Encertadament, ja fa una pila d’anys, Manuel Vázquez Montalbán caracteritzava els nacionalistes bascos i catalans com a persones que es declaraven “sobiranistes en tot menys en defensa i multinacionals”. Una cosa semblant es pot dir dels nacionalistes espanyols.
Arran de les mobilitzacions del 15-M de 2011 es va posar de moda parlar del règim del 78 per referir-se a l’actual sistema jurídic, polític i econòmic. Aquesta denominació suggereix que la realitat en la qual vivim està fonamentalment condicionada per la Constitució del 1978.
Sense negar la seva rellevància, és necessari assenyalar que el nostre present està condicionat per un sistema de governança multinivell, del qual l’Estat espanyol i la seva Constitució només són una part que està subordinada a altres estructures de poder de caràcter supraestatal. Algunes d’aquestes estructures van començar a ser operatives a partir de dos esdeveniments dels quals aquest any commemorem el quaranta aniversari: l’entrada d’Espanya a les Comunitats europees i la ratificació en referèndum de la seva pertinença a l’OTAN. És per això que considero més apropiat parlar del règim del 86 que no pas del règim del 78. Entre altres coses, perquè en el futur immediat ens podem veure afectats molt negativament per decisions adoptades en alguna d’aquestes instàncies supraestatals.
Oh, Europa!
Un dels arguments que la direcció del PSOE va utilitzar per convèncer a la gent de les bondats de l’OTAN va ser que la integració en ella era el preu que s’havia de pagar per entrar al mercat comú europeu. L’adhesió a la CEE era percebuda per una majoria social com un fet positiu. Els que més ho valoraven així eren els empresaris, que hi veien una gran oportunitat per augmentar el seu compte de beneficis, però també ho consideraven un esdeveniment positiu els sindicats majoritaris (CCOO i UGT) i els principals partits polítics. L’entrada d’Espanya al mercat comú es va produir l’1 de gener de 1986. A partir d’aquell moment, moltes decisions de política econòmica es van justificar “perquè es feia a Europa” o “perquè Europa ho demanava”.
Per aquesta via una part substancial de l’activitat legislativa ha estat condicionada o limitada per les directrius europees. Segons un informe del Parlament Europeu, el 45% de les lleis aprovades pel parlament espanyol té el seu origen en algun acte legislatiu de les institucions de la UE. Les matèries que regulen són extenses. Inclouen, entre altres, l’agricultura, l’ocupació, la política social, el canvi climàtic, el mercat únic digital, la immigració i la intel·ligència artificial. Així mateix, l’euro i el Banc Central Europeu han buidat de contingut les funcions del Banc d’Espanya i les polítiques nacionals de caràcter monetari i financer. Recordem, per altra part, el conflicte entre Grècia i la UE a propòsit dels plans d’ajustament econòmic arran de la crisi de 2008, i la manera en què es va resoldre. Recordem, així mateix, que va ser la UE la que va imposar a Espanya una reforma constitucional (la de l’art. 135 de la CE) perquè es donés prioritat al pagament del deute públic sobre d’altres finalitats. Per últim, des de 2012, els pressupostos generals dels estats membres de la UE han de rebre el vistiplau de les institucions europees.
Conseqüències de l’adhesió a l’OTAN
L’altre àmbit en el qual Espanya ha vist retallada de forma molt substancial la seva sobirania és el de la defensa. Des de finals dels anys vuitanta del segle passat, l’exèrcit espanyol ha participat en un munt de missions militars internacionals. A vegades sota la direcció del govern nord-americà (Iugoslàvia, Afganistan, Iraq, Líbia); d’altres no, però mai aquestes intervencions s’han fet en contra dels interessos geopolítics dels EUA. Cap d’aquestes missions ha tingut una relació directa amb la defensa del territori espanyol.
En el 2026, la situació internacional s’està agreujant. La guerra indirecta entre l’OTAN i Rússia al territori d’Ucraïna, en la qual estan implicades quatre potències nuclears, pot continuar de forma indefinida o pot aturar-se si les negociacions entre Trump i Putin arriben a bon port. També pot succeir que en un parell d’anys la guerra contra Rússia es revifi, almenys si hem de fer cas a les proclames bel·licistes d’uns quants dirigents europeus.
Per exemple, si ens hem de prendre seriosament les declaracions de Boris Pistorius, ministre de defensa de la RFA, que va dir fa dos anys que el 2029 havíem d’estar preparats per fer la guerra a Rússia (en una compareixença en el Parlament alemany el 5 de juny de 2024), raó per la qual s’havia de tornar a implantar el servei militar obligatori. En el mateix sentit es va expressar Fabien Mandon, general i cap de l’estat major francès (però avançant la data de la guerra contra Rússia al 2028), en declaracions fetes a l’Assemblea Nacional el 22 d’octubre de l’any passat. Mandon va afegir que per aquest motiu França havia d’estar disposada a “perdre els seus fills a la guerra”.
Poc després, el general italià Giussepe Cavo Dragone, cap del comitè militar de l’OTAN, va explicar com podria començar aquest xoc frontal amb Rússia: mitjançant un atac preventiu de l’OTAN en resposta a allò que ell va anomenar “atacs híbrids” (expressió indeterminada que vol dir el que ell vulgui), segons declaracions recollides pel Financial Times l’1 de desembre de 2025.
Davant l’amenaça -o provocació- del general Cavo, el govern rus va respondre que no tenia cap intenció d’entrar en guerra amb la resta d’Europa, però que si els estats de la UE ho volien, Rússia estava preparada per lliurar una guerra contra ells. El problema, va afegir, “serà que després d’això no quedarà ningú amb qui negociar”. (El País, 3-12-2025).
Una setmana més tard, Mark Rutte, secretari general de l’OTAN, va explicar que aquesta guerra contra Rússia, del 2028 o del 2029, tindrà “la mateixa magnitud que la dels nostres avis o besavis”, comportarà “reclutament massiu”, “milions de desplaçats” i “destrucció”, molta destrucció. Des del seu punt de vista, s’ha de veure (o visualitzar, com es diu ara) com un “escenari terrible, amb patiments generalitzats i pèrdues extremes”, segons declaracions fetes el passat 11 de desembre de 2025 en una roda de premsa conjunta amb el canceller alemany Friedrich Metz (recollides, entre d’altres, pel diari El País, 11-12-2025). És clar que pel secretari general de l’OTAN la guerra que començarà en dos o tres anys serà una cosa semblant a la Tercera Guerra Mundial. Una guerra, per tant, que ràpidament escalaria cap a la guerra nuclear i que, per això, perdríem tots els europeus. Amb aquestes declaracions Mark Rutte ens ha anunciat el suïcidi d’Europa. Això sí que és ser un catastrofista!
Una part, almenys, del govern espanyol també vol contribuir a l’autodestrucció d’Europa. El 8 de gener d’enguany, el president Pedro Sánchez va anunciar la seva intenció d’enviar tropes espanyoles a Ucraïna com a “tropes de pau” un cop s’aconsegueixi un “alto el foc”. Enviar unitats militars de països de l’OTAN, que poden convertir-se ràpidament en tropes de guerra si l’alto el foc es trenca per qualsevol incident armat, és un acte més de provocació a Rússia, la qual no vol veure ni en pintura unitats militars de l’OTAN a Ucraïna. L’adhesió o no d’aquest país a l’aliança militar occidental és el motiu central de la guerra. Per això el govern rus va dir l’endemà que si s’enviaven tropes de l’Aliança Atlàntica a aquell país les consideraria un “objectiu legítim” (La Vanguardia, 9 de gener de 2026).
Però, per què Espanya s’hauria d’implicar en una guerra contra Rússia? Li ha declarat Rússia la guerra a Espanya? Li ha declarat Espanya la guerra a Rússia? No, que se sàpiga. Si Espanya es veu implicada en una guerra “de la magnitud de la dels nostres avis o besavis” no serà per raons de defensa nacional, sinó per un embolic derivat de la seva política internacional d’aliances.
A més a més, a la cimera de l’OTAN del juny de 2025 es va aprovar augmentar la despesa militar fins a arribar el 5% del PIB, la qual cosa comportarà una brutal retallada de la despesa social i fer un immens regal als actuals i futurs governs europeus d’extrema dreta (a Espanya, al futur govern de PP i Vox) perquè puguin disposar de molts recursos per poder deportar a centenars de milers d’immigrants pobres, com ara està fent Trump als EUA, i reprimir a les persones que els hi facin costat.
Cal fer una transició del règim del 86 a un altre més democràtic
Desvincular Espanya de la UE és força complicat. El mercat únic europeu és una realitat tan sòlida com les classes socials. Trencar amb ell pot comportar un daltabaix econòmic i social considerable. No obstant això, en el futur pot haver-hi una crisi de la UE o fins i tot un enfonsament institucional provocat per l’eixamplament de les diferències entre la UE de l’est i la de l’oest. Aleshores pot ser el moment de proposar i implementar alternatives viables. Cadascú té el seu model preferit. El meu seria una federació d’estats europeus força descentralitzada.
Però cada cop és més urgent sortir de l’OTAN i desvincular-se dels projectes militaristes de la UE. Països com Irlanda, Àustria, Suïssa, Sèrbia, Xipre o Malta, que no formen part de l’OTAN, no s’han de plantejar enviar tropes a Ucraïna o augmentar els seus pressupostos militars per imposició dels EUA. Són països neutrals la seguretat dels quals està millor garantida fora que dintre de l’Aliança Atlàntica. Els ciutadans de l’estat espanyol, en canvi, sí que ho han d’afrontar per la decisió del govern de la UCD de ficar-nos a l’aliança militar occidental el 1982, decisió que malauradament no va aconseguir revertir el referèndum de 1986. Ara bé, des de la tornada de Trump a la Casa Blanca tot allò que té a veure amb la defensa europea ha començat a trontollar. No soc gaire optimista al respecte, però alguna cosa s’està movent i potser aquest fet ens dona una oportunitat inesperada per replantejar la política de defensa del Regne d’Espanya.
Donald Trump va amenaçar d’expulsar Espanya de l’OTAN si no incrementava la seva despesa militar fins al 5% del PIB. És una pena que el president nord-americà sigui un fatxenda bocamoll. Perquè si no fos així, la lluita contra el rearmament podria arribar a tenir un premi doble: evitar que ens retallin la despesa social i aconseguir la desconnexió de la maquinària militar de l’imperialisme occidental que sempre ens acaba arrossegant a alguna guerra (i EUA/OTAN sempre estan en guerra!). Un somni meravellós que hauríem de fer el possible per convertir-lo en realitat!
