Els dirigents europeus semblen desconcertats. Després d’haver intentat justificar la guerra d’agressió il·legal i no provocada dels Estats Units contra Veneçuela i el segrest violent de Nicolás Maduro amb l’argument de què «la qualificació jurídica de l’operació nord-americana és complexa» (en paraules del canceller federal Friedrich Merz), ara es troben davant un nou pas: el president dels Estats Units, Donald Trump, empeny per separar Groenlàndia de Dinamarca i annexionar-se-la.
Sigui com sigui, la complicitat encoberta de la UE amb els Estats Units no serveix de res si ha de protegir Europa dels mateixos Estats Units.
Com en el cas de Veneçuela, els Estats Units gairebé no fan cap esforç per presentar justificacions convincents per a una intervenció. Els arguments per vulnerar el dret internacional tenen peus de fang. Així, fins i tot en el procés judicial contra Maduro als Estats Units, l’acusació que formaria part d’un càrtel de la droga ja està sent relativitzada.
L’afirmació de Trump segons la qual vaixells russos i xinesos envolten actualment Groenlàndia i que, per tant, l’illa és necessària per a la seguretat nacional ni tan sols es molesta en respectar els fets.
Com a Veneçuela, el que passa al primer pla és l’assegurament exclusiu de matèries primeres; ni les ofertes de diàleg de Groenlàndia sobre aquesta qüestió ni el blindatge geopolític d’un futur front àrtic contra Rússia i la Xina alteren aquesta realitat.
Plans d’«associació lliure» en lloc d’ocupació directa
Qui pensi sobretot en una ocupació militar en cas d’un possible control nord-americà de Groenlàndia pot estar equivocat. The Economist informa sobre les consideracions de l’administració Trump per concloure que volen acords amb l’illa comparables als existents amb els estats del Pacífic de Micronèsia, les Illes Marshall i Palau.
En aquests casos, Washington obté amplis poders de decisió en matèria de seguretat i defensa a canvi de suport financer. Formalment, aquests estats continuen sent independents, però mitjançant els acords queden estretament vinculats als Estats Units. Un acord d’associació d’aquest tipus amb Groenlàndia oferiria, a més, l’avantatge d’allunyar l’illa de Dinamarca.
Ja des d’un acord del 1951, els Estats Units tenen permís contractual per estacionar un nombre il·limitat de tropes a Groenlàndia. Actualment, només hi ha una base militar nord-americana activa al nord de l’illa.
Sigui quin sigui el camí que prengui l’administració Trump, està decidida a resoldre la qüestió ràpidament. Al rerefons hi ha la nova orientació estratègica dels Estats Units per controlar l’hemisferi occidental —és a dir, tot el continent americà, al qual també pertany Groenlàndia— i utilitzar-lo com a base per renovar l’hegemonia global nord-americana.
L’objectiu no és dividir el món en esferes d’influència exclusives en què Rússia i la Xina puguin actuar lliurement en els seus entorns, sinó crear una plataforma des de la qual els Estats Units puguin renovar el seu imperialisme per reprendre el conflicte amb Rússia i, sobretot, amb el seu principal rival, la Xina.
Tanmateix, com en tota empresa humana, sorgeix la pregunta de si aquesta intenció tindrà èxit o si no acabarà produint-se justament el contrari del que es desitja.
Conseqüències a Veneçuela
Tot i que, segons informacions, els Estats Units van matar almenys 80 persones a Veneçuela i van segrestar el president, Trump continua estructurant el procés per controlar el petroli.
Mentre Maduro s’enfronta a un judici operístic i kafkià a Nova York —la humiliació pública de l’acusat ja parla per si sola d’un judici-espectacle—, la seva adjunta, Delcy Rodríguez, una chavista convençuda, ha estat investida com a presidenta en funcions. Rodríguez es mostra disposada a cooperar, però no vol donar carta blanca a les petrolieres nord-americanes com ExxonMobil, tal com exigeix Trump.
El comerç amb la Xina i Rússia tampoc no està restringit per part veneçolana. Al contrari, una aliança més estreta amb els països dels BRICS sembla ara més atractiva per a Veneçuela, com a via per defensar-se de les imposicions de Washington i del pla de governar el país des dels Estats Units.
A més, el govern nord-americà ha demostrat que el dret internacional ja no s’hi aplica. Amb això, ha enterrat amb honors l’ordre jurídic internacional vigent des del 1945. Washington invoca de facto la llei del més fort amb la pretensió de crear ordre arreu del món, desemmascarant alhora l’hegemonia occidental.
Ni tan sols la democràcia i els drets humans ja no s’invoquen com a coartada per legitimar intervencions. Aquest buit de legitimitat sembla inquietar especialment dirigents de la Comissió Europea com la vicepresidenta Kaja Kallas i la presidenta Ursula von der Leyen, que practiquen compromisos abstractes amb el dret internacional.
Reforç de les forces de contrapès i el paper d’Europa com a espectadora
La ràpida successió dels esdeveniments —que ara Groenlàndia segueixi Veneçuela— planteja la qüestió de si aquest sistema d’amenaces no reforça involuntàriament les forces de contrapès i fa més atractives, per exemple, les relacions comercials amb la Xina a la regió, ja que no cal témer-hi incursions del soci comercial.
En definitiva, amb la seva actuació temerària, els Estats Units acaben unint les forces dels seus rivals. És com un imperi que no vol abandonar l’escena mundial, però que, amb cada acció, busca marcar-la de manera dramàtica.
Les potències europees, en canvi, continuen sent espectadores de la història mundial. Berlín, Brussel·les, París i Londres s’han lligat a aquells que volen empènyer-les cap a la primera línia d’un conflicte desesperat contra Rússia, sense haver estat atacades directament.
Aquí també cal recordar els atemptats terroristes contra els gasoductes Nord Stream i la seva història, en què diverses administracions nord-americanes van declarar que farien tot el possible per impedir la construcció o el funcionament d’aquests gasoductes.
Mentre parts del Sud Global intenten aprofitar l’oportunitat per emancipar-se dels Estats Units i adoptar una posició neutral, els europeus es conformen amb el paper geoestratègic de cap de pont nord-americà a Euràsia.
Això inclou no només l’estacionament de fins a 100.000 soldats nord-americans a Europa i els plans dels Estats Units de desplegar míssils a Alemanya el 2026 que podrien destruir centres de comandament russos, sinó també el creixent domini de grans empreses europees per part de fons d’inversió nord-americans com BlackRock, així com la conformació durant dècades d’elits transatlàntiques en la política, l’economia i els mitjans de comunicació.
Fora de l’OTAN
Qui vulgui enviar un senyal de sobirania democràtica pròpia ha d’exigir ara la retirada de les tropes nord-americanes i el tancament de les bases militars dels Estats Units. L’OTAN, que no representa ni una comunitat de valors ni una aliança defensiva, sinó que contribueix a assegurar l’hegemonia nord-americana a Europa, hauria de ser abandonada si encara es vol preservar un mínim d’autoestima.
Fins a quin punt el poder es basa en la violència hegemònica blindada ho va demostrar la declaració conjunta dels caps d’estat i de govern de França, Alemanya, Polònia, Itàlia, Espanya, el Regne Unit i Dinamarca sobre Groenlàndia. En aquesta declaració, es fa referència a la protecció de Groenlàndia assenyalant que l’OTAN ja ha convertit l’Àrtic en una prioritat i vol intensificar-hi la seva presència, i que tant els Estats Units com Dinamarca són membres de l’OTAN, amb l’objectiu de rebutjar indirectament les pretensions nord-americanes.
El primer ministre polonès, Tusk, va afegir amb èmfasi: «Cap membre hauria d’atacar o amenaçar un altre membre de l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord. En cas contrari, l’OTAN perdria el seu sentit».
Un error grotesc per part dels europeus. El tractat de l’OTAN —segons la ficció oficial— protegeix el territori de l’aliança, però no els estats membres entre si; Grècia i Turquia ja ho han experimentat en els seus conflictes. Si les tropes nord-americanes es despleguessin a Groenlàndia en un nombre més gran, ningú no intervindria.
Els aproximadament 60 soldats danesos, inclòs l’oficial d’enllaç a la base militar nord-americana de Groenlàndia, i els prop de 70 policies danesos, farien bé de no pensar a oferir resistència. En qualsevol cas, els europeus no faran res, igual que a Veneçuela.
Traducció de l’article publicat originalment a:
