Els diners com a eina política
Una resposta habitual a demandes populars de més serveis socials o d’una acció climàtica responsable té a veure amb els impostos i el finançament. Als polítics liberals els encanta dir que ja els agradaria dedicar uns quants milers de milions més a sanitat, o abaratir i ampliar el transport públic, però que simplement no hi ha prou diners per a tant, i no podem incórrer en despeses deficitàries. Si amb això no s’ha tallat totalment la conversa, el següent pas és parlar del sistema fiscal: “podríem apujar els impostos a les rendes altes, als beneficis del capital, a la propietat, controlar l’evasió…”, afirma generalment l’interlocutor d’esquerres. D’entre les respostes d’aquest polític liberal, una de les més exitoses acostuma a ser que els impostos fan fugir del país els rics, la qual cosa va en detriment de la inversió i ens portaria a la ruïna econòmica, ja que aquests treballadors inconscients que tant es queixen s’obliden que depenen dels empresaris, creadors de llocs de treball. El debat, llavors, s’enquista en discutir formes de crear impostos efectius i altres problemàtiques similars.
En canvi, és molt menys comú en aquests debats parlar de política monetària. Segons la concepció que és habitual, els diners són fonamentalment apolítics: neixen de forma vaga al mercat per l’acció dels emprenedors, aquells empresaris genials que assumeixen riscos i generen riquesa tot fent avançar la Humanitat. S’entén que la funció del sistema fiscal és capturar part d’aquesta riquesa per tal de finançar els seus projectes, i que els polítics-tecnòcrates que gestionen l’estat han de vetllar per evitar que la intervenció estatal pugui en cap cas comprometre la capacitat dels emprenedors de continuar amb la seva obra. Aquest relat, però, és totalment fals.
El fet és que els diners no s’originen en el mercat, sinó que és l’estat qui els crea, essent la seva principal forma d’intervenir en la realitat: els diners son, abans que res, una eina política. Així, com es veurà, el sistema fiscal i el monetari formen un entramat únic, i l’estat no necessita recol·lectar els diners que ell mateix emet per finançar-se. Llavors, per què l’estat s’esforça tant per establir fonts per aprovisionar-se dels diners que té el públic general mitjançant el sistema fiscal o l’endeutament? Pot l’estat simplement crear diners de forma indefinida? Aquestes són les qüestions que aquest article intenta respondre. En primer lloc es presenta com l’estat gestiona el sistema monetari-fiscal, clau per desmuntar els discursos hegemònics destinats a limitar la política de l’estat als interessos de la classe capitalista. En segon lloc s’elabora un esborrany de com aquesta comprensió de les finances públiques permet construir un full de ruta cap a una veritable transició a una economia sostenible.
L’home amb la barra de ferro a la porta
Una forma en què l’economista Warren Mosler explica habitualment a les seves conferències com l’estat crea els diners és amb la idea que hi ha un home amb una barra de ferro a la porta. Mosler s’inventa una moneda pròpia, consistent en un tros de paper amb la seva signatura, i demana al públic que li vengui les seves pertinences a canvi d’aquestes monedes. Per descomptat, ningú accepta el tracte, fins que Mosler els indica que a la porta hi ha un home armat amb una barra de ferro que només els deixarà sortir de la sala si li paguen una certa quantitat de les seves monedes. Automàticament tot canvia. De sobte, els papers signats adquireixen valor per als assistents a la conferència, i Mosler guanya la capacitat d’extreure’n béns i serveis a canvi d’uns trossos de paper. Evidentment, els paperets no tenen cap valor intrínsec, i un cop l’home de la barra de ferro els recapti, tant els podria destruir com tornar-los a Mosler per si vol reiniciar el cicle. Per als assistents de la conferència, en canvi, els paperets adquireixen valor sota la promesa que els permetrà abandonar la sala sense perill.
El pagament a la porta és l’impost que el nou estat integrat per Mosler i l’home de la barra de ferro ha instaurat a la sala de conferències, i, com es pot veure, la seva funció és atorgar valor als diners. Tot i que d’una forma molt més complexa, els nostres estats funcionen de la mateixa manera que aquest exemple. De forma anàloga, els estats actuals no necessiten recaptar impostos per finançar la despesa pública, ja que poden simplement emetre més diners. Això sí, els impostos (l’home de la barra de ferro) són essencials per mantenir el valor de la divisa. Així, Mosler pot decidir que una hora de feina al seu servei es paga a una moneda, i que el preu per sortir de la sala serà també d’una moneda. En aquest cas, Mosler només aconseguirà mobilitzar una hora de feina dels desgraciats habitants de la sala de conferències, i si segueix creant paperets ningú no hi estarà interessat. Pot, en canvi, apujar l’impost fins a cinc monedes, augmentant també el valor dels seus diners.
Igualment, al llarg de la història són molts els exemples en els quals es pot veure com un sistema fiscal disfuncional porta necessàriament a una devaluació dels diners estatals: així es veu clarament a la Guerra Civil dels Estats Units (1861-1865), en què, si bé la recaptació d’impostos als estats del Nord equivalia a un 21% de la despesa pública, als del Sud no arribava al 5%. El resultat d’això va ser que, si bé els preus al Nord es van doblar durant la guerra (els diners van perdre la meitat del seu valor), al Sud es van multiplicar per 28! (1) Si no fos per l’home amb la barra de ferro a la porta, ningú no voldria la moneda del Mosler.
Així doncs, en generar una demanda per la moneda, els impostos permeten a l’estat funcionar, és a dir, adquirir béns i serveis del públic, i si la demanda cau perquè no hi ha impostos suficients, o perquè les despeses superen per massa la pressió fiscal, el valor de la divisa cau. Això explica per què els estats necessiten cobrar impostos, però el lector potser es preguntarà quina és la funció de l’altre element central de les finances públiques, l’endeutament. És fàcil veure, en primer lloc, com el deute no funciona com els impostos, en tant que no genera per si mateix una demanda per la divisa. Per entendre el seu paper, cal fer més complex l’esquema analític amb el qual estem treballant, i incloure en aquest estat Moslerià un sistema bancari.
Un subsidi públic pels més rics
Un banc és una institució que té com a activitat principal el préstec de diners. Per fer-ho, el banc crea un compte a nom del prestatari amb la xifra que posa a la seva disposició, creant diners del no-res. El banc, doncs, és una entitat autoritzada a generar els seus propis diners. Perquè, tot i que al públic li sembli que tots els diners que utilitza són iguals, i que els números que apareixen al seu compte corrent i els bitllets i monedes que té a la butxaca són el mateix, la veritat és que mentre aquests últims són diners creats pel banc, els primers són de l’estat. Aquesta creença es fonamenta en el fet que tots dos tipus de diners es denominen en euros, així com en la possibilitat de convertir les xifres del compte en bitllets cada vegada que un usuari va al caixer a treure efectiu. Però el fet que siguin en realitat dues coses diferents té implicacions importants.
Els diners estatals assumeixen tres formes: per una banda, estan els bitllets i les monedes amb què estem familiaritzats, i, per l’altra, es troben les reserves bancàries. Aquestes es gestionen mitjançant comptes al banc central als quals només tenen accés els bancs comercials. Així, les entitats financeres utilitzen els seus propis diners per concedir préstecs i per satisfer transferències entre els seus clients. Però, quan han d’efectuar pagaments a l’estat o a altres bancs, necessiten tenir suficients reserves, ja que l’administració pública només accepta la seva pròpia divisa en pagament, cosa que fa dels seus diners els d’acceptabilitat general: existeix, doncs, una jerarquia de diners, en la qual el de l’estat és el més important. (2)
Així, els bancs necessiten mantenir un cert nivell de reserves per fer front a despeses, el qual obtenen de l’estat oferint-li béns i serveis. Aquest, d’altra banda, crea els seus diners igual com ho fan els bancs privats, és a dir, obrint un compte al banc central a nom de l’entitat financera en qüestió i escrivint-hi una xifra denominada en euros. Ara bé, aquestes reserves tenen com a problema que són diners morts, que no ofereixen cap rendibilitat. Això pot semblar un problema menor per a qualsevol treballador amb una vida normal, però és un risc mortal per al sistema financer, ja que els bancs basen el seu negoci en la mercantilització dels diners, és a dir, en vendre’ls a interès. Els diners, és clar, no són una mercaderia, sinó una institució que denota relacions de deute. Per ser mercantilitzats, cal convertir-los en un bé limitat, generant-hi una (falsa) escassesa. Un proveïment limitat permet als banquers explotar una taxa d’interès en els préstecs: l’única forma d’accedir als diners es pagant un preu, és a dir, més diners dels rebuts originalment. Però tot això se’n pot anar en orris cada vegada que l’estat inunda el sistema bancari amb reserves per cobrir les seves pròpies despeses. Uns bancs saturats de diners estatals tenen molts més diners aliens dels que poden necessitar, la qual cosa fa que la taxa d’interès (el valor dels diners com a mercaderia) caigui fins a zero. Si això passa, el negoci dels bancs desapareix. (3)
La solució que troba l’estat és oferir una rendibilitat sobre l’excés de reserves, així com la venda de títols de deute públic, que permet drenar tots els diners estatals sobrers cap a una solució amb interès. Així es garanteixi la continuïtat del sistema bancari, a la vegada que s’ofereix un subsidi públic per a qualsevol que tingui prou diners per a accedir-hi. L’estat, per tant, no necessita rebre en préstec els seus propis diners de mans de privats per finançar-se, com tampoc necessita els impostos ni els bancs comercials. La decisió d’oferir rendes als rics és una qüestió de classe.
Els diners al servei de la majoria
Així doncs, la creació de diners és el mecanisme pel qual operen els estats, i el funcionament d’aquest procés il·lustra en quin sentit els estats no requereixen ni impostos ni deute públic per finançar les seves despeses. En canvi, són els primers els que atorguen valor als diners, generant demanda per la divisa, mentre que el segon és la forma de fer possible l’existència del sector financer, tot creant un sistema de rendes públiques per a la classe capitalista.
Així, la conclusió a extreure de tot això és que l’estat no té limitacions reals a l’hora de finançar la seva despesa: els diners mai són escassos. En aquesta segona part s’exposa de quina manera aquesta comprensió del sistema monetari-fiscal permet construir una alternativa al capitalisme, per la qual cosa primer cal parlar d’allò que generalment es considera el gran obstacle de la despesa pública: la inflació.
L’estat que no enterra ampolles plenes de bitllets a una mina abandonada
L’economista John Maynard Keynes va proposar (amb un cert sentit irònic) que, en cas que per pressions polítiques o altres problemes similars, l’estat no pogués invertir a construir infraestructures, cases, indústries, o altres obres productives amb les quals mobilitzar els factors de la producció, seria desitjable que enterrés ampolles plenes de bitllets a mines abandonades, tot atorgant permisos a empreses per extreure-les de la terra. Aquesta activitat absolutament inútil seria preferible a no fer res, ja que tindria un impacte social positiu en donar feina als desocupats. Keynes va emprar aquest exemple extrem per demostrar fins a quin punt l’estat pot dirigir l’economia estimulant la demanda, és a dir, gastant diners, fins i tot si és per fer coses absurdes. (4) Així i tot, una possible conseqüència d’invertir massa en una activitat inútil com la d’enterrar ampolles plenes de bitllets podria ser un augment generalitzat dels preus, fenomen conegut com a inflació.
En efecte, segons la llei de l’oferta i la demanda, un augment de la demanda de béns que no estigui acompanyada per un increment equivalent en l’oferta té com a resultat una pujada generalitzada dels preus. És per això que és habitual sentir que la inflació pot ser el resultat d’un increment de la despesa pública: els treballadors contractats per extreure les ampolles amb diners de la terra ara compten amb un sou a final de mes amb què comprar béns, però la seva feina no genera veritable valor, per la qual cosa l’oferta general de béns roman estable i els preus pugen. Amb tot, si l’augment de la demanda va acompanyada d’un increment de l’oferta, els preus no pujaran pas, la qual cosa pot succeir, ja que, davant d’una demanda més elevada, els productors tenen incentius per incrementar l’oferta. Així, un estudi recent a zones rurals de Kenya ha posat a prova aquest principi repartint milers de dòlars a la pagesia de diversos pobles per comprovar, entre altres coses, si ocasionava inflació. Però no només no va provocar una pujada de preus, sinó que el repartiment de diners va fomentar l’activitat econòmica i la millora de les condicions de vida dels habitants de la regió afectada, fins i tot d’aquelles persones que no havien rebut cap ajuda directa. A la Kenya rural hi ha molts recursos infrautilitzats, així que l’arribada dels diners va engegar un cercle virtuós tot estimulant la demanda. (5) Allò que necessitem, doncs, és un estat que no destini la seva inversió a enterrar diners a mines abandonades, sinó que la utilitzi per mobilitzar els factors de producció d’una forma socialment útil.
L’estat pot utilitzar la política monetària per dirigir la inversió de capital al país fins a garantir la plena ocupació de la població, compatibilitzant-ho amb una política fiscal orientada a mantenir estable el valor de la moneda i a controlar el consum (especialment de les classes benestants) per evitar pressions inflacionàries. Això no és cap ficció, sinó una situació que s’ha donat en diverses ocasions durant la història recent, i que ha estat ben estudiada en el cas de l’economia estatunidenca durant la Segona Guerra Mundial, en què el govern federal va incórrer en un dèficit sense precedents per pagar la mobilització general de tota la seva població a l’exèrcit, als camps de conreu i a les fàbriques. El Tresor dels Estats Units va monitorar l’economia fins a eliminar l’atur, aconseguint mantenir baixa la inflació tot i estar en una situació en què la meitat de la producció total no es destinava al consum civil, sinó que era absorbida per l’esforç bèl·lic. (6) Si això va ser possible en un context de guerra total, cal preguntar-se què no podria fer-se en una situació d’estabilitat.
Davant els reptes climàtics actuals, és urgent una mobilització equivalent que permeti transformar el sistema productiu. Seguint Keynes, cal que l’estat creï prou demanda per eliminar la pobresa al nostre país, i que prengui el control de la inversió de capital per sotmetre’l a la transparència i els objectius d’una societat econòmicament democràtica. Aquestes noves prerrogatives arrencades al capital, però, no han de servir per enterrar diners a antigues mines, sinó per construir un nou sistema productiu sostenible, en el qual hi hauria de jugar un paper clau com a primer graó la creació d’un programa de feina garantida.
La feina garantida: el nou debat a generalitzar
Segons l’Institut Nacional d’Estadística, el segon trimestre de l’any 2025 la taxa d’atur a l’estat espanyol era del 10,29%, la qual cosa vol dir que, fins i tot en una època en què el mercat laboral està funcionant molt millor que en anys anteriors, un de cada deu treballadors que busca feina no la troba. (7) Aconseguir feina, i que aquesta sigui estable i ben pagada, és per a gran part de la població d’aquest país un mal de cap continu, i no perquè no hi hagi coses a fer, sinó perquè la política monetària no genera prou demanda en l’economia per a mobilitzar totalment els factors de producció, quedant una part significativa de la força de treball crònicament infrautilitzada. (8)
Però que el sector privat no pugui (o no vulgui) aprofitar aquesta força de treball no vol dir que s’hagi de descartar, amb les conseqüències que això té per a la salut mental i física d’aquestes persones. La solució passa per la creació d’un programa de feina garantida, mitjançant el qual l’estat contracti totes aquelles persones que estiguin en condicions de treballar i vulguin fer-ho, però es trobin desocupades. Així serà possible, no només dur a terme totes les transformacions requerides per afrontar la pujada de temperatures i la creixent inestabilitat climàtica que caracteritzaran el segle XXI, sinó crear nous estàndards laborals que obliguin el sector privat a adaptar-se. Com afirmà Hyman Minsky, en un mercat laboral amb atur, el sou mínim és de 0; (9) així que molt més efectiu que qualsevol legislació serà habilitar una alternativa sempre disponible, la de demanar feina al sector públic i automàticament començar a treballar per un sou digne. Les condicions que ofereixi la feina garantida esdevindran automàticament el mínim al qual s’haurà d’adaptar el sector privat, o les empreses perdran tota la seva força laboral en benefici del programa estatal.
La implementació d’una feina garantida a l’estat espanyol trauria de la pobresa a milions de persones i donaria estabilitat a tota la classe treballadora. A més, permetria obrir un procés democràtic per decidir quines són les prioritats del sistema productiu, avui en mans d’uns mercats monopolitzats per corporacions internacionals alienes a les necessitats de la majoria de la població. En el marc de la feina garantida, podria decidir-se, per exemple, que establir una xarxa consolidada de tallers per reparar aparells electrònics i electrodomèstics de forma barata és una necessitat, enfront d’una indústria que basa els seus beneficis en l’obsolescència programada. Podria entendre’s com a urgent reformar gratuïtament els edificis de la classe treballadora per garantir sistemes d’aïllament tèrmic que permetin estalviar energia i millorar la qualitat de vida de la gent. En última instància, podrien destinar-se esforços a tenir cura de les persones al marge de l’acumulació de capital: redefinir la feina per construir una via cap al socialisme.
L’esquerra ha de canviar els temes de conversa per poder canviar el món. Cada vegada que un polític liberal parli de responsabilitat en la despesa pública, de la manca de diners, o de la necessitat de recaptar fons mitjançant impostos o l’endeutament per fer inversions públiques, l’esquerra s’ha de negar a acceptar les seves premisses, perquè són falses. Hem de reformular el debat: el problema mai ha estat trobar la forma de pagar pel que necessitem, sinó els interessos de classe que ens impedeixen construir un món millor.
Notes:
(1) L. Randall Wray. Understanding Modern Money. The Key to Full Employment and Price Stability. (Cheltenham: Edward Elgar, 1998), 65-68.
(2) Stephanie Bell. “The role of the state and the hierarchy of money”. Cambridge Journal of Economics 25, 2 (2001), 149-163.
(3) Stephanie Bell. “Do Taxes and Bonds Finance Government Spending?” Journal of Economic Issues 34, 3 (2000), 603-620.
(4) John Maynard Keynes. Teoría general de la ocupación, el interés y el dinero. (México: Fondo de Cultura Económica, 2003), 142-143.
(5) Dennis Egger et al. “General Equilibrium Effects of Cash Transfers: Experimental Evidence from Kenya”. Econometrica 90, 6 (2022), 2603-2643.
(6) Sam Levy. “Modern Money and the War Treasury”. Journal of Economic Issues 55, 4 (2021), 1034-1065.
(7) https://www.ine.es/dyngs/INEbase/es/operacion.htm?c=Estadistica_C&cid=1254736176918&menu=ultiDatos&idp=1254735976595 (última consulta, 20/10/2025)
(8) William Mitchell i Thomas Fazi. Reclaiming the State. A Progressive Vision of Sovereignty for a Post-Neoliberal World. (London: Pluto, 2017), 196-197.(9) L. Randall Wray. Understanding Modern Money. The Key to Full Employment and Price Stability. (Cheltenham: Edward Elgar, 1998), 128.
