En els darrers 5 anys ha crescut la pressió per acabar amb els diners en efectiu. La banca i la indústria tecnològica són els principals promotors d’aquest important canvi que ens presenten com un avantatge de la modernitat. Diversos governs europeus s’han pronunciat a favor d’aquesta mesura i els bancs centrals ja es preparen per a una dràstica restricció de l’ús de moneda i bitllets en les transaccions comercials. Però això, a qui beneficia realment?
En les darreres setmanes són diversos els governs europeus que s’han unit en aquesta croada. Dinamarca ha estat la primera, el govern ha proposat la fi dels pagaments en efectiu en diversos camps d’activitat del sector serveis: bars i restaurants, gasolineres, botigues de moda, entre moltes altres. França s’ha unit ràpidament a la iniciativa amb un seguit de mesures que contemplen un límit de 1.000 euros per als pagaments en efectiu. Fins ara, el llindar fixat per les autoritats era tres vegades més alt, arribant als 3.000 euros.
Per la seva banda, la indústria tecnològica està immersa en una veritable cursa contrarellotge per a dotar els telèfons de capacitats de pagament de proximitat en establiments comercials, és a dir, que els telèfons puguin servir com a targetes. Aquesta capacitat se sumaria a les ja múltiples plataformes de pagament en línia que existeixen i que són accessibles des de tot tipus de dispositius electrònics i que permeten la compra des del domicili. La nord-americana Apple té també en aquest camp un paper capdavanter amb un sistema de pagament des del telèfon que grans cadenes comercials han implementat en els seus establiments. En la competència, Google, Samsung i moltes altres multinacionals treballen per trobar en aquesta transformació una nova oportunitat de beneficis.
Governs i multinacionals asseguren que la substitució de les transaccions en efectiu per transaccions electròniques només comportarà avantatges per a tothom. Però és això cert?
Dos són els principals arguments dels defensors de les transaccions electròniques: la comoditat de no haver de manegar l’efectiu en la vida diària i el control de l’activitat econòmica per a perseguir el frau. Aquests arguments poden semblar lògics i contundents però hi ha altres elements que convindria considerar.
Per començar, la immensa majoria dels diners que provenen del frau no tenen la forma de diners en efectiu, es troben dipositats com a diners electrònics en entitats bancàries de paradisos fiscals. De fet, en el món només circulen com a moneda i paper una petita fracció del conjunt de diners que es mouen diàriament. La major part ho fa com a transaccions electròniques. Els grans volums de diners mai no s’han mogut com a diners en efectiu, provinguin d’activitats il·lícites o completament legals. S’han mogut sempre a través de sistemes més segurs, sigui en la forma de xecs o de molts altres tipus de documents bancaris. Perseguir el frau té poc a veure amb la manera com es realitzen les transaccions, és una qüestió de voluntat política. El que cal per posar fi al frau és acabar amb els paradisos fiscals, amb el secret bancari i la desregulació financera, dotar de mitjans a les hisendes públiques i al sistema judicial, posar a la policia a perseguir estafadors en lloc de tenir-la desnonant famílies.
En segon lloc, els sectors més pobres de la societat serien molt perjudicats per l’eliminació de la moneda en efectiu. Importants segments de la ciutadania podrien quedar exclosos del sistema de pagaments electrònics, ja que no disposarien d’uns ingressos mínims que els hi permetessin l’accés. L’eliminació dificultaria el traspàs de diners entre individus sense finalitats comercials, podria convertir-se en molt difícil, per exemple, el simple fet de prestar diners a una altra persona, encara que fos una petita quantitat, o fer-ho sense que aquests moviments poguessin ser fiscalitzats.
D’altra banda, la imminent eliminació de la moneda en efectiu en alguns països de la Unió Europea agreujarà encara més les diferències entre l’Europa Central i la perifèrica. Tal com han assenyalat molts estudis aquestes mesures són relativament factibles de portar a terme a Dinamarca o a França, on l’ús de la moneda en efectiu ha caigut progressivament i de manera notable. Tanmateix semblen difícils de portar a terme amb rapidesa a Espanya, Portugal o Grècia, amb models econòmics molt diferents.
Finalment, els més beneficiats de la implantació d’un sistema de pagaments exclusivament electrònic serien les entitats financeres, que guanyarien encara més poder sobre la ciutadania i sobre els governs. La banca esdevindria l’entitat indispensable d’absolutament tots els moviments de diners. Cap transacció podria escapar del seu control i podria multiplicar el seu benefici a través de les comissions. Com que les comissions serien carregades als comerciants, és possible que aquesta mesura tingui també repercussions nefastes sobre el petit comerç i afavoreixi encara més a les grans superfícies i cadenes de franquícies comercials.
PA
