Article publicat a “En peu de pau”, número 0, de febrer de 1986.
La permanència espanyola a l’OTAN acostuma a ser defensada, en substància, sigui per convicció ideològica del fet que existeix una amenaça soviètica als valors, territoris i pobles d’Occident i és desitjable que Espanya formi part del pacte militar encarregat de salvaguardar-los, sigui per submissió pragmàtica a què es percep com l’única opció possible, “realista”, com els agrada dir als seus adeptes, donades les constriccions d’ordre divers -i, en bona part, inconfessades- en què es mou la política espanyola avui.
Qui optem per la sortida d’Espanya de l’Aliança Atlàntica, tenim alternatives a aquesta política de “defensa”? Podem sostenir amb alguna consistència que és possible una Espanya neutral i desvinculada dels blocs militars? De quina manera resultaria rellevant pels pobles d’Europa i pel nostre l’adopció d’una política de neutralitat activa, en lloc de continuar a l’OTAN? Les línies que segueixen van encaminades a mostrar que no hi ha raons geogràfiques, històriques, econòmiques i polítiques que facin inevitable o preferible la nostra adscripció al bloc militar atlàntic.
La fal·làcia de la “construcció geogràfica”
La nostra situació en l’extrem sud-occidental d’Europa ha estat presentada com una determinant inexorable de l’alineament en el bloc militar otànic. És impossible escapar d’aquesta “fatalitat geogràfica”? Hem de creure en la predestinació polític-militar per raons cartogràfiques?
En l’estratègia de l’OTAN, el nostre territori resulta d’utilitat per cobrir dos possibles escenaris bèl·lics: el centreeuropeu i el del Pròxim i Mitjà Orient; i, la vegada, permet controlar l’anomenat eix Canàries-Estret de Gibraltar-Balears. Ambdós “escenaris de conflicte”, però, constitueixen per nosaltres escenaris “imposats” que, en cas de mantenir-nos a l’OTAN, es convertiran en escenaris compartits.
Amb la previsió d’ús del territori espanyol per funcions de rereguarda o pont d’emmagatzematge i transport de material i tropes davant del supòsit d’una conflagració en qualsevol de les esmentades zones, l’OTAN, i en general la dinàmica de blocs, sembla reforçada, però no la nostra seguretat. Per contra, nosaltres, l’únic que guanyem, és ampliar el nostre esquema de conflictes i amenaces, tot augmentant els riscos.
És possible escapar d’aquesta dinàmica “malgrat” la nostra situació en el mapa? Per tal d’il·lustrar aquesta possibilitat, prendrem una altra referència geogràfica: la de Iugoslàvia. Com és sabut, aquest país, el 1948, va emancipar-se de la seva funció de vigilant de l’URSS i avui continua mantenint-se neutral. Malgrat tot, i justament per la seva posició geogràfica, aquesta desvinculació li hauria semblat impensable a qualsevol creient del determinisme geoestratègic, i més encara si tenim en compte el context històric i polític en què es produeix aquesta desvinculació: la subordinació de tot el moviment comunista europeu als interessos i directrius de Stalin, Khdanov i la direcció del PCUS. Amb aquesta desvinculació de l’URSS, que no va suposar, això no obstant, l’adopció del patró socioeconòmic dels països europeus, que iniciaven la seva reconstrucció subordinats als Estats Units, el bloc militar oriental, que el 1955 cristal·litzaria en el Tractat de Varsòvia, perdria un important element geoestratègic: una sortida fàcil al Mediterrani, en lloc d’un pas forçat del Bòsfor controlat per l’OTAN des de la incorporació de Turquia el 1952.
Pensaran, potser, els addictes a les raons geogràfiques per justificar la permanència espanyola a l’OTAN que la coacció i els mètodes dels Estats Units i els seus aliats poden deixar en un joc de nens a les pressions i amenaces estalinistes contra Iugoslàvia? No nego la sensatesa de veure-ho així, sobretot després dels últims episodis d’accions militars nord-americanes i israelianes en el Mediterrani: menyspreu a les “sobiranies nacionals” dels seus aliats egipcis i italians en el cas de l’Aquille Lauro i del desplegament de marins a la Base de Sigonella, atac israelià aplaudit per Reagan als campaments palestins a Tunísia, guerra econòmica i amenaça militar a Líbia…
Precisament aquests episodis mostren els riscos i desventures en què poden veure’s involucrats els aliats/subordinats dels Estats Units en aquesta zona. Mentre l’exèrcit nord-americà pugui disposar de bases militars en el territori espanyol -tinguin aquestes el pavelló de l’OTAN o siguin només d’ús conjunt i amical hispanoamericà- no podrem evitar la possibilitat que aquestes siguin emprades en l’estratègia nord-americana d’intervenció en l’àrea mediterrània, i en particular en el Pròxim i Mitjà Orient.
Molt diferent seria el paper que podria desenvolupar una Espanya neutral en un procés de desnuclearització, desmilitarització i pressió a les grans potències per la seva total retirada del Mediterrani. I no són raons geogràfiques les que poden bloquejar aquesta funció espanyola en una estratègia de pau i desarmament a la conca mediterrània.
Europa, l’OTAN i la CEE
Hi ha raons econòmiques que ens obliguen a romandre a l’OTAN? En l’actualitat, aquestes són presentades de manera regular i destacada a la cerimònia de la confusió organitzada per qui ha manipulat els mitjans de comunicació, pretenent crear una visió distorsionada d’Europa que ajudi a acceptar com a “inevitable” la vinculació espanyola a l’Aliança Atlàntica. Aquesta visió s’articula al voltant de dues falsedats profundament reiterades: “entrar a la CEE és entrar a Europa” i “estar a la CEE comporta estar a l’OTAN”.
Aquí, un breu recordatori geogràfic serà suficient per evidenciar la trampa, el joc brut, de les anteriors afirmacions.
Europa està composta per 29 estats i, d’aquests, 12 són membres de la CEE. D’aquests 29 estats, 13 formen part de l’OTAN -que, a més, està composta pels Estats Units, Canadà i Turquia-. Uns i altres no coincideixen totalment: Irlanda és membre de la CEE, però no forma part de l’OTAN; Islàndia i Noruega pertanyen a l’OTAN, però no són membres de la CEE; i altres països no formen part ni de l’OTAN, ni del Pacte de Varsòvia -que consta de 7 membres-: són els països neutrals.
Vegem al quadre de qui estem parlant:
Són aquests països menys europeus per no estar vinculats a cap de les dues aliances militars? Tenen Suècia o Iugoslàvia un pes més petit que els seus veïns Noruega i Romania en la Comunitat Europea i mundial? Per què, llavors, aquesta insistència a vincular la nostra “condició d’europeus” a la permanència en una aliança militar de la qual són membres una part dels estats que integren una part d’Europa?
I què dir de la insistent correlació establerta pels nostres actuals governants entre la presència espanyola a la CEE i a l’OTAN? “El Gobierno espanyol va condicionar, en el seu dia, l’entrada d’Espanya a l’OTAN a l’ingrés al Mercat Comú. Relacionar ambdues coses és ja un error de principi, i emprar públicament el bescanvi i el canvi sobre decisions tan fonamentals constitueix una singular ensopegada política, diplomàtica i un engany al poble.” (La cita és del document del PSOE “50 preguntas sobre la OTAN”, del 1981, i el subratllat és meu).
Què canviaria una Espanya neutral? Remetent-nos a les xifres del quadre anterior, la superfície d’Europa lliure dels blocs militars augmentaria a 1.781.000 quilòmetres quadrats, i prop de 100 milions d’habitants en aquest continent viuríem en països desvinculats de la dinàmica actual d’aquests blocs. Pot dubtar-se de la rellevància que, per una política de pau i desarmament d’Europa, tindria la sortida espanyola de l’OTAN?
