El tercer llibre de la col·lecció POESIA NECESSÀRIA de l’editorial Ediciones del oriente i el mediterraneo ens porta una antologia de 15 joves poetes palestines. En el pròleg que l’acompanya, Luz Gómez comença per recordar-nos que en Palestina, la poesia no és un adorn, qualsevol cosa de posar i treure, és molt més:
“El poema agafa el que pot, ràpid, accidental, una idea, una escena, una frase, i la desenvolupa, a vegades amb argument, a vegades a partir d’imatges que passen a gran velocitat. L’arquitectura és fràgil, fins i tot en els poemes llargs la fragmentació domina l’estructura, que articula estrofes de difícil connexió, igual que succeeix amb la geografia mateixa de Palestina, amb els illots de l’arxipèlag Palestina, succedani de l’Estat promès”.
Dins d’aquestes maneres de ser palestines, la inclinació a la terra com a reivindicació geogràfica, personal i política persisteix com a memòria col·lectiva, com a dret al retorn per part d’aquesta jove generació de dones, filles de pares refugiats o exiliats. Però, aquestes joves dones rebutgen que la seva ser palestí, es quedi tancat en un conflicte en el qual només pot ser víctimes o milicianes i procedeixen a una reformulació del subjecte poemàtic en la dona, fortament emplaçades, no rebutgen la ironia, el sarcasme, rebutgen la conveniència i ser cronistes presoneres del sofriment i com diu la poeta Bufona Musaddar, soc un ésser humà més enllà del genocidi, em nego al fet que se’m mitifiqui, se’m converteixi en un arquetip i es normalitzi la meva mort gratuïta.
Per a aquesta antologia Luz Gómez va decidir parar esment a dones nascudes després de 1977, és a dir posta intifada. Comença amb Ghada Shafii, nascuda en Acre en 1977, desapareguda poc abans que es publiqués el seu únic poemari: L’escena amaga un renillo en 1999, quan comptava vint anys. Segueix Luz Gómez amb altres poetes, algunes inèdites, unes altres han aconseguit publicar els seus poemes o s’han donat a conèixer a través d’internet.
Jumana Mustafa, nascuda a Kuwait en 1977, avui refugiada a Amman, diu: em vaig adonar que el món esperava del poeta palestí era que fos un cronista del sofriment, i que érem presoners d’això. En un fragment del seu poema Mi triple nombre, diu:
MI TRIPLE NOMBRE
Paríamos en los campos,
abonábamos la tierra con la sangre del pasrto, enterrabamos el cordón umbilical
para ligarnos a la tierra
y que aceptara nuestras dádivas.
Ahora damos a luz en hospitales
y la tierra nos sigue reclamando su sangre,
se ha tragado a nuestros padres,
nuestros maridos,
a nuestros hijos,
y no se sacia.
Somos las que inclucaron a la tierra
el gusto por la sangre, abuela,
somos las culpables.
Así lo cuenta mi abuela
así lo cuenta la historia.
Entre altres trobem també a Hind Joudah, nascuda a Gaza en 1983, per a qui la poesia són els missatges que escriu al món perquè sàpiga d’ella.
UNA POETA EN TIEMPOS DE GUERRA
¿Qué significa ser poeta en tiempos de guerra?
Significa que tienes que disculparte
y disculparte, y brindar tus disculpas,
a los árboles abrasados,
a los pájaros sin nido,
las casas arrasadas,
los socavones de las calles,
los niños lívidos antes y después de la muerte
y el rostro de las madres afligidas
¡o asesinadas!
¿Qué significa estar a salvo en tiempos de guerra?
Significa que te avergüence
tu sonrisa,
tu calor,
la ropa limpia,
el aburrimiento,
los bostezos, la taza de café,
el sueño tranquilo,
que los tuyos estén vivos,
no tener hambre,
tener agua,
que sea potable,
poder ducharte
¡y de pura chiripa seguir viva!
Ay, señor,
no quiero ser poeta en tiempos de guerra.
VUELO
Volar no tiene mucha ciencia:
tú despliega la alas al máximo,
bátelas al viento,
tendrás que correr un poco si estás en el suelo.
Pero ¡ojo!
¡Abre la jaula primero!
Hiba Abu Neda, nascuda en 1991 a l’Aràbia Saudita i assassinada en la franja de Gaza en 2023, poc abans de morir ens parlava d’una ciutat somiada:
UNA SEGUNDA CIUDAD
En las alturas
estamos construyendo una segunda ciudad:
médicos sin enfermos ni heridos,
profesores que no se desgañitan en aulas abarrotadas,
familias nuevas sin dolor ni penas,
periodistas que fotografían el paraíso,
poetas que escriben del amor eterno.
Todos son de Gaza,
En el paraiso existe una nueva Gaza,
sin bloqueo,
que cobra forma ahora mismo.
Tanca l’antologia Batool Abu Akleen, nascuda a Gaza en 2005, qui diu que la poesia és un monstre que a vegades s’apodera d’ella i remou els seus pous de tristesa.
SI NOS INTERCAMBIÁRAMOS LOS OJOS
El miedo se me monta en la espalda,
coge las bridas
y tira fuerte.
Yo no digo ni mu,
pero él siente lo que llevo dentro.
Me azota con la fusta de piel de su anterior mula.
No lloro ni me muevo.
Se saca los ojos y los cambia con los míos.
Y juntos nos echamos a llorar.
