Els darrers dies estan sent durs pel transport en tren. Expressem el nostre condol per les víctimes del terrible accident ferroviari del passat diumenge a Còrdova. El prioritari ara és atendre els ferits i les famílies afectades. Després, amb la prudència d’esperar els resultats de la investigació per conèixer les causes, i sense prejutjar cap vinculació amb l’accident, caldrà escoltar els i les treballadores ferroviaris i als seus sindicats, que poden aportar molta llum envers el manteniment de la infraestructura ferroviària, i l’efecte de la liberalització del 2021, generadora de la competència entre operadores.
També cal denunciar les notícies falses difoses per pseudoperiodistes agitadors ultres sobre l’accident ferroviari, així com el carronyer missatge llençat per Santiago Abascal, que ha polititzat la tragèdia i ha convertit Vox en l’única força política que no ha suspès la seva agenda. Una deshumanització comuna a les extremes dretes, que en el cas de Sílvia Orriols ho tornem a veure amb el seu menyspreable missatge respecte a l’ingrés hospitalari de Salvador Illa.
Al greu accident d’Adamuz se suma l’accident de Gelida, on ha mort un conductor, i altres incidències menors al conjunt de la xarxa ferroviària catalana a causa del temporal. La contrastada desinversió a la xarxa de tren convencional durant dècades la fa molt més vulnerable i tot i que els recursos s’estan recuperant, ADIF encara no està donant prou prioritat al manteniment essencial del dia a dia. La reacció a la situació deixa veure una manca de protocols regulars per afrontar aquestes situacions. És primordial establir alternatives que combinin seguretat amb la possibilitat d’oferir serveis mínims. L”aturem-ho tot” com a gestió del risc té un cost social enorme que recau sobre la gent més precària que no té alternativa. Un servei essencial necessita molta més previsió i no es pot gestionar amb reaccions a posteriori.
I, enmig de la tragèdia per la mort del jove maquinista a Gelida, la patronal catalana desborda a Vox per la dreta i, en lloc d’empatitzar amb l’esforç de desenes de milers de persones treballadores que han acudit a la seva feina amb enormes dificultats, exigeix que es recuperin les hores d’aquelles no han pogut arribar per causes de força major. Foment no només ignora l’Estatut dels Treballadors, sinó que demostra un menyspreu absolut per les víctimes de l’accident i queda desacreditada amb una actitud moral repugnant.
El Departament d’Educació ha anunciat la data del 8 de setembre com a inici del pròxim curs acadèmic, generant novament polèmica per la manca de negociació amb la comunitat educativa, pel temps insuficient per preparar el curs, amb el consegüent empitjorament de les condicions laborals del professorat, i per l’etern problema no resolt de les condicions d’altes temperatures a les aules. Però sobretot hem de destacar que tornem a desviar l’atenció dels problemes reals del sistema educatiu català, que passen per un increment substancial dels recursos per atendre l’alumnat en un moment en què les necessitats educatives van en augment.
Amb motiu del Fòrum Econòmic Mundial de Davos, Intermón Oxfam ha publicat un nou informe en el qual posa de manifest el creixement de la riquesa dels milmilionaris (que augmenten en més d’un 16% en un sol any), la pobresa i la desigualtat globals (amb la pobresa extrema estancada a nivells similars als de 2019), l’acumulació d’influència política dels més rics (que tenen 4.000 vegades més probabilitats d’ocupar càrrecs polítics), el control dels mitjans i l’opinió pública (amb més de la meitat dels grans mitjans globals en les seves mans) i el retrocés de la democràcia per 19è any consecutiu.
A Espanya, tenim 33 milmilionaris que acumulen una riquesa conjunta rècord de 197.500 milions d’euros, amb un creixement real del 13,6%. El seu patrimoni conjunt supera el del 39% de la població amb menys ingressos, mentre empitjora la dificultat per accedir a l’habitatge i l’energia, creix la desafecció política i la polarització social.
Novament, es confirmen un seguit de problemes interrelacionats i consubstancials al capitalisme: la concentració de la riquesa, l’increment de les desigualtats, el deteriorament de les condicions de vida de les classes treballadores i populars, la corrupció estructural del sistema polític i de la majoria dels mass media. La solució passa de manera inevitable per un canvi de sistema, i totes aquestes dades ens reafirmen en la lluita cultural per tal de situar en el centre del debat els veritables problemes socials del nostre temps.
