Irene Sabaté Muriel és antropòloga social. Treballa a la Universitat de Barcelona fent recerca i docència, i forma part de la Junta de l’Observatori dels Drets Econòmics, Socials, Culturals i Ambientals. Parlem amb ella arran de la publicació del seu llibre “Un lugar donde volver. Mujeres en lucha por una habitación propia” (Bellaterra Edicions, 2024).
Seria correcte l’expressió “crisi de l’habitatge”? Què és el que està en crisi?
És molt bona pregunta perquè normalment, quan parlem de crisi, sembla que remet a una cosa momentània, no? Com a punt en el temps, un moment d’inflexió, on es genera un canvi, on hi ha algun desajustament que després es redreça, etc.
Però el que estem veient en l’àmbit de l’habitatge en concret és que aquest moment de canvi s’està allargant tant que s’ha cronificat d’alguna manera aquesta condició. Llavors, quan parlem de crisi de l’habitatge, sí que és veritat que hi ha aquest element de dificultats greus per moltes persones per accedir o per mantenir, per conservar un habitatge adequat.
En termes d’assequibilitat, perquè l’habitatge s’encareix de manera desproporcionada respecte als ingressos de les llars. En termes d’inseguretat de la tinença, d’aquesta inestabilitat, que té a veure amb el fet que els contractes de lloguer són curts i sempre està en entredit aquesta tinença, aquesta estabilitat, perquè qui té l’última paraula és el propietari, l’arrendador, perquè fins i tot l’habitatge en propietat, que semblava que era la tinença més segura possible, també hem tingut l’experiència de les execucions hipotecàries, de les persones sobreendeutades.
Queda clar, mirant el teu llibre, que l’habitatge afecta de manera diferent dones i homes. Com ho has viscut tu, tenint en compte que el llibre tracta sobre el tema femení?
La voluntat inicial era veure el pes de la variable gènere en l’afectació per la crisi de l’habitatge. Per això vaig voler agafar una mostra de dones en situacions molt diverses: algunes patien l’exclusió residencial de manera molt crua —desnonaments, execucions hipotecàries, violència masclista que les havia expulsat de casa— i altres tenien una situació aparentment més estable, més normalitzada, potser no eren conscients de patir la crisi. Al final, però, totes estaven greument preocupades per l’habitatge. Fins i tot les més afavorides veien escenaris on l’habitatge seria un problema per elles o per les seves filles i fills.
Això vol dir que no totes les dones estan en la mateixa situació, oi?
Exacte. No podem homogeneïtzar la categoria “dones”. Hi ha situacions de privilegi i desavantatge segons origen, situació marital, si són mares monomarentals, si són racialitzades, si pateixen alguna discapacitat i altres variables que poden agreujar el desavantatge. Però, en general, totes les dones estan més preocupades o poden imaginar més problemes amb l’habitatge que els homes.
Al llibre parles de l’habitatge com un conjunt de relacions. Pots explicar-ho?
Sí. L’habitatge és més que quatre parets. És un conjunt de relacions internes i externes, un encaix espacial de pràctiques socials fonamentals per sostenir la vida i construir significat. Les relacions que hi ha al voltant de l’habitatge poden ser fins i tot més importants que les condicions materials de la infraestructura. També té un component simbòlic: la pertinença al barri, la memòria, la identitat.
I com es relaciona això amb el treball?
Moltíssim. Hi ha l’element monetari, clar, però també el desplaçament a la feina i els mercats de treball respecte a on hi ha habitatges assequibles. Això té un impacte fort en els usos del temps i en aquest deute. I ja no parlem de les altres formes de tinença molt més informals, molt més precàries i que ara proliferen moltíssim com són el relloguer d’habitacions, formes variades d’infrahabitatge, les ocupacions sense una altra alternativa, etc. Això que en diuen les ocupacions per necessitat.
I després hi ha un altre apunt també molt important, que de vegades es deixa més de banda, que té a veure amb les condicions materials dels habitatges. Potser sí que tens una tinença més o menys estable i t’ho pots permetre econòmicament, però aquell habitatge no respon a les necessitats d’aquelles persones que hi habiten.
Tots aquests vessants configuren l’actual crisi de l’habitatge, que ja dic que s’inaugura oficialment el 2008 amb la crisi financera, l’esclat de la bombolla immobiliària, però és que per moltes famílies i per moltes persones això s’ha cronificat i han anat experimentant diferents fases. Potser primer una execució hipotecària, després un desnonament per impagament del lloguer, després formes diverses d’expulsió i de precarietat en aquestes formes més informals. O sigui, es va agreujant la seva exclusió residencial amb el temps. Llavors, clar, la pregunta és molt rellevant: Podem continuar parlant d’una crisi de l’habitatge, o hem de parlar d’una altra cosa? Perquè no sembla que això vagi a millor, per dir-ho així.
Em pots donar un exemple de com afecta això a les dones?
Recordo una dona entrevistada que era l’única filla soltera de quatre germans. Volia viure sola, però no massa lluny dels pares per poder cuidar-los. Això la limitava a barris concrets que s’estan encarint moltíssim, com Sant Antoni o l’Eixample Esquerre. És un exemple de com els mandats de gènere condicionen la tria d’habitatge.
Al llibre també parles de la frase “Cal reclamar la casa per reclamar la vida”.
Sí, la casa és on esdevenen bona part de les relacions que fan possible sostenir la vida. La lluita pel dret a l’habitatge no és només per l’assignació d’habitatges; és també una lluita pel territori, la ciutat, el medi ambient i els drets socials i econòmics. És una lluita reproductiva més general.
Què et va portar a començar aquesta recerca?
La meva trajectòria prèvia en recerca sobre habitatge i la constatació que el gènere rarament es considerava. També em cridava l’atenció la presència predominant de dones a les assemblees d’habitatge i com a usuàries dels serveis socials. Veure que moltes dones no es separen perquè no tindran habitatge va ser un detonant. La hipòtesi inicial era que el gènere era important, i la conclusió és que ho és, fins i tot més del que esperava.
Quines sorpreses et vas trobar?
L’omnipresència de les violències masclistes. De diferents graus: econòmica, física, a la llar d’origen. També la violència institucional: moltes dones es troben desateses per l’administració, per no ser titulars de contractes o per situacions de treball informal. I la complexitat de la intersecció amb altres variables com la migració o la custòdia de les criatures.
Quin impacte té tot això en les trajectòries residencials de les dones?
Molt gran. Moltes dones es troben en situacions precàries, negociant la permanència en un habitatge que no és seu o mantenint relacions abusives per poder tenir un lloc on viure. Afecta també la maternitat i l’exercici de cures: per exemple, no poder cuinar pels seus fills i filles per manca de recursos o espai.
Gràcies per compartir-ho.
Gràcies a tu.
