Aquest article és una traducció lleugerament editada d’un capítol d’Extrême droite: la résistible ascension (Éditions Amsterdam, 2024), editat per Ugo Palheta per a la col·lecció de llibres de l’Institut La Boétie. Article publicat originalment en anglès a Jacobin.
Tant en l’espai públic com en els debats acadèmics, l’auge de les formes neoliberals d’ocupació sovint és reconegut com una força que ha desestabilitzat les estructures de representació. Per a sociòlegs de corrents teòrics molt diversos, la inseguretat laboral, combinada amb la submissió de la força de treball a una competència cada cop més intensa, està soscavant les bases mateixes de les democràcies europees. Robert Castel [1], per exemple, subratlla els efectes polítics que ha tingut el declivi del model fordista:
Una condició d’ocupació impregnada de drets s’havia convertit en la principal base sociològica de la possibilitat d’una ciutadania generalitzada tant per al treballador com per als seus beneficiaris [o, com literalment diu el francès per referir-se a les persones a càrrec del treballador, ayants droits, «titulars de drets»]. En conseqüència, la desestabilització d’aquest fonament corre el risc de posar en qüestió les condicions d’accés a la ciutadania social, i sens dubte a la ciutadania en general.
En societats on les normes de l’era fordista havien proporcionat els fonaments de la democràcia, l’extensió de l’experiència de la precarietat ha empès els sociòlegs a examinar les conseqüències electorals d’aquest gir. A França, el debat s’ha centrat especialment en el vot al Rassemblement National de Marine Le Pen (anteriorment Front National), amb alguns comentaristes i científics socials [2] que consideren que el seu progrés electoral s’alimenta de l’afebliment de l’estatus laboral de les classes populars.
Aquesta narrativa del canvi polític es basa en la percepció d’un augment concomitant de les polítiques neoliberals (especialment pel que fa a l’ocupació) i de la quota de vot del Rassemblement National entre les classes treballadores. Però aquí voldria suggerir que la relació causal és més complexa del que podria indicar aquesta coincidència temporal. La desindustrialització i l’auge de la precarietat han colpejat durament l’esquerra. Però l’extrema dreta està lluny d’haver esdevingut la principal expressió política de les classes treballadores, o més concretament, d’aquells segments de les classes treballadores que han estat precaritzats.
L’estudi de la connexió entre els canvis en els patrons d’ocupació i la reconfiguració del comportament electoral dels treballadors manuals i no manuals continua sent incomplet. Només ha revelat una part dels efectes polítics de l’afebliment creixent dels estatus laborals. Pocs estudis, per exemple, han analitzat la relació entre la desestabilització creixent de les normes d’ocupació i les formes de politització d’esquerres expressades a les urnes.
Però ja podem dir algunes coses. A partir d’enquestes de les eleccions presidencials franceses del 2017 i del 2022 —i prenent seriosament els diversos efectes polítics de la casualització dels estatus d’ocupació i del deteriorament de les condicions de treball— podem identificar quines formes d’alienació econòmica tenen un vincle estret amb el vot a l’extrema dreta. En definir quines són aquestes formes, anirem a contracorrent dels discursos dominants.
Quin atractiu té el Rassemblement National?
Les eleccions presidencials del 2017 no només van suposar una reordenació important de l’espectre partidista francès, sinó també de la manera com aquest mobilitza o desmobilitza diferents classes i fraccions de classe. Certament, les classes treballadores assalariades tenen proporcionalment més probabilitats que altres categories socioprofessionals d’abstenir-se, però només el 16 % [3] dels treballadors manuals i no manuals es van abstenir sistemàticament al llarg del cicle electoral del 2017 (és a dir, no van votar en cap volta de les eleccions presidencials o legislatives). A més, les eleccions presidencials van ser les que van presentar les diferències més petites en els nivells d’abstenció [4] entre categories socioprofessionals i la participació electoral més alta entre les classes treballadores (76 % tant per als treballadors manuals com per als no manuals, en comparació amb el 79 % del conjunt de l’electorat).
A primera vista, els resultats del partit de Le Pen en aquestes eleccions semblen reflectir una adhesió significativa a l’extrema dreta tant entre els votants manuals com entre els no manuals. A les presidencials del 2017, Le Pen ja era la primera opció en aquestes dues categories. Va obtenir el vot del 39 % dels treballadors manuals i del 30 % dels treballadors no manuals. Dins d’aquestes fraccions de classe, els conductors i els treballadors en feines poc qualificades i rutinàries (anomenats a França «OS») presenten la propensió més alta a votar aquest partit. D’altra banda, el creixement del vot a Le Pen entre el 2017 i el 2022 es va deure principalment als patrons de vot dels treballadors més qualificats. Entre els quadres i empleats superiors, el vot al Rassemblement National va augmentar de manera notable, del 10 % al 17 %.
Si mirem el conjunt dels grups inclosos en allò que a França s’anomena les «classes populars», les quotes de vot del Rassemblement National tendeixen, si de cas, a igualar-se. El creixement del vot entre els treballadors no manuals —del 30 % al 33 %— compensa parcialment el lleu descens del vot manual a favor del partit de Le Pen. Així i tot, aquesta continua sent una opció molt minoritària entre aquelles parts d’aquestes classes que pateixen discriminació racista. Els vots de primera volta (és a dir, de preferència més directa) de les persones amb ascendència del Magrib o de l’Àfrica subsahariana són monopolitzats pels partits d’esquerra, especialment La France insoumise, amb una petita minoria que vota Emmanuel Macron. Tant el 2022 com el 2017, el vot a Le Pen va ser més fort entre les persones amb nivells baixos de titulació educativa i entre les parts econòmicament més acomodades de les classes populars. Ha crescut força menys entre els seus estrats més pobres. Contràriament a una creença molt estesa, no existeix, doncs, un vot «obrer i precari» homogeni que es dirigeixi cap al Rassemblement National.
Tindria més sentit analitzar la tendència cap a la polarització política, que varia segons el nivell i el tipus de recursos disponibles per als diferents grups dins de les classes populars. El 2022, Jean-Luc Mélenchon va ser el candidat més votat entre els electors que guanyaven menys de 900 euros al mes. Però va ser clarament superat per Le Pen entre aquells que guanyaven entre 1.300 i 1.900 euros. La relació amb el nivell educatiu és inversa: com més baix és el nivell de titulació, més alt és el vot a Le Pen. La divisió política de les classes treballadores obeeix, doncs, a dinàmiques complexes, estructurades tant per les formes com per la intensitat de la precarietat laboral.
En efecte, les experiències de precarietat de les classes treballadores donen lloc als patrons de vot més diversos. A les eleccions presidencials del 2012, tot i que entre les parts més precàries de la població es va expressar un alt grau de simpatia per Le Pen [5], la majoria d’elles van continuar votant «esquerra» o «centre». L’ocupació precària va alimentar així opcions electorals i ideològiques diametralment oposades: el 2017, el vot dels aturats i dels treballadors amb contractes temporals es va dividir profundament entre Mélenchon i Le Pen.
En comparació amb el 2012, l’ampliació de la base electoral de Mélenchon es va aconseguir sobretot mitjançant la mobilització d’una part de l’electorat popular i dels treballadors precaris. Mentre que el 2012 el seu vot entre els treballadors no manuals era idèntic al seu resultat en el conjunt de l’electorat (11%), el 2017 va obtenir el 24 % del vot no manual, enfront del 19,6% del total de vots emesos. Entre els treballadors manuals, el vot a Mélenchon va passar del 18% al 25%, i va ser entre els treballadors del sector privat on va aconseguir alguns dels seus millors resultats. Entre els aturats, Mélenchon va obtenir el 32 % dels vots, molt per davant de Le Pen, que només en va obtenir el 20 %. Entre els treballadors amb contractes temporals, Mélenchon va assolir el 28 % [6].
Entre els aturats, la distància entre els dos candidats es va reduir considerablement el 2022, però La France insoumise continua estant molt per davant i clarament sobrerepresentada entre els treballadors amb contractes de curta durada. La desvaloració econòmica i simbòlica del treball no té, per tant, una expressió política simple en l’ascens del Rassemblement National. Més aviat, aquest partit deu la seva força principalment a llars obreres amb baixos nivells de capital educatiu que han assolit —o estan en procés d’assolir— una estabilitat econòmica relativa.
Per exemple, un estudi del col·lectiu Focale va establir [7] que les persones amb contractes indefinits, els llocs de treball de les quals estan sotmesos a la pressió de la competència internacional, voten el Rassemblement National més sovint que aquelles amb contractes temporals. En zones on l’activitat econòmica és més dinàmica, poder exercir un cert control sobre la precarietat gràcies a tenir un títol universitari o de formació professional tendeix a afavorir opcions polítiques d’esquerra. Això també és cert entre llars més clarament obreres.
Les diverses formes de desvaloració del treball no impulsen tant un gir cap a l’extrema dreta com una tendència cap a la polarització. Entre les classes treballadores, els dos candidats principals són els respectius campions de l’«extrema dreta» i de l’«esquerra radical». Es van beneficiar del realineament electoral de grups obrers [8] que anteriorment pertanyien al bloc de dretes i al bloc d’esquerres, encarnats durant molt de temps, respectivament, pel partit gaullista (avui Les Républicains) i pel Parti Socialiste.
Però les fraccions de classe que conformen aquests blocs també són diferents. Cal subratllar —contra la idea comuna repetida incessantment per molts comentaristes mediàtics i personalitats macronistes— que només un nombre molt reduït d’electors va realment amunt i avall entre l’«esquerra radical» i l’«extrema dreta». Això contradiu la hipòtesi d’un «vot de protesta» essencialment homogeni, atret indistintament cap a una opció o l’altra. Al contrari, es tracta de dues formes de politització ideològicament diferenciades, socialment arrelades en dos segments políticament diferents de les classes treballadores, cadascun amb una base històrica pròpia.
França tampoc no és una excepció en aquest sentit. En moltes democràcies europees, les classes treballadores estan molt més polaritzades en les seves orientacions electorals que aquelles parts de la societat amb més capital econòmic i educatiu. L’abast i la naturalesa dels efectes polítics de la inseguretat econòmica continuen sent objecte de debat. Un estudi recent fins i tot assenyala que el risc de perdre ingressos o la feina és més probable que empenyi els votants cap a l’esquerra radical que no pas cap a l’extrema dreta.
Tot i que, en el conjunt d’Europa, la dinàmica electoral tendeix a afavorir l’extrema dreta, això no està necessàriament vinculat al fet que sigui més capaç de mobilitzar els més precaris. Més aviat, això es deu principalment al fet que les posicions ideològiques d’aquest camp estan guanyant terreny en una àmplia gamma de grups socials.
Fractures territorials i ideològiques
Una primera aproximació per interpretar les dinàmiques ideològiques que sustenten el vot al Rassemblement National proposa una visió essencialista i culturalista d’aquesta polarització, segons la qual les classes treballadores estarien dividides en dues per motius identitaris. En aquesta visió, les transformacions estructurals de la societat francesa, a mesura que avança cap a un major cosmopolitisme i multiculturalisme, es fusionen amb factors conjunturals com els atemptats terroristes islamistes del 2015. Aquesta combinació hauria produït un sentiment generalitzat d’«inseguretat cultural» [9] en una part de les classes treballadores. Fins i tot es diu que la geografia d’aquesta nova fractura separa dues “Frances” [10]: una França «metropolitana» i una França «perifèrica». Aquestes correspondrien a dos segments molt diferenciats de les classes treballadores, amb valors i preferències electorals oposades.
Això deixaria, d’una banda, una secció urbana i pro-multicultural de la classe treballadora, que viu als suburbis de les ciutats, imaginada com a culturalment i geogràficament heterogènia, però políticament lligada a l’esquerra quan vota. Enfront d’aquesta, hi hauria un segment suburbà o fins i tot rural empobrit de la classe, afectat tant pel deteriorament de les seves condicions materials de vida (atur, inseguretat laboral, sentiments de relegació espacial) com per una pèrdua d’identitat que conduiria a la «inseguretat cultural». És aquesta França perifèrica, colpejada per la desindustrialització i l’atur, la que s’imagina que s’ha convertit en el principal viver del creixement electoral del Rassemblement National.
Si fos així, la clau per interpretar l’ascens d’aquest partit entre les classes treballadores residiria en una fusió de relegació territorial i cultural. Això, llegim sovint, afavoriria la difusió de preocupacions identitàries entre una part majoritària dels treballadors manuals i no manuals, reconfigurant, al seu torn, els seus patrons de vot. En aquesta línia, la capacitat ideològica del Rassemblement National per imposar la seva agenda en relació amb les anomenades qüestions culturals explicaria el seu èxit entre els grups obrers de les zones rurals i periurbanes, que també són considerats àmpliament hostils als pressupòsits econòmics neoliberals.
Tanmateix, aquesta interpretació ha estat criticada per sociòlegs. En particular, assenyalen que l’èmfasi en la dimensió territorial tendeix a amagar els determinants estructurals del vot a l’extrema dreta. En realitat, són les relacions de classe i de discriminació, així com les orientacions ideològiques dels votants respecte als valors vinculats al treball, les que guien principalment el seu vot. En aquest punt, el treball de Violaine Girard [11] sobre les zones periurbanes, per exemple, mostra el paper crucial de les polítiques d’habitatge racistes, que dificulten l’accés a aquests espais per a les poblacions racialitzades, així com de les relacions positives amb els petits empresaris. La recerca de la propietat de l’habitatge, central en aquests espais, està connectada amb una recerca exagerada de reconeixement personal per part dels empresaris.
Aquesta nova etnografia dels grups obrers suggereix que la tendència cap a la dreta en determinades parts de la classe és una dinàmica que va més enllà d’un simple «pànic identitari», centrat principalment en les qüestions de francesitat. El vot obrer a l’extrema dreta reflecteix una relació peculiar amb el «mèrit» i amb el valor econòmic associat al treball, una relació també marcada per la influència dels petits empresaris.
Els estudis sobre els patrons de vot ajuden a comprendre la coherència ideològica del vot «d’extrema dreta» actual. Diverses investigacions acadèmiques han traçat la progressió del vot al Rassemblement National entre els treballadors manuals i no manuals des dels anys vuitanta. Aquestes han identificat les dinàmiques conjunturals i estructurals que han portat el Front/Rassemblement National a convertir-se en el primer partit entre els treballadors manuals i no manuals en totes les eleccions des del 2012.
Als anys vuitanta i noranta, el partit de Jean-Marie Le Pen va construir principalment un primer arrelament [12] entre els treballadors manuals i no manuals atraient aquells sectors d’aquests grups socials que anteriorment havien votat la dreta. El Front National va consolidar progressivament aquesta base electoral i la va ampliar a partir del 2012, a mesura que el vot obrer disminuïa tant per a «la dreta» (sota Nicolas Sarkozy) com per a «l’esquerra» (sota François Hollande). No obstant això, d’una elecció presidencial a la següent, els canvis directes de vot de l’esquerra cap a l’extrema dreta sempre han continuat sent una minoria molt reduïda.
El Front National va augmentar primer la seva influència guanyant-se aquells votants que, en qualsevol cas, estaven ideològicament més propers als valors de dreta. Per exemple, tenir avantpassats que haguessin estat membres d’organitzacions del moviment obrer (el sindicat Confédération Générale du Travail i el Parti Communiste français) continua sent el principal factor de protecció contra el vot al partit de Le Pen. Des d’aquest punt de vista, els alts resultats del Rassemblement National en antics bastions obrers del nord i l’est de França, que de vegades s’interpreten com un gir obrer de l’esquerra cap a l’extrema dreta, han produït en realitat una il·lusió òptica. En aquestes zones, són principalment els nous residents [13], més sovint vinculats a cultures polítiques de centre o de dreta i ocupats en noves activitats econòmiques, els que impulsen aquest canvi polític.
L’electorat del Rassemblement National representa, doncs, una combinació de diferents desplaçaments de vot, procedents sobretot de la dreta. Això també explica la seva especificitat ideològica. És alhora particularment hostil als immigrants i a les minories i essencialment neoliberal en matèria laboral (disciplina estricta dels aturats, hostilitat als sindicats, llibertat per als empresaris d’acomiadar treballadors, etc.). Això no és idèntic a la visió econòmica de les categories que voten Macron: els votants del Rassemblement National són, per exemple, més favorables a una fiscalitat més elevada per als més rics i més favorables als serveis públics. Les dades d’enquesta mostren que l’electorat de Le Pen es diferencia dels electorats de Macron i de Mélenchon tant en la seva relació amb els aturats com en la qüestió de l’acollida de refugiats. Pel que fa al control de les prestacions socials, per exemple, l’electorat de Le Pen defensa un enfocament més restrictiu que el dels votants de Macron.
S’ha insistit molt en el to més «social» del Rassemblement National i de Le Pen en comparació amb el seu competidor d’extrema dreta Éric Zemmour i el seu partit Reconquête! Però tant pel que fa als programes dels dos partits com a les opcions ideològiques dels seus electorats, hi ha convergències clares al voltant d’un mateix fonament neoliberal i xenòfob.
Això contradiu la idea que les crítiques a la globalització expressades per una part de l’electorat del Rassemblement National els portin a adoptar una posició antineoliberal. De fet, en matèria econòmica, l’electorat del Rassemblement National, més que cap altre, es construeix sobre la consciència d’un «nosaltres» diferenciat de dos «ells»: tant els rics de dalt com els perceptors de prestacions socials de baix. Això és coherent amb l’observació que el vot obrer a l’extrema dreta se centra en les parts econòmicament més estabilitzades de les classes treballadores. En un moment en què les pujades salarials substancials semblen fora d’abast i les conquestes socials inassolibles, una part de les classes treballadores està desenvolupant una forma de dignitat social basada a distingir-se tant dels migrants com dels aturats.
En la lluita contra l’extrema dreta, molts dirigents polítics consideren que caldria desplaçar el focus de les qüestions identitàries cap a la qüestió del treball, partint del supòsit que aquest és un terreny més favorable per a l’esquerra. Tanmateix, també cal reconèixer que les parts de les classes treballadores que voten el Rassemblement National solen oposar-se igualment als valors de l’esquerra pel que fa a les relacions laborals. L’esquerra s’enfronta a una tendència ideològica que combina una politització xenòfoba amb el suport als interessos empresarials. La lluita contra el Rassemblement National només es pot dur a terme en aquests dos fronts combinats, qüestionant els seus supòsits ideològics estructurants.
Notes
[1] https://shs.cairn.info/revue-cites-2008-3-page-133?lang=fr
[2] https://editions-croquant.org/savoiragir/375-les-classes-populaires-et-le-fn.html
[3] https://www.insee.fr/fr/statistiques/3138704
[6] https://shs.cairn.info/le-vote-disruptif–9782724621655-page-175?lang=fr
[8]https://shs.cairn.info/les-faux-semblants-du-front-national–9782724618105-page-323?lang=fr
[9] https://www.fayard.fr/livre/linsecurite-culturelle-9782213672199/
[10] https://editions.flammarion.com/la-france-peripherique/9782081312579
[11] https://editions-croquant.org/sociopo/394-le-vote-fn-au-village.html
[13]https://editions-croquant.org/actualite-politique-et-sociale/795-votes-populaires-les-bases-sociales-de-la-polarisation-electorale-dans-la-presidentielle-de-2017.html
