L’augment de la tensió al voltant de l’estret d’Ormuz torna a evidenciar el paper central de l’energia en les disputes imperialistes i en la inestabilitat de l’ordre global. La situació, marcada per un trànsit reduït de petroliers i per la instrumentalització del pas marítim per part dels EUA, s’ha convertit en un nou focus d’inestabilitat econòmica i geopolítica. Les amenaces de bloqueig per part de Trump, en un context de negociacions estancades, responen a la lògica habitual de pressió militar i coerció econòmica que caracteritza l’administració nord-americana. Aquestes maniobres han tingut un impacte immediat en els mercats energètics, amb una nova escalada del preu del petroli que posa de manifest fins a quin punt el capitalisme global depèn d’uns fluxos energètics altament militaritzats i vulnerables. Al mateix temps, la Xina emergeix com a actor central tant per la seva dependència del cru de la regió com pel seu paper d’equilibri diplomàtic, mentre el risc d’un xoc directe entre grans potències continua latent. Lluny de qualsevol estabilitat, Ormuz es confirma com un punt crític de la rivalitat imperialista contemporània.
Les eleccions a Hongria han suposat una derrota significativa d’un dels principals referents de l’extrema dreta europea, Viktor Orbán, que després de setze anys al poder ha estat desallotjat en un context d’alta participació i desgast polític acumulat. Tot i que la victòria del nou partit liderat per Péter Magyar no representa una ruptura amb el marc conservador, sí que evidencia els límits del projecte autoritari i il·liberal que Orbán havia consolidat i exportat com a model per a algunes dretes reaccionàries del continent. La seva caiguda debilita un dels principals pols de referència internacional de l’extrema dreta. Amb tot, el relleu no implica una transformació estructural, sinó més aviat una recomposició del bloc dominant sota noves formes, fet que obliga a no confondre la derrota d’un lideratge amb la desaparició de les condicions que han alimentat l’ascens de l’extrema dreta.
El tancament de la investigació contra Begoña Gómez i la proposta d’enviar la causa a judici popular torna a posar de manifest la consolidació d’una estratègia de judicialització de la política que erosiona els límits entre la justícia i la lluita partidista. Després de dos anys d’instrucció marcats per la pressió mediàtica i la denúncia d’entitats d’ultradreta, la causa se sustenta en inferències i hipòtesis que no han estat avalades per proves sòlides d’enriquiment personal ni d’irregularitats patrimonials, tal com assenyalen tant la fiscalia com la defensa. Aquest cas exemplifica una dinàmica creixent de lawfare, en què sectors judicials, mediàtics i polítics articulen processos que, més enllà del seu resultat final, funcionen com a instruments de desgast i deslegitimació de l’adversari polític, aprofundint la crisi de confiança en les institucions i la seva instrumentalització per part de les elits.
L’emergència de nous espais juvenils vinculats a l’ecosistema de l’extrema dreta evidencia un procés de reorganització i adaptació d’aquestes forces, que combinen discurs polític, cultura ultraindividualista i una estètica militaritzada per atraure nous quadres militants. Sota aparences d’associacions esportives o culturals, aquests col·lectius articulen una socialització política basada en la disciplina física malentesa, la identitat excloent i la construcció d’un enemic intern, en un marc ideològic que connecta amb les derives més reaccionàries de l’extrema dreta europea. Aquest teixit juvenil no és un fenomen aïllat, sinó que s’inscriu en una estratègia més àmplia de penetració en espais socials i culturals, sovint amb complicitats directes o indirectes amb estructures polítiques ja consolidades, com és el cas de Vox a Catalunya. El resultat és la normalització progressiva de pràctiques i discursos que contribueixen a la consolidació d’un bloc reaccionari amb capacitat d’incidència política creixent.
