Text publicat a Liberación, el 2 de desembre de 1984, a la pàgina 7, i posteriorment al número 25 i mig de la revista Mientras tanto, de febrer 1986, pàgines 123-125; recollit també al llibre Pacifismo, ecología y política alternativa, publicat per Icària el març 1987, pàgines 166-168. Traducció al català d’Àngel Ferrero.
Molt poca gent creu que Espanya hagi de mantenir-se a l’OTAN per la necessitat de defensar-se d’una agressió dels països del Pacte de Varsòvia. Probablement no ho cregui cap membre del Govern, i en tot el PSOE només algunes personalitats de molt de pes, però escàs i recent arrelament en el que va ser un partit socialista. Per això és característic que l’al·legat a favor de la presència d’Espanya a l’OTAN no es limiti a allò estratègic, sinó que operi amb una acumulació d’arguments: a la suposada amenaça militar o misteriosament política de l’URSS (com ha de ser políticament amenaçador un dinosaure amb peus de fang que ha perdut gairebé tot el prestigi ideològic?) se suma la pressió dels aliats, els Estats Units i els governs que han de donar-nos permís perquè entrem a la Comunitat Econòmica Europea. Aquesta és una constricció interna a l’àmbit de l’OTAN, a diferència de l’externa, constituïda per la suposada amenaça del Pacte de Varsòvia.
Alguna vegada, els portaveus oficials o oficiosos del Govern, en un rampell de sinceritat i seguint l’ús, tan instructiu, de separar radicalment ètica i política, deixen anar la valerosa confessió que, pròpiament, la pressió a la qual cal respondre integrant-nos en l’OTAN és la de les potències occidentals, i no la dels països de l’Est. Els mateixos aliats, més freqüentment i oberta que els governants espanyols (per als quals ha de ser més penós dir-ho), afegeixen un tercer argument a favor de la presència d’Espanya a l’OTAN, que consisteix en un xantatge semblant a l’anterior: la integració a l’OTAN satisfà els militars i els ocupa en assumptes tècnics, per la qual cosa minvarà la seva propensió a destruir la democràcia mitjançant un cop armat.
Tots aquests són aspectes interns de la qüestió espanyola de l’OTAN, són l’OTAN cap a dintre. Els qui empren aquestes raons internes –internes a l’Aliança o a la política espanyola– per donar suport a la integració a l’OTAN són més sincers que els autors dels discursos oficials sobre el perill soviètic. Però si els seus arguments troben ressò entre els espanyols, és possible que el seu efecte polític no sigui gaire menys dolent que el de la simple hipocresia o el de la paranoia que realment creu en l’amenaça militar de “l’imperialisme soviètic” o de l’Imperi del Mal sobre Espanya. Uns i altres estan treballant –cal suposar, almenys d’alguns, que sense proposar-s’ho– per destruir no ja la insubstancial democràcia que avui té el país, sinó quelcom més important, és a saber, la confiança que encara queda a una part dels espanyols en la possibilitat d’una vida política decent. L’exhortació insistent a acceptar com a bones bases de l’actuació política falsedats manifestes, o com a fatal i ineluctable la submissió a una o diverses coaccions, sempre amb el fonament explícit o tàcit que el polític és amoral (així entenen els autors d’aquesta comminació el fet que la seva política és immoral), ha d’acabar per corrompre políticament a molts i sumir a tants altres en la inhibició. Ja s’ha caminat molt per aquest camí en allò que va ser l’esquerra social: tenim poca militància a partits i poca afiliació sindical. Quant a la corrupció, no amenaça només la base social que pot suposar-se encara al Govern, sinó també a la dreta: ni tan sols al més atlantista pot resultar-li gaire sa saber que és a l’OTAN mitjançant la falsedat i el xantatge.
S’ha dit que les decisions nord-americana i soviètica d’instal·lar projectils d’abast intermedi a Europa té potser més sentit simbòlic que directament militar. E. P. Thompson ha sostingut això mateix sòlidament: en tots dos casos es tracta abans que res de confirmar el sotmetiment dels respectius vassalls, de subratllar “la unitat de l’Aliança Atlàntica” o la “fortalesa monolítica del Pacte de Varsòvia”. Una cosa semblant pot donar-se en aquest país amb l’assumpte de l’OTAN. Potser el més important que passi, si el consens d’uns i d’altres polítics ens integra definitivament a l’OTAN, no sigui la integració mateixa, sinó la imposició als espanyols del sentiment d’impotència, de nul·litat política, de la seva necessitat d’obeir i fins i tot de posar el seu cervell i el seu cor a l’inrevés. Ocorre, en efecte, que la situació de partida presenta, amb més claredat que a cap altre país d’Occident, una dada que el Govern i els seus aliats en aquest punt, fins a l’extrema dreta, han d’eliminar: la majoria dels espanyols és contrària a la permanència d’Espanya a l’OTAN, i el Govern està compromès a celebrar un referèndum sobre la qüestió. Per mantenir aquestes circumstàncies, la permanència a l’Aliança, no hi ha més que dos camins: un acte despòtic clar, o violentar uns quants milions de consciències per procediments tortuosos, amb un “rentat de cervell”. És molt possible que la primera solució (la que adoptarien de gust els franquistes) fos menys corrosiva que la substància eticopolítica del país que la segona. Però aquesta és segurament la que els pretesos socialistes tenen més a mà. Amb aquesta el Govern començaria –si no ha començat ja– a desintegrar moralment els militants del seu propi partit (ja més predisposats que altres de l’esquerra a la indiferència, pel costum de ser en una mateixa organització de persones amb concepcions molt diferents i fins i tot oposades), i d’aquí la gangrena s’estendria, a través de la potent estela d’arribistes que arrossega el PSOE, cap a sectors populars extensos. Cap a dintre, l’OTAN és tan temible per a Espanya com cap enfora, i més corruptora.
