La història del model sanitari concertat a casa nostra és la crònica d’una expropiació planificada. El que l’eufemisme liberal anomena “col·laboració publicoprivada” no és més que una parasitació sistemàtica dels recursos de la classe treballadora per part del sector privat. Des de l’activisme social i el front polític de classe, denunciem que el model de concerts no és una necessitat de gestió, sinó un mecanisme de transferència de rendes públiques cap a l’acumulació de capital. Per això, la nostra prioritat és absoluta: la gestió 100% pública.
El frau de la gestió indirecta: La llei com a trinxera
L’evolució legislativa ens dona eines per combatre aquest espoli. Amb l’entrada en vigor de la Llei 9/2017 de Contractes del Sector Públic, la figura del “concert a dit” va quedar ferida de mort legal. Des del març de 2018, qualsevol prolongació d’aquests contractes per inèrcia o silenci administratiu és, senzillament, nul·la de ple dret. Res no és tàcit: un concert vençut ha de comportar la reversió o una nova licitació sota principis de transparència absoluta, tal com exigeix la Llei General de Sanitat de 1986. La nostra tasca és denunciar cada caducitat i batallar a totes les instàncies per conquerir la desprivatització total.
Olga Pané i el continuisme del lobby sanitari
L’arribada d’Olga Pané a la Conselleria de Salut és la consolidació del braç executor de la patronal. Pané, provinent de les mútues laborals, encarna la ideologia del Cercle de Salut: un lideratge poc dialogant i profundament medico-centrista. Quan la consellera defensa la rendibilitat econòmica del sistema, ens està dient que veu la salut com una mercaderia. Si les entitats privades es nodreixen de fons públics, com s’explica que acabin acumulant patrimoni i superàvits? El benefici surt directament dels nostres impostos i de la degradació de l’assistència.
La complicitat ministerial i el xantatge del capital
Però la responsabilitat no s’atura a Catalunya. Com a classe treballadora, no podem restar en silenci davant l’evidència del Sistema Nacional de Salut (SNS): estem vivint la desfeta de la nostra sanitat mentre el Ministeri de Mónica García mira cap a un altre costat. Per a nosaltres, les xifres rècord de llistes d’espera no són simples estadístiques, són el patiment diari de les nostres famílies, que esperen mesos per a una visita mentre veiem com es degrada el que és de tots.
Ens indigna veure com el govern es plega al xantatge de les asseguradores privades amb el cas MUFACE. No volem que els nostres diners públics serveixin per engreixar els beneficis del capital privat; exigim que cada cèntim es destini a reforçar el sistema públic! Estem farts de veure com els nostres professionals estan al límit, explotats i sense recursos, mentre la gestió política es perd en el màrqueting i la burocràcia, oblidant la realitat dels barris i dels pobles.
Cap a un blindatge real: Més enllà de reformes cosmètiques
És en aquest escenari de col·lapse on se’ns presenta la futura Llei de Gestió Pública i d’Integritat per a aquest 2026. Tot i que el Ministeri promet limitar el lucre i derogar la infame Llei 15/97 —aquella que va permetre orientar la salut al benefici econòmic—, no volem reformes cosmètiques ni mitges tintes.
La nova llei planteja pilars necessaris: actualitzar el marc de gestió, fixar límits a les empreses comercials i garantir la traçabilitat de les llistes d’espera, que avui són “caixes negres” opaques. No obstant això, la nostra exigència va més enllà. Exigim l’expulsió immediata del mercat del nostre dret a la vida. Lluitem per una sanitat 100% pública, única i de qualitat, sense mútues, sense derivacions a la privada i sense concessions al benefici econòmic.
El SNS agonitza pel drenatge constant cap a les butxaques dels operadors privats en un context de major demanda per l’envelliment poblacional. És el moment que l’executiu decideixi si serveix a la societat o als fons d’inversió.
La teva llista d’espera és el seu superàvit!
La salut no es ven, la salut es defensa!
