Les imatges que arriben dels Estats Units fan esgarrifar. Fa quinze dies, Renée Nicole Good tenia 37 anys. Mare jove, poeta: va morir sota les bales d’un agent de l’ICE. Abatuda a sang freda per una força acusada des de fa mesos de batudes i deportacions sense judici. I l’administració Trump va recitar la seva fórmula glacial, la que renta la sang abans fins i tot que s’assequi: «legítima defensa».
Després de la seva mort, hi va haver manifestacions, de Minneapolis a Nova York. Entre la multitud, ja no es parlava d’«incident», ja no es parlava de «deriva». Es deia assassinat. I fins i tot, en la ràbia i la lucidesa, es deia: ICE = terroristes.
En el que passa als Estats Units hi ha alguna cosa més que un enduriment autoritari: una traïció íntima, gairebé filosòfica. Un país que havia fet de la llibertat un relat fundacional, una religió civil, i que, davant dels nostres ulls, es posa a destruir els mateixos principis sobre els quals pretén haver-se edificat.
Ens han parlat tant d’aquesta Amèrica com d’un laboratori polític: separació de poders, garanties constitucionals, drets individuals, desconfiança envers l’arbitrarietat. Jefferson, Madison, la idea que cap poder no ha de ser prou fort per aixafar les persones; la idea que la llei és precisament allà per impedir que la força esdevingui caprici. La gran promesa liberal, al capdavall, era aquesta: el dret contra la violència. I avui és el contrari el que s’instal·la: la violència contra el dret.
Però una època no es revela amb un tomb sobtat. Es revela amb una pujada. Una pujada cap a l’horror, com una marea negra. Avança per graons. S’instal·la. Acostuma, enganxa les consciències i la humanitat. Primer s’apodera del llenguatge. Treballa les paraules, modifica els reflexos: l’enemic, la invasió, l’amenaça, la por. Ens ensenya a pensar la segregació de les poblacions. A respirar en un món on algunes existències esdevenen “problemes”, i on la violència esdevé una “solució”.
Després, s’apodera dels carrers. La caça, les batudes, els controls, les humiliacions: tot això no és un decorat, és un mètode. Una manera de gravar en els cossos una veritat política simple: alguns ho tenen tot, d’altres ja no tenen ni tan sols el dret de tenir drets.
I després arriba el moment en què la lògica, mecànicament, produeix allò que portava dins des del principi: la mort. Un tret. Un cos. Una família destrossada. I el poder que demana que ens hi acostumem, que ho entenguem, que girem full.
Allò que Amèrica exposa no és només l’autoritarisme d’un bàndol. És un mètode de govern: fer pujar la por fins que l’horror sembli “necessari”.
Com no veure, en aquest mirall, Bardella, Meloni, Polònia, el Fidesz —tota aquesta extrema dreta que prospera sobre les ruïnes de l’Europa liberal, sobre un fons de ressentiment, de por i d’odi pacientment treballat? Veiem aquesta extrema dreta mundial que es desplega, es coordina, s’organitza, ara recolzada en una rereguarda immensa: la primera potència del món. Ja no és una empenta local, una crisi nacional país per país. És una internacional de l’ordre brutal, una maquinària transfronterera, amb els seus discursos copiats i enganxats, les seves obsessions, les seves receptes: designar bocs expiatoris, criminalitzar els pobres, disciplinar els cossos, sotmetre la justícia, fer callar els contrapoders.
Però seria un error creure que tot això es quedarà allà. Perquè l’horror circula. Travessa fronteres. S’importa a través de les paraules, de les lleis, del clima moral. Arriba primer com una música de fons: un vocabulari que s’instal·la, una idea que “es debat”, una brutalitat que “s’entén”. I un dia, sense haver vist el pendent, descobrim que el paisatge ha canviat: l’extrema dreta ja no és una amenaça exterior a la democràcia, esdevé el seu llenguatge interior, la seva temptació permanent, el seu horitzó “raonable”.
Així és com l’època es tanca: no pas amb un cop de força espectacular, sinó amb una normalització progressiva de l’inacceptable. Una societat que s’endureix. Una consciència col·lectiva que es corromp. I el pitjor, sempre, que comença amb una frase: «no tenim més remei». Tot això es basa en una tècnica política que els estrategs trumpistes volen exportar a Europa: el control dels algorismes de les xarxes socials, el perfilatge electoral.
A França també vivim precisament aquest moment, pocs mesos després de les eleccions presidencials: una extrema-dretanització de les consciències. A l’estela dels mitjans de Bolloré, no és l’ensalvatgiment de la societat, sinó de l’imaginari polític. No és una fórmula: és un fet. L’últim baròmetre de Verian per a Le Monde ho diu sense embuts: el 42% dels francesos declaren estar d’acord amb “les idees defensades pel RN”, un rècord històric. I l’estudi mostra una França partida en dos, on dos sentiments s’enfronten en igualtat, com dos blocs que s’observen: la “por” i “l’esperança”. La por del que ha de venir. I l’esperança, per a alguns, del que l’extrema dreta promet atrevir-se a fer.
Aquí és on som: en el moment en què l’extrema dreta ja no és només un vot de còlera, sinó una pretensió de governar. Una oferta que aguanta, que s’instal·la, que esdevé familiar, gairebé normal. I quan l’extrema dreta esdevé normal, l’horror no es presenta mai de cop amb uniforme negre: arriba amb vestit administratiu. Arriba en forma de “reformes”, de “pragmatisme”, de “protecció”.
Ahir al vespre, la dreta va voler capgirar l’Estat de dret. En el nínxol parlamentari dels Republicans, un text pretenia instaurar una presumpció de legítima defensa per als policies i gendarmes en fer ús de l’arma: és a dir, fer com si l’ús de l’arma fos legítim “per defecte”, per tant, fer bascular la llei cap a la impunitat.
És exactament això el que denuncia des de fa setmanes Elsa Faucillon, assenyalant el perill immediat d’aquesta seqüència política: «Aquesta seqüència ens alerta sobre els perills d’una extensió del principi de legítima defensa».
I ho fa veient-hi, amb Gramsci, “un fenomen morbós d’una societat en procés de prefascistització”. Perquè darrere les paraules “protecció” i “seguretat” hi ha un projecte molt concret: dificultar les persecucions penals en cas de trets, fins a invertir la càrrega de la prova; els agents ja no haurien de demostrar la legalitat del seu tret, seria la fiscalia qui hauria de provar que no era legítima defensa. És tota la lògica republicana la que queda capgirada. És l’Estat de dret el que és atacat.
I no és casualitat: és una vella reivindicació de l’extrema dreta, ja present en el programa de Jean-Marie Le Pen el 2007, una inversió completa de la lògica republicana: el control de la força pel dret.
Elsa Faucillon resumeix, en una frase, tota la mecànica: «Quan un policia faci ús de la seva arma, quedarà excusat d’entrada per les conseqüències del seu tret». Excusat per avançat. Blanquejat abans de la veritat. Absolt abans de la investigació.
És exactament així com l’horror avança: no de cop, sinó per l’esborrament progressiu dels mecanismes de protecció. Pel buidatge de l’Estat de dret. Per la instal·lació de la idea que la força ha d’estar per damunt del control. I ja hem pagat car aquestes derives. La llei del 2017 va afeblir els criteris de necessitat absoluta i de proporcionalitat estricta: els trets mortals s’han multiplicat, sobretot en casos de negativa a obeir. Afegir-hi una presumpció de legítima defensa és prometre més morts —i una policia encara més malmesa en la seva legitimitat.
Ahir al vespre, l’esquerra unida va aguantar, gràcies a una guerrilla parlamentària eficaç. Però per quant de temps es mantindrà dempeus el dic? El govern ja promet tornar a la càrrega amb aquest text.
Allò que, en el fons, ens diu l’assassinat de Renée Nicole Good és senzill: la por és una arma. I quan es deixa que aquesta arma governi, sempre acaba reclamant cossos. La qüestió, doncs, no és només indignar-se. La qüestió és rebutjar la deriva. Refusar la normalització. Refusar l’ensalvatgiment de les consciències.
Perquè quan una societat comença a excusar l’inexcusable, prepara el terreny per a l’irreparable.
