Si anem al principi dels temps, el pacifisme, així com l’ecologisme, eren moviments minoritaris. A Espanya s’acabava de sortir de la transició: encara l’any 1981 hi va haver l’intent de cop d’estat d’en Tejero i s’estava per unes altres coses. D’altra banda, en el meu cas de filla de militant del PSUC vaig viure de prop la divisió i la formació del PCC. Era evident que també un sector important de l’esquerra tenia altres urgències.
A Europa van ser els anys del moviment antimíssils: l’URSS va iniciar el 76 la producció de míssils SS-20 i l’OTAN acorda d’instal·lar a Europa els míssils d’abast mitjà el 79. Aquell mateix any —1979— es realitza la primera manifestació massiva de l’Europa occidental. I per primer cop es funda l’END: European Desarmament Nuclear. Després d’aquesta organització en van venir més i amb un seguiment massiu transnacional. Justament són els anys en què el govern de la UCD fica Espanya a l’OTAN amb la promesa d’un referèndum posterior. Però ja no sabrem si ho hagués fet, perquè justament l’any 1982 el PSOE guanya les eleccions amb la promesa de fer sortir Espanya de l’OTAN.
I aquí posem la lupa sobre una jove que a l’institut Sants Les Corts de Barcelona va plantejar al seu nucli d’amics: “fem un grup antimilitarista?” Semblava que a tot arreu se’n creaven i personalment es vivia com a necessitat urgent. L’activitat dels joves estudiants era frenètica: cartells fets a mà, aules obertes i tothom qui volgués tal dia a tal hora a la classe de 3r de BUP de lletres (l’equivalent al 4t d’ESO actual). Un company d’escola que estava en un altre centre ens va parlar del Comitè Antimilitarista de Barcelona i cap allà vam anar a buscar coordinació. Ja m’anticiparé a dir-vos que vam ser dels primers grups a crear-se i que tot indicava que ens havíem anticipat una mica al que vindria després.
Vam anar al local del GAMBA (Grup Antimilitarista de Barcelona) que també era local del MOC (Moviment d’Objectors de Consciència) encapçalat per Xavier Rius. Entre els dos grups eren una quinzena de persones, tal com he pogut corroborar en estudis posteriors. Els va cridar l’atenció un grup de gent tan jove. A l’hora de plegar la primera reunió sis més ens esperaven a la porta per anar de gresca. Ens demanen: “aquí hi teniu tots els del vostre grup?” “No, aquests només són amb els qui avui sortim”, I ells amb curiositat “I quants sou?” i amb una mica de vergonya responc “Només se n’hi han volgut apuntar 25”. Ells se sorprenen, i per estranyesa meva resulta que els semblava que érem molts… Em miren ells també estranyats i els dic “És que a l’institut som 300 alumnes”. Allà va ser el lloc on vaig aprendre que això d’organitzar-se i mobilitzar-se era un fet excepcional i poc normal.
A part de Xavier Rius, un periodista, que de tant en tant encara avui el veiem pels mitjans, també vull fer esment de l’advocat que va haver d’intervenir per treure els companys de Via Laietana el dia que se’ls va acudir de repartir propaganda antimilitarista a les portes de les comissaries. L’home era també un històric de la lluita antifranquista, ho vaig saber quan fa pocs anys va sortir la seva necrològica a les notícies. Un home llarg i prim amb l’esquena doblegada, al qual sempre recordaria quan posteriorment, ja dins dels CJC (Col·lectius de Joves Comunistes), era Lluís Salvadores (pare), l’advocat que ens assistia quan ens detenien. Aquells advocats semblaven pastats per la mateixa massa: tarannà afable, i sobretot pacient… (ell ja era mort quan vaig llegir les memòries de López Raimundo i vaig poder dimensionar la figura també llarga, prima i encorbada, amb les ulleres a la punta del nas que venia a socorre’ns a la comissaria de torn on ens haguessin portat).
Tornem al moviment per la Pau. El van iniciar l’any 1983 a Saragossa els nuclis a l’esquerra del PCE, el Moviment Comunista i la Lliga Revolucionària. I es van estendre allà on tenien presència (50 grups originàriament). Un d’aquests grups era el Comitè Anti OTAN de Sants, i vet aquí que, amb l’escarment de la detenció, vam dirigir-nos a aquest grup més pròxim i amb nom menys bel·licós. En principi el Comitè del barri era una coordinadora de grups diversos (l’empresa Leti, Telefònica de Sants per exemple… i també el nostre grup d’estudiants) però aviat, com va passar amb tots els nuclis de Barcelona, la participació va acabar sent nominal. A nivell de ciutat, funcionava la Coordinadora per al Desarmament i la Desnuclearització de Barcelona.
Les primeres accions implicaven encartellades, pancartes casolanes penjades als barris… Campanyes de recollides de signatures que es van començar a publicar als diaris… Així com presència al carrer amb parades per distribuir fullets. I tot plegat va portar a una revitalització del teixit social… Teníem les associacions de veïns, els locals de protesta i les estructures de la transició… només calia que la gent hi anéssim i, per a aquella causa, la gent ho vam creure necessari. Si no hi hagués hagut la lluita antifranquista al barri, per exemple, no sé on ens hauríem reunit. Les seus de les associacions de veïns es van tornar a omplir i aviat quedarien petites.
És cert que va ser un moviment molt emocional que va anar sent bastit amb dades i arguments gràcies als intel·lectuals que es movien al voltant de l’església, universitaris, professorat… Aquí vam conèixer les primeres iniciatives de Justícia i Pau amb l’Arcadi Oliveres, els primers assajos de Rafael Grassa, la documentació que aportava la Gabriela Serra… els estudis i reflexions posteriors des de Mientrastanto, des de Realitat, des dels Sindicats… Com a exemple, recordo la primera vegada que se’ns va portar l’anàlisi directa dels Pressupostos de l’Estat en reunions obertes al barri: miràvem directament els números i detectàvem les trampes de les partides per a armes que es desviaven en altres apartats com “Indústria”. No cal dir que va representar una participació molt instructiva per als joves que ho vam viure.
Entre 1984 i 1986 (data del referèndum) el moviment va créixer exponencialment i amb ell, totes les altres organitzacions, els uns ens alimentàvem dels altres. En els moments crucials, salvant les primeres reticències per l’origen minoritari del moviment, tots els partits d’esquerra i els sindicats, CCOO i també UGT, s’hi va llançar de ple: xerrades barri a barri, informant a peu de carrer, paradetes els caps de setmana per parlar amb tothom… Es van fer festes, columnes recorrent la ciutat, marxa de torxes, organització de referèndums… i això ja va suposar pujar un grau l’organització: a barris (Horta-Guinardó, Sants, Gràcia, Nou Barris, Sant Andreu…), centres d’educació secundària (la Coordinadora d’Estudiants), a les universitats: assemblees, aturada de classes (he trobat una graella amb totes les aules de la facultat Geografia-Història-Filosofia-Pedagogia marcades amb horari: qui hi entrava i a quina hora per assegurar que no se’ns escapés ningú). Durant mesos hi va haver una pancarta enorme penjant de les torres de la Zona Universitària.
No vam cridar a la gent, sinó que la gent va venir a omplir els locals durant les reunions. Érem uns 20 a Sants al principi fent rotllana al Centre Social; més endavant la rotllana va acabar sent formada per tres cercles en renglera perquè no hi cabíem; i finalment ja el 1985 i amb el referèndum a sobre, se’ns va cedir l’espai del costat on ens encabíem com podíem, nosaltres mateixos sorpresos de l’èxit i entusiasmats alhora ja passàvem del centenar de participants. Els companys d’altres barris explicaven que arreu succeïa el mateix.
L’activitat dels sindicats i la formació de la coordinació a nivell de Catalunya, i més endavant, la coordinació a nivell estatal quan vam ser a poca distància del Referèndum, van suposar un gran salt qualitatiu. La Federació de CCOO de Barcelona va ser molt activa, especialment el Comitè de la ja desapareguda Maquinista Ibèrica, i un col·lectiu com els Estibadors del Port van acabar deixant el seu local enorme del barri de Ribera a la Coordinadora que cada vegada necessitava espais més grans.
Va arribar el referèndum que demanava si l’Estat espanyol acceptava l’adhesió a l’OTAN o no; i el vam perdre (sí a l’OTAN: 56,85%; no a l’OTAN: 43,15). Però la percepció que teníem la victòria a tocar era encertada, perquè el resultat a Catalunya va ser: sí 46,31%; no 53,69. El moviment es va desinflar i va continuar amb altres temes com l’objecció i la insubmissió que van portar a una certa divisió. Però les bases per a futures mobilitzacions en contra de la guerra ja s’havien posat en marxa.
Imatge de portada provinent del fons fotogràfic del periòdic Avant. Font: Arxiu Josep Serradell (Fundació Neus Català).
