Plantejar-nos quin és el paper de l’OTAN en el món actual enmig de l’esclat d’una guerra és complicat pel fet que cada hora apareixen noves dades que poden modificar-ne qualsevol anàlisi. Tot i així ens hi aventurarem per mostrar una tendència que ja ve de lluny: d’una banda, la subordinació als interessos nord-americans més que no pas als principis de defensa europeus; i per l’altra: les dissensions internes entre els seus membres. Aquests elements impliquen alhora les contradiccions entre els principis fundadors i l’actuació dels seus membres, així com una perillosa militarització que ja veiem on ens ha abocat: a una guerra que alguns especialistes ja estan qualificant d’inici de la Tercera Guerra Mundial [1]. És necessari que des dels carrers d’Europa i des de la política europea es plantegi una alternativa pacifista que accepti la multilateralitat, la cooperació internacional, la neutralitat respecte de cap possible bloc militar i, sobretot, que firmi els tractats de restriccions armamentístiques, començant pel Tractat de no proliferació nuclear (que els membres de l’OTAN, inclosa Espanya, no han volgut signar).
Europa atrapada entre Washington i l’arma de la por
La política exterior europea ha estat marcada per la por a Rússia, tal com es pot veure en diversos documents de la Comissió de Defensa del Parlament Europeu, i alhora una desconfiança cap a la Xina. Aquesta “por a Rússia” funciona com una potent arma propagandística que manté una suposada “unitat de propòsits” a l’Aliança, però a un cost elevadíssim per a Europa. El continent sacrifica tots els aspectes de la seva política exterior —economia, comerç, medi ambient, tecnologia i diplomàcia— a l’altar dels interessos dels Estats Units.
La paradoxa és evident: Europa s’acosta a Washington precisament quan els Estats Units esdevenen més febles, inestable, erràtics i fins i tot perillosos en el seu enfocament cap al continent. La crisi recent per les amenaces d’annexió de Groenlàndia -territori danès- per part de l’administració Trump il·lustra aquesta realitat. Com va advertir la primera ministra danesa, Mette Frederiksen, un atac així “aturaria l’OTAN i, per tant, la seguretat establerta des del final de la Segona Guerra Mundial”. Alhora, l’amenaça de Trump a Espanya per no permetre l’ús de les seves bases en l’atac contra l’Iran, torna a ser un punt d’inflexió.
El complex militar-industrial estatunidenc: motor d’una crisi permanent
La crisi econòmica i política dels Estats Units afegeix una altra dimensió preocupant al panorama de l’OTAN. Durant els darrers mesos del 2025 i l’arrencada del 2026, l’economia nord-americana mostra signes alarmants de deteriorament. Per exemple, l’índex de confiança del consumidor va descendir fins als 84,5 punts el gener del 2026, el nivell més baix des del 2014. La taxa de contractació va caure al 3,3%, igualant els mínims de la pandèmia. I, alhora, el 2025 es van generar menys de 600.000 nous llocs de treball, una caiguda dràstica davant la mitjana anual d’1,9 milions de la dècada anterior.
Més preocupant encara, el dèficit fiscal projectat per al 2026 arriba a U$1.853 bilions (5,8% del PIB), xifra inèdita amb una taxa d’atur per sota del 5%. El deute públic net supera el 100% del PIB en una trajectòria clarament insostenible. En aquest context, el complex militar-industrial emergeix com a suposada eina de superació de la crisi. L’empenta perquè els aliats europeus augmentin la despesa en defensa –la pressió per assolir o superar el 2% del PIB– no respon únicament a consideracions estratègiques, sinó també a interessos econòmics concrets. Els Estats Units pressionen perquè els aliats comprin equipament militar nord-americà sota l’argument d’assegurar la “interoperabilitat”. La resposta europea, però, cada vegada és més crítica: països com França denuncien que l’augment de la despesa acaba finançant la indústria de defensa nord-americana en lloc d’enfortir la base industrial europea. I aquest és un altre problema que assenyalen els experts: el dèficit d’inversió a Europa és de 600.000 milions d’euros anuals, i en comptes de posar-hi remei es decideix invertir en empreses d’armament. Tal com diu Yanis Varoufakis, “això només comportarà que les empreses d’armes cotitzin més a la borsa”, però no resoldrà el problema estructural. [2]
Desmuntant el mite
L’evidència històrica i actual demostra que l’OTAN no constitueix una aliança defensora de la democràcia, la llibertat i el progrés, tal com proclama la narrativa oficial. La seva expansió cap a l’est, lluny de ser un moviment defensiu, representa una estratègia de projecció de poder que ignora sistemàticament les preocupacions legítimes de seguretat de Rússia.
Contràriament a les promeses realitzades a Mikhaïl Gorbatxov el 1990 que l’OTAN no es mouria “ni una polzada cap a l’est”, l’Aliança va iniciar la seva expansió sota el president Bill Clinton el 1994. La primera onada va arribar el 1999 amb Polònia, Hongria i República Txeca. La segona, el 2004, va incorporar set nous membres, inclosos els països bàltics que limiten directament amb Rússia. [3]
Aquesta política de “portes obertes” ha estat identificada per nombrosos analistes -inclòs l’actual president nord-americà de la CIA quan era ambaixador a Moscou, William J. Burns- com una provocació directa. En el seu famós cable de 2008, “Nyet Means Nyet: Rússia’s NATO Enlargement Redlines”, Burns explicava que tota la classe política russa s’oposava fermament a l’expansió de l’OTAN a Ucraïna.
El professor Jeffrey Sachs sosté una visió crítica i contundent: l’OTAN s’hauria d’haver dissolt el 1990 després de la desaparició del Pacte de Varsòvia. Segons la seva anàlisi, l’aliança ha perdut el propòsit original i ha esdevingut un instrument d’expansió de l’hegemonia nord-americana. Sachs afirma que la guerra a Ucraïna va ser provocada per l’intent persistent d’expandir l’OTAN fins a les fronteres russes, trencant compromisos històrics.
A més, l’OTAN no és l’única garantia de seguretat per als Estats Units. La creixent tensió interna entre aliats -el Front Sud contra el Flanc Est, les disputes entre Turquia i Grècia, el debat sobre l’autonomia estratègica europea- evidencien que l’Aliança ha estat sempre travessada per contradiccions fonamentals que qüestionen la seva cohesió i efectivitat.
Cal afegir també que la participació dels membres de l’OTAN en accions bèl·liques contràries al dret internacional a diferents llocs del món (Sèrbia, Líbia, Iraq, Ucraïna, Afganistan…) arriba al seu colofó amb l’agressió brutal dels EUA contra l’Iran. La pretensió nord-americana de disposar de les bases europees per a aquest conflicte, indica el poc respecte que té per a la sobirania aliena.
El col·lapse de control d’armes nuclears
El 5 de febrer va expirar el tractat Nou START, el darrer pacte sobre armes nuclears vigent entre Rússia i els Estats Units. Per primera vegada en més de 50 anys, això implica eliminar qualsevol límit als dos arsenals atòmics més grans del món, cosa que augmenta dramàticament el risc d’una nova carrera armamentística.
Aquest col·lapse del marc de control d’armes no és accidental. Els Estats Units van abandonar unilateralment el Tractat de Míssils Antibalístics (ABM) el 2002 i el Tractat sobre Forces Nuclears d’Abast Intermedi (INF) el 2019. Malgrat les enèrgiques objeccions de Rússia, Washington va desplegar sistemes de míssils antibalístics a Polònia i Romania.
L’expiració del Nou START tanca el darrer capítol de dècades d’esforç per limitar la proliferació nuclear. El buit resultant augmenta exponencialment el risc d’una escalada nuclear, ja sigui per error de càlcul, malentès o crisi no controlada. En la situació actual de guerra, aquest perill és més real que mai, i més si tenim en compte que Israel i Pakistan tenen armes nuclears, i que l’Iran té urani enriquit que podria usar. Justament tots aquests països amb armes nuclears i els de l’OTAN, com Espanya, no han signat el Tractat de no Proliferació d’armes nuclears. [4]
En fi, l’OTAN enfronta una crisi existencial que va molt més enllà de l’incident de Groenlàndia o la guerra a Ucraïna. L’Aliança està atrapada entre la seva obsolescència estratègica, les contradiccions internes, la subordinació a interessos aliens i una militarització perillosa que incrementa en lloc de reduir els riscos per a la seguretat europea, tal com s’ha vist darrerament.
Una nova política exterior
Europa necessita urgentment una nova política exterior basada en els veritables interessos de seguretat i econòmics. Això implica superar la russofòbia irracional, restablir canals diplomàtics directes amb Moscou, negociar una pau pragmàtica a Ucraïna basada en garanties de neutralitat, rebutjar la militarització de les relacions amb la Xina i, fonamentalment, desvincular la política exterior de la UE de l’OTAN.
Com adverteix el professor Sachs, el futur de l’estabilitat global depèn que els Estats Units abandonin les seves aspiracions d’un món unipolar i acceptin la multilateralitat. Europa ha de decidir si continua sent peó en un joc d’escacs hegemònics aliè o si finalment assumeix la seva autonomia estratègica i construeix una arquitectura de seguretat basada en la cooperació, la diplomàcia i el dret internacional. [5]
El camí actual condueix al deute creixent, l’estancament econòmic i un risc cada cop més gran
de guerra a gran escala. El camí alternatiu –diplomàcia, cooperació amb Rússia, Índia i Xina, inversió en transició ecològica en lloc d’armament– ofereix la promesa de prosperitat, seguretat i pau duradores.
La mobilització de la gent del carrer a Europa serà bàsica per conduir els governs respectius en aquesta línia, com ja es va fer durant la passada guerra de l’Iraq.
NOTES
[1] Es poden llegir els 14 punts fundacionals de l’OTAN a la seva pàgina web oficial: nato.int Podem citar Jeffrey Sachs com un dels analistes que afirma que ens trobem a l’inici d’una Guerra d’abast mundial.
[2] Vegeu l’entrevista de Glenn Diesen a Yanis Varoufakis. “Europa se está suicidando”, El Viejo Topo 25/5/2025
[3] DAGDELEN, Sevim: La OTAN. Un ajuste de cuentas con la alianza de valores. Lola Books, 2024; POCH, Rafael: “De una guerra fría a otra”, dins el seu Blog “Haciendo memoria”.
[4] FONT, Tica a La Directa: “L’amenaça d’ús d’armes nuclears torna a ser vigent” (1/2/2024)
[5] Discurs de Jeffrey Sachs al Parlament Europeu: “Intervención de Jeffrey Sachs en el Parlamento Europeo”, dins el bloc: “Sociología Crítica.” 4/3/25
