La Revolució dels Clavells 41 anys després: l’últim bastió revolucionari del segle XX

Autor

Del mateix autor

Fawzía Abu Jáled

Roque Dalton

Vladimir Maiakovski

Lucía Aliagas

L’any 1945, suposadament el feixisme va ser derrotat a l’Europa Occidental i es va assumir que les diferents experiències feixistes havien significat un fracàs per a la societat occidental: Alemanya, Romania, Itàlia, Japó… Tot i que la construcció de l’Europa de la postguerra es va construir al voltant del consens de l’antifeixisme, la realitat va ser molt més crua: no només perquè l’anticomunisme va protagonitzar el modus operandi de la majoria de governs capitalistes – dificultant la construcció de democràcies populars a llocs com Itàlia o França-, sinó que es va permetre la convivència de règims hereus del feixisme en el continent: Espanya, Grècia i Portugal.

    Amb l’inici de 1974, aquests tres règims encara sobrevivien -tot i que amb algunes dificultats per l’estancament polític i les conseqüències de la crisi del petroli-, però no per molt temps. Portugal va ser el primer a caure aquell abril arran la coneguda “revolució dels clavells” dirigida pel Movimento das Forças Armadas, sector progressista i revolucionari de l’exèrcit portuguès.

    Les causes de la revolució són múltiples: el règim salazarista va haver de patir una crisi econòmica, política i alhora nacional. La revolució va iniciar-se a les colònies pel desgast de la guerra colonial i la impossibilitat de mantenir uns territoris que deixaven de ser solvents per a la societat portuguesa. L’únic que quedava era el record d’un passat imperial i la necessitat de mantenir unes colònies que mostraven la “grandesa” nacional portuguesa. Però això no alimenta les boques d’un poble que patia les conseqüències de la crisi i la repressió política del feixisme. 

    A la revolució d’abril va seguir-la un període revolucionari de democratització i conquesta de drets i llibertats polítiques i socials. En poc més d’un any, Portugal va esdevenir un exemple pels moviments d’esquerres del seu voltant que encara estaven sota el jou del feixisme, entre ells Espanya. El retorn de Mario Soáres i Álvaro Cunhal, la celebració de la manifestació multitudinària del Primer de Maig o l’alliberament dels presos polítics de les presons de Caixas i Peniche van ser mostres de la recuperació de les llibertats democràtiques a Portugal.

    El caràcter popular de la revolució és indestriable de l’evolució dels esdeveniments: sense la implicació de les classes treballadores i camperoles portugueses, la transició cap a un règim democràtic no s’hauria fet en aquests termes. Va néixer d’un cop militar comandat pel MFA, però aquestes van ser incapaces de controlar el fervor popular i evitar que les classes populars sortissin a celebrar la caiguda del règim i a defensar als revolucionaris. Durant el transcurs de la revolució, aquestes masses populars van ser les que van empènyer perquè, a poc a poc, el procés s’anés radicalitzant i aconseguissin fites com la nacionalització dels sectors estratègics, l’avenç en la descolonització o la reforma agrària.

    Aquesta radicalització va ser també la que va fer atemorir a les classes dominants, no només portugueses, sinó internacionals. Portugal es va trobar al punt de mira d’uns Estats Units que no es podia permetre l’emergència d’una democràcia popular avançada dins de l’Europa Occidental en el context de la Guerra Freda. Espanya també mirava amb reticència els esdeveniments portuguesos, ja que era un preludi de què podia significar la caiguda del règim franquista que també es trobava en crisi. Això va provocar una sèrie d’aliances a escala internacional per evitar que forces com el Partit Comunista Portuguès hegemonitzés la revolució: aliances basades en la complicitat del Partit Socialista de Mario Soares -no només en l’àmbit polític, sinó també de finançament- per moderar el Processo Revolucionário em Curso (PREC).

    El moment més àlgid de la revolució és el posterior a les eleccions constitucionals de l’abril de 1975, que va donar la victòria a les principals forces d’esquerres i que va permetre formar un govern d’esquerres encapçalat per Vasco Gonçalves i amb l’Alvaro Cunhal com a ministre sense cartera a Treball. Durant aquell estiu, la reacció -protagonitzada per l’Església, els empresaris i antics membres del règim- va atacar seus del PCP i va organitzar una sèrie de manifestacions en contra del rumb que seguia la revolució, fins al punt que es temia l’esclat d’una possible guerra civil. Aquest període es va conèixer com l’estiu calent o verão quente. 

    Durant la tardor, la situació era insostenible, i amb el fracassat intent de cop d’estat per part de l’ala més esquerranista de l’exèrcit – dirigida per la COPCON- es va posar punt final al procés revolucionari. El cop del 25 de novembre va ser l’excusa perfecta per a la socialdemocràcia més moderada per marginar políticament als comunistes – tot i que ni el PCP ni Álvaro Cunhal van donar suport al que van batejar com a aventurisme esquerranista-. Durant els anys següents, molts dels avenços assolits durant la revolució van ser revertits: el més paradigmàtic és el de la Constitució de 1976, que va viure una sèrie de reformes durant les dècades posteriors que van diluir el caràcter socialitzant del seu naixement. 

    Es podria afirmar que aquest procés de retrocés en els drets i llibertats que havia aconseguit la societat portuguesa durant el període revolucionari va culminar amb la tercera reforma constitucional de 1992. Entre 1982 i 1992, les reformes que la Constitució va viure van acabar convertint-la en una marcadament socioliberal i europeista: es va acabar amb les nacionalitzacions i la planificació de l’economia -establint un règim d’economia de mercat-, es va substituir el Consell de la Revolució pel Tribunal Constitucional i el Consell de l’Estat, es va aturar la reforma agrària i es va adaptar l’economia portuguesa a l’Euro.

    Durant els anys següents a la revolució, el Partit Comunista Portuguès es va erigir en el partit defensor dels coneguts valores de abril, defensa que els va permetre no només aconseguir uns òptims resultats durant la dècada dels vuitanta, sinó sobreviure a la caiguda del bloc de l’est durant els noranta, fins als nostres dies. La defensa dels valors revolucionaris que tenien com a objectiu acabar amb l’explotació capitalista i dels latifundis sobre la classe treballadora i camperola van permetre al partit d’un petit país del sud d’Europa sobreviure mentre la resta de partits queien en la marginalitat – fruit de l’assumpció dels postulats eurocomunistes que van acabar reduint-los a la seva tasca electoralista i de pactes amb les majories socialistes.

    En conclusió, han passat ja 47 anys de l’esclat de la Revolució dels Clavells, però aquesta encara ens fa reflexionar sobre el nostre present. L’emergència d’un pols social i democràtic al sud d’Europa no era tolerable per unes potències capitalistes que volien mantenir la seva dominància internacional i que, alhora, es preocupaven pel futur de països que viurien les seves respectives transicions a la democràcia de forma propera, com era el cas de Grècia i Espanya, i que no podien tenir com a exemple el d’una revolució de caràcter socialista triomfant. 

La revolució dels clavells va ser l’última gran revolució europea del segle XX i, paradoxalment, una de les més oblidades quan en parlem de les repercussions que va tenir no només de forma nacional, sinó internacional. Possiblement la Transició Espanyola no s’hauria donat de la mateixa forma si el seu veí no s’hagués aixecat i hagués mostrat que era possible sortir d’un règim dictatorial i encaminar-se cap al socialisme sense passar per una etapa prèvia democràtico-burgesa i si, per tant, els poders fàctics de l’Estat no s’haguessin organitzat perquè la Transició a Espanya fos tot el contrari a la portuguesa: moderada i pactada, amb la complicitat dels comunistes.

Articles relacionats

Darrers articles

Què pot la poesia?

Joana Raspall i Juanola

Gabriel Celaya

Àmal Yarrah