El passat 13 de desembre del 2025, Comunistes de Catalunya va celebrar la seva II Conferència del Barcelonès, en què Ismael Benito Altamirano va tornar a ser escollit com a responsable polític. Amb la vista clarament fixada en les eleccions municipals que tindran lloc el 2027, l’objectiu és poder desplegar la política del Front Democràtic i Social a la ciutat de Barcelona, però també a ciutats clau com Badalona, l’Hospitalet de Llobregat o Santa Coloma de Gramenet.
Comunistes de Catalunya ja fa anys que parla del Front Democràtic i Social. Com el definiries per algú que no n’hagi sentit a parlar? Per què és necessari?
És senzill, realment. És la nostra proposta d’aliances polítiques, socials, electorals i municipalistes, però al final del dia és una necessitat que expressa molta gent al carrer: necessitem un front comú de l’esquerra sobiranista a Catalunya, independentment de les nostres trajectòries militants i vitals. És insostenible que les eleccions autonòmiques i municipals les guanyi sistemàticament la “sociovergència”. Altres pobles de l’estat espanyol quan voten, poden votar en clau de classe a referents polítics consolidats com Bildu o el BNG, però també altres menys coneguts, com MÉS Mallorca.
A escala nacional, l’aplicació sembla prou clara. A escala municipal, quines implicacions creus que té per una ciutat com Barcelona? Com construïm aquest Front Democràtic i Social?
Suposa un repte addicional. Mentre que sí que és cert que Barcelona té una dimensió de país, i la lògica de blocs que defineix el FDS també aplica a la ciutat, Barcelona té una cultura política molt pròpia, ancorada a bé, en un “barrionalisme” anticapitalista. O dit d’una altra manera: un anticapitalisme de barri, pragmàtic i proper que, més enllà d’autoubicar-se en el sobiranisme o en l’esquerra progressista, o el comunisme, té una component anarquista important, que moltes vegades el porta a mirar-se els processos electorals de cantonada.
Aquest fil barrionalista va portar Barcelona, i altres ciutats properes, a organitzar el moviment veïnal de finals del segle passat, amb fortes federacions d’associacions veïnals (FAVB, FAVGRAM…), després transformant-se en la lluita per un habitatge digne, primer amb les PAH, i en la darrera dècada amb els sindicats d’habitatge a cada barri; o a criticar el turisme massiu i el model de ciutat, amb pics de mobilització pel model de ciutat com les manifestacions “Barcelona No Està En Venda” abans de la pandèmia i les manifestacions a favor del decreixement turístic dels últims dos estius.
Per això, considero que en el cicle on ens trobem és interessant explorar un front anticapitalista a Barcelona, que pugui interpel·lar a comunistes, independentistes i anticapitalistes; especialment aquelles persones desencantades amb les experiències prèvies i que actualment es miren els següents comicis de costat. Un espai que es polaritzi decididament contra l’augment de l’extrema dreta a la ciutat i que tingui com a prioritat l’ús de les administracions per frenar, sigui com sigui, a l’extrema dreta a la ciutat. Això és totalment compatible amb la nostra proposta nacional. Un front anticapitalista pot ser una avantsala a processos d’unitat popular més enllà de l’anticapitalisme que a la llarga pugui organitzar a l’espai polític del sobiranisme progressista.
Quins consensos creus que podem construir en els municipis del Barcelonès, que a més són alguns dels més poblats de Catalunya? Quins haurien de ser els eixos de treball per a la millora de les condicions de vida de la classe treballadora?
Crec que el primer eix, és ideològic. Amb l’avançament de les posicions d’extrema dreta que veiem al món, el primer consens és que cal generar un cordó contra propostes d’extrema dreta, com per exemple “l’albiolisme” a Badalona. Això va més enllà d’unes candidatures o unes altres.
Després, cal buscar lluites que generin gran consens social, com la lluita per un habitatge digne. Crec que la tasca del Sindicat de Llogateres, però també de sindicats d’habitatge de barri, dels sindicats de classe i les federacions veïnals és imprescindible; però hem d’aconseguir trencar la barrera legislativa i posar realment al servei de la classe treballadora les administracions públiques perquè regulin el sistema de compravenda d’habitatge destinat a habitatge habitual, i supeditar l’especulació immobiliària al dret a un habitatge digne per a tothom.
Finalment, hi haurà lluites que considero que són molt necessàries, més del que ens pensem, i costarà arribar a consensos. Per exemple, en matèria de mobilitat, està més que demostrat que hem de decréixer. Això afecta especialment el nombre de vehicles privats que poden circular per l’àrea metropolitana. El problema del decreixement és que les classes dominants volen que l’assumeixi la classe treballadora. Dit això, considero que no es pot pensar en una anàlisi simplista de la classe, hi ha estudis tant de la PTP com de l’àmbit universitari que demostren que una majoria de la classe treballadora, especialment quan parlem de persones feminitzades o migrants, es mou a peu o en transport públic i no en transport privat. Per tant, una proposta política d’una eventual candidatura no pot recaure en anàlisis simplistes, i normalment, autoreflexius, de com es mou la classe treballadora.
El 2027 és una data clarament marcada al calendari també pel que fa a l’aparició, amb hipotètica força, de l’extrema dreta d’Aliança Catalana als consistoris del Barcelonès. Com anticipes els seus resultats? Com pot afectar a estratègies d’alcaldes consolidats com Albiol a Badalona?
Ens hi juguem molt. Cal començar a caracteritzar a l’extrema dreta com el que és: la internacional de l’odi. Una opció que queda fora de tota democràcia i que atempta contra els drets humans. I ara, més que en els darrers anys, ja que els seus referents internacionals, com Trump, estan prement el botó del “turbo” en les seves accions i afectant la vida ja no només d’aquells qui originalment perseguien, sinó també dels seus suposats aliats. Perquè recordem que fora de Catalunya i d’Espanya els referents de VOX i Aliança són pràcticament els mateixos.
És esgarrifós veure com persones a xarxes socials demanen la intervenció militar al seu propi país, perquè no els agrada el president Pedro Sánchez, i volen que Trump el segresti, com amb el president Nicolás Maduro. A mi tampoc m’agrada i no renuncio la meva sobirania nacional a què vingui el president Xi Jinping i faci president a Rufián. Fora de bromes, vivim un moment molt perillós; fent una analogia, sembla que avançarem uns anys del segle XX en només uns mesos, en què els EUA precipitin, encara més, cap a un referent de règim autoritari i feixista, on l’ultradretanisme nostrat es pot reflectir sense complexos.
