Nous episodis de transformisme i de reforçament del règim

Del mateix autor

Joan Tafalla

La capacitat del PSC i del PSOE per a fagocitar suposats comunistes ve de lluny. És el sub-producte d’una derrota de llarga durada: la derrota de la transició i el canvi lampedusià del règim franquista en això que “li diuen democràcia, però no ho és”. 

La derrota de la transició fou producte i causa, totes dues coses al mateix temps, de l’eurocomunisme. Aquesta fou la forma política que adoptà el reformisme i la socialdemocràcia al nostre país.

Per a alguns, aquesta forma política nacional del reformisme fou un trampolí provisional per a l’ascens social. El bitllet d’entrada per a aquest ascens social fou ajudar a la voladura gradual del PSUC i del PCE per a, finalment, negociar un lloc al PSOE. La llista de noms és inacabable, les formes foren diverses i creatives. 

Altres eurocomunistes no es varen integrar directament al PSOE. Per a ells l’eurocomunisme fou la forma política que els permeté ser part integrant del règim des de fora del PSOE, tot practicant una política complementària, i a cops de suport obert. La funció d’aquests era controlar i desactivar el moviment obrer i popular. Alhora es dedicaren a congelar el PSUC fins a transformar-lo en una organització post-comunista. Eco-socialista, li deien. Les ganes!

La transició (o millor, la “transacció”) fou la tercera revolució passiva en la història d’Espanya. Tota revolució passiva té com a component el transformisme dels sectors d’avantguarda de les classes subalternes. La transacció compta amb la seva forma pròpia de transformisme: l’eurocomunisme.

Un cop consolidat el règim quina forma política és el Regne d’Espanya, en els anys noranta els eurocomunistes (amb l’ajut inestimable d’El País, de la SER i del PSOE) es dedicaren a combatre fins a finalment derrotar el meritori intent del company Julio Anguita. El nostre enyorat company intentà aixecar una proposta profundament democràtica i social, capaç d’aplegar l’esquerra que no es resignava amb vegetar en els marges del règim. Coincidiren en l’operació de liquidació de la proposta del derrotat de Julio una conjunció entre “eurocomunistes de tota la vida”  i alguns que es proclamaven els seus més fidels seguidors. El resultat fou el pacte Frutos-Almunia que ensorrà IU sota mínims.

La crisi del 2008, amb l’aparició d’un massiu moviment social de rebuig a les seves conseqüències, i l’aparició a Catalunya d’un fort, massiu i interclassista moviment d’alliberament nacional obriren una bretxa (o millor dit: una escletxa) en el règim. Aquesta escletxa s’està tancant amb la integració de la força política que va sorgir de les mobilitzacions a les àrees de govern del règim. Aquesta integració en les àrees de govern és una política totalment utòpica: la crisi del capitalisme no deixa espai per a un reformisme de govern. No hi ha espai per a una política neo-keynesiana dins de l’actual Unió Europea. L’únic resultat previsible de  la integració en el govern és la derrota i la subalternització del moviment social i la consolidació d’un règim borbònic per altres quaranta anys.

Crec que s’està operant la quarta revolució passiva al nostre país. El règim cerca de reformar-se lampedusianament: que “quelcom” canviï perquè res no canviï. 

Tota revolució passiva té la seva corresponent dosi de transformisme. Fa uns quinze dies, a Catalunya, ha aparegut una nova i petitíssima operació transformista. La tragèdia de la transició s’ha convertit en una mini-farsa. 

Estem davant d’una clàssica operació de classe política, una recol·locació de petits peons en el tauler de joc. Darrere els peons, si hi ha lloc o espai, vindran les peces grosses. Algunes ja s’han apressat a mostrar el seu suport. El transformisme sempre és gradual, pas a pas, mai no mostra totes les cartes del joc.

En els pròxims temps podrem veure suposats comunistes recolzant el règim, recolzant passivament la monarquia, i argumentant que les úniques polítiques possibles són les de Calviño i d’Escrivá.

Temps al temps.

Articles relacionats

Darrers articles