El procés de regularització de persones migrades és absolutament necessari, però la forma concreta en què s’està duent a terme ha desfermat les crítiques de les esquerres i de les organitzacions socials. Els criteris que finalment s’han establert són força restrictius, incloent-hi elements com el temps de residència, el requisit d’empadronament i tot un seguit de traves burocràtiques que estan generant enorme confusió, provocant cues draconianes i afavorint l’actuació constant d’estafadors. El més preocupant és l’exclusió dels sectors més vulnerables, com les persones sense empadronar o les que treballen de manera informal. El racisme institucional i la Llei d’Estrangeria no són els marcs més adequats per a dur a terme aquest procés amb la garantia dels drets fonamentals, en un sistema que acaba reproduint la mateixa irregularitat que pretén corregir. Lluny de qualsevol intent de divisió, cal recordar que totes aquestes persones formen part de la mateixa classe treballadora que la resta de la població, sotmesa a diferents formes d’explotació però amb interessos comuns que només poden defensar-se des de la unitat.
La cimera de caps d’estat per la democràcia, recentment celebrada a Barcelona, és l’exemple perfecte de com el PSOE gestiona al descontentament dins del capitalisme neoliberal. S’ha venut com un front antifeixista, però ha evitat en tot moment tocar els interessos de les elits i fer propostes de profunditat. No s’han qüestionat les polítiques migratòries, securitàries o econòmiques, no s’han plantejat mesures estructurals contra la desigualtat o la precarietat, ni tampoc el paper de fons de la UE i dels governs liberals en alimentar les causes últimes del feixisme. Ha estat una escenificació amb un discurs de cara a la galeria, sense una anàlisi profunda de la realitat que fa possible l’auge de l’extrema dreta i els dèficits de fons del sistema actual. El PSOE llença una OPA amb l’objectiu d’absorbir tot l’espai a la seva esquerra, fet que posa de manifest la necessitat que tenim d’organitzar-nos i plantejar alternatives, rebutjant qualsevol tipus de subordinació.
L’últim informe d’Amnistia Internacional confirma les greus vulneracions de drets humans en l’àmbit internacional que hem anat denunciant des de fa temps. La repressió a les persones migrants i als activistes civils són pràctiques sistemàtiques, dutes a terme per institucions i governs, i presenten una tendència molt preocupant d’enduriment i regressió de drets. Aquest escenari posa sobre la taula unes dinàmiques estructurals vinculades a un sistema global marcat per l’imperialisme, les desigualtats entre centre i perifèria i la subordinació dels drets humans als interessos geopolítics i econòmics dominants.
En l’actual context d’escalada bèl·lica, la mobilització convocada a Barcelona el pròxim 26 d’abril posa el focus en el paper central de la guerra com a instrument de la política imperialista i en les seves conseqüències directes sobre la vida de les classes populars. Més enllà de les justificacions ideològiques, els conflictes actuals responen a interessos geopolítics i econòmics que alimenten el rearmament i reforcen estructures com l’OTAN, amb un increment de la despesa militar que es tradueix en retallades socials i en un empitjorament de les condicions de vida. Alhora, l’impacte sobre els preus de l’energia i el cost de la vida evidencia com la guerra es projecta molt més enllà dels camps de batalla. Davant d’aquesta realitat, es fa imprescindible reforçar la mobilització popular en defensa d’una pau justa, vinculada a la lluita contra el militarisme, l’imperialisme i les seves conseqüències socials.
Davant d’aquest escenari, es fa evident que ni les respostes institucionals limitades ni els discursos grandiloqüents poden donar sortida a una crisi profundament estructural. La vulneració de drets, l’avenç de l’autoritarisme i l’escalada bèl·lica són expressions d’un mateix sistema que prioritza els interessos del capital per sobre de les necessitats de la majoria social. Per això, només des de l’organització col·lectiva, la mobilització popular i la solidaritat internacionalista es pot construir una alternativa real que situï la vida, els drets i la pau al centre. És en aquest terreny on es decideix el futur, no en les cimeres ni en les declaracions institucionals, sinó en la capacitat dels pobles de fer front a les dinàmiques de dominació i obrir camins de transformació.
