En la guerra moderna, la destrucció no es limita a les forces armades o a les instal·lacions estratègiques. Quan es bombardegen llocs històrics i es violen ciutats antigues, l’objectiu passa a ser la civilització mateixa. L’ofensiva en curs dels Estats Units i Israel contra l’Iran exemplifica amb una claredat esfereïdora aquest càlcul brutal: una campanya deliberada no només per dominar el camp de batalla, sinó per esborrar la memòria d’un poble i el patrimoni tangible de la història humana.
Segons el Ministeri de Patrimoni Cultural de l’Iran, prop de seixanta museus i llocs històrics han patit danys en els primers dies de la campanya. Aquesta xifra colpidora és més que una estadística; constitueix una massacre cultural que esborra mil·lennis de coneixement i d’art acumulats. Aquests llocs no són monuments inerts: són arxius vius de l’esforç humà, que abasten des de les antigues dinasties perses fins als imperis islàmics, on palaus, mesquites, mercats i jardins es combinen en un mosaic cultural irreemplaçable.
A Isfahan, durant molt de temps celebrada com “la meitat del món”, el palau d’Ali Qapu ha patit danys en la seva fusta tallada del segle XVII i en els seus frescos. El jardí icònic de Chehel Sotoun, amb les seves sales decorades amb rajoles i pavellons pintats, ha vist destruïda la seva delicada ornamentació. Fins i tot la plaça Naqsh-e Jahan, una de les places històriques més grans del món, ha patit danys estructurals als edificis patrimonials que l’envolten. La Gran Mesquita d’Isfahan, una joia arquitectònica mil·lenària, ha perdut parts de les seves rajoles turqueses de cúpules i minarets.
Teheran tampoc no s’ha salvat. El palau de Golestan, que es remunta al segle XIV i posteriorment residència reial qajar, ha patit vitralls trencats, ornamentació de fusta danyada i restes escampades pels seus jardins històrics després d’atacs a estructures properes. A l’oest de l’Iran, el castell de Falak-ol-Aflak, a Khorramabad, una antiga fortalesa sassànida que acull museus locals, ha estat parcialment destruït arran d’un bombardeig aeri contra un edifici del ministeri de cultura.
L’ofensiva també ha colpejat zones urbanes més petites però històricament significatives. A la província de Bushehr, el barri antic de Siraf —un centre comercial marítim amb segles d’història— ha patit danys en habitatges tradicionals i estructures patrimonials. Només Teheran ha registrat danys en 19 llocs històrics, fet que posa de manifest l’abast i el caràcter indiscriminat dels atacs.
L’atac deliberat a llocs que han resistit segles de conquestes, incursions colonials i guerres modernes —incloses la Segona Guerra Mundial i la guerra Iran-Iraq— constitueix una violació flagrant de les normes internacionals. Tant les Convencions de Ginebra com les convencions de la UNESCO estableixen clarament la protecció dels béns culturals en temps de conflicte armat. Els Estats Units, en orquestrar aquests atacs, han mostrat menyspreu per aquests marcs legals, convertint el patrimoni mateix en una arma de coerció i terror.
La UNESCO ha expressat una profunda preocupació pels atacs i ha advertit que les operacions militars continuades amenacen desenes d’altres llocs culturals. Aquesta no és una pèrdua local, sinó global. Cada lloc destruït esborra un capítol de la història humana compartida; cada mesquita, palau o fortalesa destruïts elimina un fragment de la memòria col·lectiva. El patrimoni cultural no és només estètic: és l’àncora de la identitat i el dipòsit de la civilització humana. La seva destrucció deliberada és un atac contra el concepte mateix d’història.
El que està passant a l’Iran transcendeix la guerra convencional; és una guerra contra la memòria, contra la mateixa idea de civilització. Quan places històriques, palaus, mesquites i fortaleses es redueixen a runes, queda exposada la fallida moral dels agressors. Els Estats Units, en coordinació amb Israel, no només duen a terme una campanya militar: perpetren un atac calculat contra la identitat cultural, dirigint la seva potència tecnològica contra els arxius vius de la humanitat.
Aquest és un conflicte en què el camp de batalla no és només el territori, sinó la memòria; no només les ciutats, sinó els segles d’assoliment humà incrustats en pedra, rajola i fusta. L’atac deliberat al patrimoni cultural iranià planteja qüestions profundes: quin tipus de civilització avala l’aniquilació de la història? Quina autoritat moral pot reivindicar una nació quan devasta el patrimoni dels altres mentre es presenta com a defensora dels valors humans?
La resposta és contundent. Els Estats Units han convertit la història mateixa en una arma, transformant museus, mesquites i palaus en danys col·laterals d’una agenda més àmplia de coerció. En fer-ho, han mostrat al món que el seu poder no es mesura en justícia o civilització, sinó en la brutalitat de la seva capacitat d’esborrar el passat. La història humana, a l’Iran com arreu, està sota setge —i les conseqüències ressonen molt més enllà de les seves fronteres.
Publicat originalment a People’s World:
https://www.peoplesworld.org/article/sixty-monuments-under-fire-the-u-s-israeli-assault-on-irans-cultural-memory/
