Això no ho considero mecenatge. És una persona assalariada en un vaixell determinat. En Verdaguer el coneixem perquè va ser poeta però, com ells, n’hi va haver molts. 

Quan mor el seu fill primogènit la familia queda molt tocada anímicament i consideren que necessiten un capellà particular i, dels diferents capellans que tenen al seu sou, agafen a mossèn Cinto Verdaguer. Ho fan perquè era el més conegut, ja havia guanyat els jocs florals. De fet, el seu llibre, “L’Atlàntida”, l’escriu mentre va en aquests vaixells que van per l’Atlàntic entre Cuba i Barcelona. És cert que l’Antonio López financia la primera edició de “L’Atlàntida”. És curiós perquè financia una versió bilingüe i, la primera vegada que es publica, és en català i en castellà. Més que un mecenatge hi ha una apropiació del mite de Verdaguer en benefici propi. López va ser un mecenes, però podem dir que ho va ser a Comillas, el seu poble natal, ja que va finançar l’inici del seminari de Comillas, on va donar molts diners a canvi de res. Però en el cas de Verdaguer, jo no sé si podem dir que el concepte mecenatge té sentit, com a mínim en relació amb l’Antonio Lopez. El mateix podriem dir de Gaudir. Ell va treballar quan era molt jove per l’Antonio Lopez i va fer uns bancs per Comillas, però li va pagar, igual que va pagar a altres artesans. Un fa la feina i l’altre la paga, no diria que fos mecenatge. 

Al final l’Anotnio López es volia posicionar socialment i que això beneficiés els seus negocis, no?

D’alguna manera ell projectava una imatge d’un empresari que estava vinculat amb aquest èxit, i el feia seu. Més enllà d’això, no sé si podem establir aquesta relació de mecenatge.

Queda clar, doncs. Moltes gràcies per accedir a l’entrevista. Animem a tothom a la lectura del llibre, que és una lectura molt interessant i amena. 

Author

Articles relacionats

Darrers articles